Ànimals

(Publicat a La Comarcal el 5 de juny del 2024)

No patiu, no m’he passat (encara) al catalanglish. Senzillament he fet una fusió de les paraules ‘ànima’ i ‘animal’, ambdues amb el mateix origen: animam, terme llatí que denominava tant l’ànima (substància espiritual distinta del cos físic) com l’alè o respiració que ens distingeix dels vegetals.

La nostra tradició monoteista afirma que el creador només va creure oportú de dotar d’ànima els homo sapiens. Per contra, moltes religions —més antigues que la nostra— atorgaven a les bèsties qualitats espirituals. És possible que si haguéssim conservat aquesta visió de la vida, no se’ns passaria pel cap que la tortura d’un animal fos un espectacle.

Aquestes cavil·lacions tan improductives me les trobo escampades pels camins d’Alcanyís i Torredarques. Improductives i primaverals, ja que van acompanyades del cant de tants moixons diferents, que no dono l’abast d’identificar-los. En l’hora prèvia a l’alba, el concert l’interpreten rossinyols, merles, cotolius, cogullades o sabocs, amb el seu característic so de motoret. En despuntar el sol, s’hi afegeixen oriols, caderneres, pardals, gafarrons i un llarg etcètera. Aquest interval de temps a banda i banda de l’albada és un regal per a les meues orelles. I, perquè no dir-ho, per al meu esperit.

També hi ha algunes vesprades (poques) que em puc asseure davall d’un pi. En aquella hora crepuscular, em deixo fascinar pel tràfec dels invertebrats. Volen, corren, salten o s’enfilen. No sé si tenen ànima, però de mandra gens ni mica. Qui fos entomòleg!

El cant dels moixons sempre s’ha associat a la joia de viure. La seua funció, però, és més prosaica: marcar territori i atreure la femella per aparellar-se. Si ho fan a trenc d’alba és per comunicar als competidors «Ep! Aquí estic jo!» per a la resta del dia.

Canten per seguir vius, per transmetre la vida una generació més. Al capdavall potser és això, l’ànima: l’impuls de viure. La resta, cabòries sense solta ni volta.

Carles Terès.