(Publicat a La Comarca el 26 d’abril del 2024)
Fa 35 anys se va complir el que Desideri Lombarte havie escrit: «No faré anar la falç pel groc dels blats / ni esperaré si mou la garbinada, / ni aniré a pasturar més bous al prat». Mos va dixar. No tinc un sol record d’haver coincidit en ell. Per més que segur vam compartir temps i espai. Però la primera imatge que tinc d’ell és d’una commemoració de la seua mort a Pena-roja l’any 1990. En los meus 10 anys, estava a primer fila. Però ni per prodigi infantil ni per res paregut: encara no tenia prou vergonya per a amagar-me. Suposo que la meua ment infantil no devie aguantar les pallisses que s’hi devien repartir.
Però (re)descobrir Desideri Lombarte en l’adolescència va fer una marca profunda de per vida. Mai consumixco poesia, i Desideri explicave el meu món. Localisme, costumisme, ruralisme, i en llengua minoritzada. Tots aquells -ismes perseguits per l’homogeneïtzador globalisme, diana clara per al cosmopaletisme i el ciutadàdelmón. Però Desideri, a més, és un escriptor universal. Té unes raïls que s’alimenten de l’economia de la subsistència dels Masos del Molinar, s’empelten a la Barcelona del desarrollisme, i acaben parlant-mos dels grans temes de la humanitat i la literatura: l’amistat, l’amor, la identitat, lo vincle de l’humà en la terra… i la mort. Mooolta mort!
Per a mi Desideri ha merescut musicar-lo als Draps, representar la seua visita dels senyors de Calatrava (enguany serà el 22/6/2024, hau de vindre!), caminar pels seus racons escoltant la seua poesia, usar-lo del tort i del dret per a conèixer i entendre les nostres llegendes de la creu del llop o la creu de Joseret, entendre la toponímia, les nostres paraules, la nostra història, los nostres noms, los nostres arxius… Per a entendre-mos a natres una miqueta millor. Que no és fàcil!
I encara li devem part d’allò que mos va donar: publicar el llibre dels masos de Pena-roja, estudiar-lo, entendre’l, ampliar allò que va emprendre, musicar-lo, i sobretot: xalar-lo. A Desideri se l’ha de xalar. I quan mos haiguem de morir, que ell mos fico les raderes paraules: «Ara vindrà un bon temps dolç i suau, /no farà ni molt fred ni gran calor. / Quatre núvols blanquets i un cel molt blau / i no bufarà vent de cap cantó».
Natxo Sorolla
Viles i Gents 