(Publicat a La Comarca el 24 d’octubre del 2014)
Estàvem escoltant com ganyolave de pena la campana, en tocs de les hores en desgana, i tornaven a pregonar a mort com cada fi de setmana d’este estiu, el més negre de quants estius a repetit la història al llogaret dels codonys.
Perquè setze morts un darrera l’altre en pocs mesos, és un cas que mai havíem conegut a una població que no aplegue a les tres-centes-seixanta ànimes. Ara tindrem més cases buides al costat d’altres on no habite ningú ni al mes d’agost. Més camps i hortetes que s’ompliran de fenàs, gram i canyota. Qui anirà pels antics camins del terme sabent de memòria els noms de cada barranc, cada arbre del tossal i cada serralada? A qui han de preguntar els xiquets los noms de totes les coses en la nostra llengua?
Del lloc estimat i del costat dels sers que més volíeu vos ha tret la mort, llei fatal que allunya als humans. Ja no mos tornarem a trobar pel Regolfo en les germanes Engracia i Conchita, ni parlarem a la Carrereta en la Maria i la Paquita. No veurem més a la Generosa, al José i l’Antoniet, de la carrera Major i la Basseta. Tampoc a la mestra Tomasa Lorenzo, la de més edat. Ni als sis agricultors jubilats sobre els que ha caigut sense pietat la parca de la dalla, a ells precisament que tant sabien de sembrar i segar el blat: Felipe Bonfil, Manuel Zapater, Jose Alcober, Francisco Burgués, Francisco Pallarés i Benito Pérez. I mos dol constreny el cor, la pèrduga de dos amics de la infància i joventut: Francisco lo “Camperol” i Anamari Anglés.
Però més enllà d’este sentit recordatori, lo cert és que les viles menudes del Baix Aragó travessen un procés alarmant de despoblació que, si no es posa remei aviat, s’endurà per davant les formes de vida, de relacions i de cultura que hem conegut fins ara.
Tomàs Bosque
Viles i Gents 