(Pubicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2023)
Lo saló de plens de Ca la Vila està “ple” verdaderament: tots los bancs ocupats i molta gent dreta, alguns escolant al replà de fora. La corporació nova eixeca l’expectació de parents, amics, correligionaris i veïns curiosos. La cerimònia és curta però solemne, pas a pas: lectura d’uns articles de la constitució, la jura o promesa dels regidors seguint lo que els han aconsellat des del partit, votació del seu president i, en fi, la banda al pit de cada un, protagonistes feliços a la casa de tots. La cap de l’oposició fa un discurs breu; l’alcaldessa, més llarg, contenta amb la vara a les mans. Al seu partit, que manarà per majoria absoluta, les cares somriuen més que a l’altre, que haurà de fer la faena ingrata de queixa’s d’algunes coses sense esperança de que els feiguen molt cas. Com en cada ajuntament xicotet del medi rural, tots miraran de treballar per revifar una mica les fluixes perspectives del territori, cada dia més despoblat. S’hauran de llegir documents, pensar en iniciatives, solucionar imprevistos i gestionar lo dia a dia, dedicant part del seu temps, entre el treball i l’oci, en la majoria dels casos gratis et amore. En altres ja arribat la professionalització, total o parcial, i igual que a les corporacions grans i mitjanes, l’alcalde opta per cobrar un sou pel càrrec, havent hagut de dixar lo seu treball habitual, o els regidors reben dietes apetitoses dins de les estructures comarcals, nous espais de poder, vinculats jeràrquicament als de la capital. Fa un parell de legislatures, un partit ara mateix quasi desaparegut va defensar la supressió de diputacions i consells comarcals i la concentració de les corporacions rurals de menys de 5.000 habitants en organismes externs per raons d’eficiència monetària i alhora de gestió: una “fusió freda” era el terme. La proposta, des d’un punt de vista ciutadà de ciudat, “urbanita”, no va prosperar. I per sort, entre encerts i problemes, continua fent-se política local, tan necessària, des del mateix territori.
María Dolores Gimeno
Viles i Gents 