Una carta oficial

(Publicat a La Comarca el 22 de setembre del 2023)

El Ministeri de Seguretat Social ja compleix amb l’exigència del blaverisme més ranci, que demana, una vegada anunciada la utilització de les llengües cooficials al Congrès, que el valencià en sigui una d’elles. El Ministeri emet cartes oficials amb el text escrit en castellà, català, basc, gallec i… valencià. Al remetre la targeta sanitària europea, els ciutadans podem comprovar com se’ls informa amb cinc llengües oficials.

Els textos en català i valencià són, per descomptat, perfectament intercanviables i perfectament correctes. S’ha de mirar molt prim per a diferenciar la notificació en català —oriental, s’entén— de la que s’adreça als valencians —encara que també valdria per als lleidatans o tortosins, per posar dos exemples de català occidental.

Si un s’hi fixa prou bé, pot detectar que el text en català —oriental— diu «vostra targeta sanitària» mentre que el valencià escriu «seua targeta sanitària». En el primer cas escriu «Ens complau fer-vos arribar», però al segon «Ens és grat remetre-li». I altres matissos per l’estil.

Ara només cal que, ja posats, el Ministeri també inclogue a les seves cartes les versions andalusa, murciana, extremenya o aragonesa. I no vull dir en la llengua aragonesa, sino en el dialecte castellà que es parla a l’Aragó castellanoparlant. La carta es pot allargar.

Lluís Rajadell.

1973, el final del Tortosí

(Publicat a La Comarca el 22 de setembre del 2023)

Fa cinquanta anys que es va parar per sempre lo tren de Valdezafan o Tortosí, com també el coneixíem molta gent d’Alcanyís a Tortosa. I fem recordatori crític del final trencat d’aquelles sorolloses màquines de vapor que, des de finals del segle XIX i principis del XX, eren un símbol del progrés, travessant les terres d’olivar i vinyes del Baix Aragó i Matarranya, sempre tant allunyades del Terol institució provincial.

El projecte del ferrocarril de la Puebla de Híjar al Mediterrani ja venia d’antic, i estave motivat tant per raons militars, (reforçar la línia de l’Ebre en una hipotètica invasió estrangera pels Pirineus), com aconseguir que l’Aragó tinguere una millor sortida al mar. Però els poders fàctics del territori en van tindre prou en fer los primers 31 km, fent-lo arribar a Alcanyís; i el 1895 el van inaugurar. Així es va quedar parat el projecte, fins que Carles Montañés, descendent de Massalió i el polític més rellevant de l’època, diputat per Vall-de-roures i gran defensor de la nostra terra, com tenia molta influència davant el propi rei Alfons XIII, el 1922 va aconseguir que es reprenguera el projecte. I cap al final dels anys 1920 ja es treballava als termes de Valldalgorfa, la Vall i Valljunquera; cosa que sé de cert perquè aquells dies m’agüelo Valero Bosque feie de peó en pic i pala a les trinxeres de la via, i mon pare Pasqual, que tenia només 14 anys, feie d’ajudant dels peons. Anaven i tornaven a peu de la Codonyera al tall, uns 10 Km, carregats en lo fato per passar la setmana; quedant-se a dormir a un maset llogat prop del Mas de Llaurador.

Un tren símbol de progrés que la Dictadura va deixar morir el 1973 en les excuses de sempre, quan los interessos dels poderosos de la economia i la política, es posen davant de l’interès social. Ara mos quede poc més que el consol, que la consolidació de la Via Verda pugue ser, en un futur, un projecte positiu pels pobles per on passava el tren. De moment, la majoria de les estacions estan en una situació lamentable.

Tomás Bosque