(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de setembre del 2023)
A la meua anterior columna reflexionava sobre “Les llengües invisibles dels pactes de govern” (12-8-2023) dins de l’actual política autonòmica, poc favorable al plurilingüisme. Lo marc estatal, en canvi, va en direcció contrària, i així esta mateixa setmana al Congrés de Diputats han encomençat a sentir-se les llengües oficials de les diferents autonomies: gallec, basc, català (i valencià?) i inclús aranès, però també aragonès (que no és oficial ni a la seua pròpia!) en la veu del diputat de la CHA Jorge Pueyo. Lo tema, en fi, està d’actualitat, havent-se ampliat lo debat a la Unió Europea, que este pròxim 26 de setembre celebrarà el Dia Europeu de les Llengües, instaurat pel Consell d’Europa l’any 2001. (Lo 21 de febrer sirà el Dia Internacional de la Llengua Materna, festa de la UNESCO des de 1999.) “Una imatge val més que mil paraules” diu una frase popular; i “Tothom somriu en lo mateix idioma” exhibís un grafiti molt encertat a la vora de ca meua. Però les moltes llengües naturals del món són la manera principal i més sofisticada de la comunicació entre humans, expressió del pensament, que mos diferencia dels animals. La seua diversitat, signe de riquesa com la natural de fauna i flora o la d’altres codis artificials com les arts, implica ben sovint problemes dins dels trencaclosques polítics i socials. De feit, la Bíblia interpreta la divisió lingüística com un càstig als superbs habitants de Babel, condemnats a no entendre’s. Los intents utòpics del Dr. Zamenhoff a finals del segle XIX de contrarestar-ho en l’esperanto universal van fracassar enmig de l’eterna llei del més fort: unes llengües en molts parlants i importància politicocultural s’han anat imposant sobre altres minoritàries, com des de fa temps l’anglès, convertit quasi espontàniament en una koiné contemporània molt pràctica. O com passa en lo castellà a Espanya, llengua comuna per la història i per les successives legislacions. Alguns parlants minoritaris se resignen i oculten, altres reaccionen activament pel temor de desaparèixer. Quina és la por dels majoritaris davant d’estos? Només la de no comprendre’ls?
María Dolores Gimeno
Viles i Gents 