(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de maig del 2024)
D’un temps cara ací, començo a entendre un sentiment molt intern que no sabia anomenar. Una sensació estranya que viu en mi des de fa molts anys i que, arran d’haver-la escoltat en altres persones, ha posat llum a això que sentia, m’ha fet sentir compresa i ha facilitat una certa reconciliació en allò que pensava, ere culpa meua. Soc d’eixes persones de la zona del Matarranya que, primer per estudiar i ara per treballar, fa anys que no viuen diàriament al poble. Vaig sempre que puc, tots els caps de setmana possibles i, encara així, hi ha alguna cosa que s’ha trencat, un fil prim que, en algunes ocasions, he sentit que es trencave i me deslligave de les meues arrels, d’allò que sempre he considerat casa meua i que tantes voltes m’ha ressonat al cap que senzillament soc d’ací, per molts anys que porta vivint fora, vivint lluny. I és que al mateix temps, quan no puc baixar algun d’eixos caps de setmana, també m’assalte un pensament de culpabilitat, una sensació de compte pendent amb el poble on ara, hauré de recuperar els dies que no hi he estat. I esta sensació se materialitze en una paraula molt nostrada: forastera. Així bategem, des de les viles, aquelles persones que no son d’ací, que no fan vida pels nostres carrers més que un parell de setmanes a l’any i que, des de fa molt temps, també m’ha caigut a damunt a mi. I és curiós com eixa paraula trasllade tota la responsabilitat de ser-ho (forastera) a la persona a la que li diuen i mai, en cap moment, a la mirada de qui la diu. A més a més, després d’eixa connotació les conseqüències sobre la teua participació en les decisions comunitàries del poble son directes: perds lo dret a decidir. I a opinar, segons com o davant de qui. Però bé, encara que la paraula forastera s’utilitzo pejorativament, és important recordar que el sentiment de pertinença a un puesto no sols depèn de la percepció dels altres, sinó també de l’acceptació pròpia i del compromís personal en la nostra pròpia identitat i les nostres arrels.
Raquel Llop
Viles i Gents 