(Publicat a La Comarca el 8 de setembre del 2023)
M’aixeco de matí amb el cant del gall. Ben al contrari del que diu la literatura, no canta sols a l’albada, ho fa quan ell vol. De vegades, a mitjanit o d’altres a ple dia clar. El seu cant desperta els altres animals, que també emeten sons i augmenten així el xivarri. És una qüestió de natura. Ara bé, si estàs dormint, tot aquest enrenou és fàcil que et desperte.
Em venen al cap les darreres polèmiques sobre denúncies dels veïns que provenen de ciutat i que no estan acostumats a la presència d’aquestes aus i els seus hàbits. Persones que van de vacances o que es traslladen a alguna zona rural a viure, i, de sobte, volen canviar una realitat, tot adaptant-la al seu punt de vista i els seus costums.
El cant dels galls forma part del paisatge sonor rural i, als pobles, és menys freqüent d’escoltar-los amb el pas del temps potser perquè no se’n crien tants com en altres temps. Un cant d’indubtable bellesa i majestuositat que pot arribar a uns decibels considerables, ja que l’animal ha de marcar el seu territori i, fins i tot, pot despertar a tothom qui l’envolta amb el seu ímpetu.
Penso en qui mai ha sentit cantar un gall o els nens i nenes que sols el coneixen pels pessebres o pels llibres. Trobo que les persones haurien de gaudir del seu cant i de la seva elegància encara que fos una vegada a la vida. Un animal que ben segur, generarà més polèmiques. I no sols cantarà tres vegades. Ho farà moltes més. I ben fort.
Vicent Pallarés.
Viles i Gents 