Elits extractives al Matarranya

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca el 10/10/2014

Dos economistes nordamericans (Acemoglu i Robinson) han intentat explicar per què alguns països, com Espanya, fan fallida en crear economies avançades. I apunten que el principal problema són les elits extractives, que conformen un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi. En síntesi: los països en fallida permanent són los que tenen elits que capturen la riquesa que es produix al país, però no la inverteixen en la millora, si no que només se preocupen per conservar el sistema que els manté com a elits. Per tant, eviten la innovació, perquè la democratització els podrie substituir com a elit.

La proposta teòrica em fa pensar en les elits matarranyenques que durant lo segle XVIII, XIX i principis del XX van controlar terres i voluntats als nostres pobles, a base del control dels jornals. Eixos terratinents posseïen grans propietats per l’únic mèrit que havien mostrat a la vida: ser fills d’altres grans propietaris, que a la vegada també tenien com a únic mèrit ser fills d’altres propietaris. I aixina indefinidament. Eixes elits hereditàries també van copar els llocs funcionarials locals perquè eren los únics que es podien permetre el luxe de gastar diners en l’educació dels seus fills. I també van ser els que primer van emigrar per a engrandir la burgesia urbana, exercint professions liberals, comerciants… Este comportament, potser no volgut, va funcionar com un mecanisme extractiu: la riquesa dels jornals dels treballadors locals no va revertir en la creació d’empreses locals innovadores i a l’adaptació de les existents, si no que va ser capital que va acabar emigrant en los seus amos, condemnant una mica més lo nostre futur. Lo concepte també em recorde a la inversió que empresaris i autònoms locals fan actualment sobretot en immòbil fora del territori,fent créixer economies alienes. Però això és tema per a un altre dia.

Com també va ser tema un altre dia la similitud en dos casos que explicàvem: l’elit terratinent de Tamarit que va aturar l’arribada del tren i la modernització, i la decisió de PP, PSOE i PAR de Vall-de-roures contra el Parc Natural al Matarranya. Com és lògic, estes dinàmiques d’aturar la innovació només tenen en compte l’opinió dels propietaris. Los que només tenim jornal, de moment per decret, formem part de la majoria silenciosa.

Quan los maleïts jóvens no acudixen al ball

Versió ampliada de l’article publicat al Viles i Gents de La Comarca del 29/8/2014

Quan los maleïts jóvens no acudixen al ball

Natxo Sorolla

Han tornat les festes dels pobles i tot continua igual que sempre, en l’honorable diferència que la discomòbil s’ha convertit en l’únic espai de totes les festes en què els jóvens ixen de les penyes. Lo meu títol és volgudament polèmic, més que no l’excel·lent i equilibrada forma en què ho proposa la maellana Loli Gimeno a la columna germana Lo Cresol del Diario de Teruel (2/8/2014). Ella no en culpabilitze als jóvens, sinó que parle de manera molt encertada de divorci generacional irreversible.

Maleïts jóvens, sempre transgredint. Foto de Nebulosa Gràfica http://www.nebulosagrafica.com/

Bourdieu, un sociòleg d’origen occità, retratave a “El ball dels solters” la crisi de la societat agrícola. I ho sintetitzave en una simple imatge: “Equipats en boina i jaqueta obscura passegen al voltant de la pista de ball, murmuren i riuen de manera ostentosa, però no ballen”. Eixos eren los hereus, fills primogènits, i pilar de l’antiga societat agrícola, que la modernització havie deixat ja sense esperances de casar-se als seus 30 anys. Lo ball funcionave com a mercat de noves parelles, i els mossos−vells s’arraconaven als costats de la pista, igual que s’arraconave la seua posició a la nova societat.

I potser ham de mirar-mos los nostres balls en òptica social. Si sou jóvens i del Baix Matarranya tos haureu sentit repetidament que “tos tanqueu a les penyes i no aneu més que a la discomòbil”, i si sou jóvens i de l’Alt Matarranya tos haureu sentit repetidament que “veniu a radera hora i quan s’acabe la orquesta tot és demanar #otraotraotra!”. I si ja hau passat la línia que separe els mossos de la resta de món civilitzat, estareu a l’altra banda de la batalla i tos haureu vist repetidament retraent a un jove lo que correspongue a la vostra zona. I és cert, perquè hi ha dos dinàmiques contraposades: a l’Alt Matarranya los jóvens son d’orquestra, i al Baix Matarranya són de discomòbil. I a tot arreu són de penya. Perquè la penya és l’espai natural de llibertat d’un jove. Allà no ha de donar explicacions a la generació dels pares sobre les seues estratègies d’apropament al gènere oposat: ja en té prou en la vigilància contínua d’amigues i amics, si a este li a dit això i a l’altra li ha comentat que si volie anar a fer una volta. Allà tampoc ha d’evidenciar com s’ho ha fet per a incrementar la seua oratòria, i com és que l’ha combinat en una inexplicable merma de la vocalització. Una distància calcada a la que els pares necessitaven respecte els iaios. I aixina eternament. Com és natural, la penya és un espai de llibertat generacional que fornix al jove de ferramentes per a aprendre a fer-se adult. Però a pesar de tot, a l’Alt Matarranya ham conservat eixe esperit intergeneracionald del ball. I suposo que les raons cal buscar-les en com estructurem les festes, en general.

La perspectiva doble de conèixer una mica les dos zones permet entendre la realitat baixmatarranyenca que descriu Loli. Crec que hi ha dos factors importants que diferencien les Festes d’uns i altres, i que poden ajudar a que els jóvens recuperon la Plaça com a centre de la seua festa. D’una banda, cal donar espai als jóvens en l’organització de les Festes, donar espai a les penyes, reforçar aquelles activitats que els fan participar, cal deixar-los controlar més lo mercat social, i en definitiva, donar-los més poder. I de l’altra, a l’Alt Matarranya el ball és universal, públic i gratuït per als jóvens dels pobles veïns, i aixina la Plaça, i no la penya, es convertix en l’espai natural per a diversificar el mercat dels aparellaments en los/les del poble del costat. Allà es pot iniciar una conversa o una complicitat que pot acabar collant a la penya. Eixa rastrera de drets en què obsequiem als nostre benvolguts pobles veïns se financie perquè també s’universalitze el pagament de les Festes a tots los residents, a manera de tarifa plana, però obligatòria. Donar més espai social als jóvens i universalitzar les festes poden ser dos vies per a que els jóvens recuperon la Plaça.

Punxant la història del Matarranya: Dj. Piti

(Viles i gents publicat al diari La Comarca el 25/04/2014)

Mos ha dixat un matarranyenc central. Piti ere d’aquelles persones que engranen sectors d‘un territori. La seua activitat punxant música a diferents locals de Vall-de-roures, i sobretot la seua sociabilitat, lo situaven al centre de gent molt diversa. L’any 2007 estàvem intentant iniciar una revista de Jóvens del Matarranya, que no va acabar eixint. Vaig pensar que la primera persona que havíem d’entrevistar ere a Piti. Perquè des de la cabina tenie una vista especialment potent del Matarranya nocturn. Observave les diferents cultures electròniques de cada poble del Matarranya, i parlave en passió sobre estils que per a un profà sonaven només com bum, bum, bum! Vam estar xarrant, però sobretot vaig estar escoltant. Plovie, i buscant silenci per a la gravadora, mos vam situar a la part alta de Vall-de-roures en un cotxe. Xarrave apassionat, i pràcticament no li calien preguntes, perquè escrivie la història musical i nocturna del Matarranya lligant temes com un artesà. Explicave com se va iniciar punxant música sent un adolescent i les bases dels locals: Lo que se manté sempre i se mantindrà és lo Camelot. La Terrassa té el seu estil underground. Blay entonces ja ere garito de canyoneo.” I dels estils dels pobles: “A la Freixneda són maquineros i los d’Horta són houseros. La gent de Pena-roja són molt heavies, tio, molt raros”. I entenie l’enginyeria social que hi ha en punxar música: “Les sagaletes quan escolten cantades se tornen loques. Perquè ho tens tot preparat per a que vaiguen tots a la pista o per a que marxon tots a la barra. Les persones som com les ovelles i les vaques. A on va un, van tots.” Parlave d’un territori que superave fronteres: “La gent de la comarca són d’anar a Amposta, o la Florida o al poble.Calaceit va tindre la seua època. Dien que ere part de la Ruta del Bakalao. Vall-de-roures no el pots encaixar dins d’una zona. Alacant canyero, Barcelona moltes cultures, Madrid més radical… Aquí tens cultura madrilenya, valenciana, catalana, tens de tot.”. Un record d’un matarranyenc dels que escriuen la nostra història local. [Entrevista completa a vilesigents.wordpress.com].

“A la Freixneda són maquineros i los d’Horta són houseros. Les sagaletes quan escolten cantades se tornen loques.” Dj. Piti – New Blay − Vall-de-roures Entrevistem a Dj. Piti que treballe al New Blay de Vall-de-roures. Tal com li agrade explicar, quan escomence les sessions suaument en música electrònica observe l’escena matarranyenca cada dissabte. Passe del dance i el house al techno i el bumpin. Des de les cabines ha aprés a analitzar la festa i a la gent del Matarranya. Pràcticament sense preguntes, explique apassionadament què fan les nostres tribus nocturnes. Piti, quan vas escomençar a punxar música? Tenia 15 anys, ma germana treballave al Pedris i sempre hi anava sol i la gent no et die res. Al Blay ere diferent, ere “mira els crios estos”. I un dia me van dir que si volia provar d’entrar a la cabina. I al cap de 8 mesos ja estava punxant a la Discoteca, perquè havien tingut un problema en los discjoqueis un 24 de desembre. Havia practicat en Micolau a la discoteca i m’ho van oferir. Quines diferències hi ha entre la música que punxes ara i la d’entonces? Quan vaig escomençar a punxar ere música més alternativa, techno dels 80: U2, REM, Depeche Mode i també treballàvem en discos de house, trance o techno. Lo techno és la base de tot. Tu si li baixes revolucions fas house, més lent. Si li fiques veus fas dance. Si l’acceleres fas màquina. Lo techno és la base de tot. Entonces ere música molt obscura, en poca llum, en tota la gent colocada, però com a cabres… eren les mescalines, los àcids. Eixe tipus ere la música que posaven a tots los pubs de Vall-de-roures? No te cregues. Ere molt selectiu, perquè només ho ficàvem a la Discoteca, al Pedris i al Blay, però al Blay ja ere una mica més comercial. Ja no ere el Bay Blay, ere el New Blay, i escomençaven a posar música més comercial, no ere lo que és ara. Quina evolució han fet los pubs de Vall-de-roures en música? Buff! Lo que se manté sempre i se mantindrà és lo Camelot. La Terrassa té el seu estil underground, en música molt diferent a tot. La Discoteca la portave Severo quan jo hi estava. Després los ho va passar a Joaquín i Marcial, després la va agarrar Tarrós i jo ja vaig baixar a Blay. 5 o 6 anys porto a Blay. Entonces ja ere garito de canyoneo. Però no és bum bum bum!. Lo Blay no és només crios. Jo escomenço la sessió en una música que possiblement li agradarà més a gent més gran que als més jólavens Cada tipo de gent necessite un tipo de música diferent? Quan entre un grup de gent de la Freixneda, són maquineros a tope. Entonces a lo millor entre un grup d’Horta i els d’Horta són houseros, més Metro, més ambientals. La gent de Pena-roja són molt heavies, tio, molt raros. (Risses) Los de Fondespatla són molt maquineros. Les sagaletes de Vall-de-roures o de Lledó, són sessions cantades, se tornen loques. En les de la Vall, tens un disco que de la barra les portes a la pista, sempre, automàtic. Perquè ho tens tot preparat per a que vaiguen tots a la pista o per a que marxon tots a la barra. Jo quan vaig escomençar a la discoteca m’ho dien: has de conseguir que la gent vingue a la barra, i quan tingue el cubalibre a la mà, vaigue a la pista a ballar. I al cap del rato quan s’haiguen acabat lo cubalibre, ho has de tornar a calmar per a que tornon a vindre a la barra. Les persones som com les ovelles i les vaques. A on va un, van tots. Cada temporada hi ha un pub que funcione i la gent pareix que només vaigue a aquell i no vaigue als altres. Com funcione això? Lo dia que a la Discoteca porten a un fiera, molt trallero, los crios hi aniran. Eixe dia és bon dia per a fer un remember a Blay i cridar a la gent més gran per a que escolton música que els mole més a ells, de quan eren uns criets. És una forma de contrarestar. Ara fa menos de mig any que hi hagut un bum! a la Discoteca. Quan lo Blay va escomençar a ser New Blay tota la gent anave allí, i la Discoteca se va escomençar a currar unes festes, unes camareres, unes go-gos i unes històries. Que sempre és bo que hi haigue locals, perquè la competència és bona, li donen vida al poble. Abans la gent suave dels horaris. Inclús a Setmana Santa estaves hasta les 12 del matí. Però ara tens que complir l’horari. A Vall-de-roures se pot punxar i experimentar en qualsevol música? Aquí si te passes molt en alternatives xungues la gent se despiste. L’electro va ser un bum i la gent ho ha acceptat molt. Però claro, Vall-de-roures no és una capital, que si vas a un local i no t’agrade vas al costa que n’hi ha un altre. Aquí no, o vas a lo que vas o la cagues. La gent ho volten tot. Vall-de-roures no el pots encaixar dins d’una zona. Alacant és més canyero, Barcelona és més del house, són molt guais, aquella gent són moltes cultures, Madrid és més del radical, del bumpin, de discoteca grossa, los valencians és més per a botar… Aquí la gent s’ho minge tot perquè tens cultura madrilenya, cultura valenciana, cultura catalana, tens de tot. La música techno té suport de la gent i de les institucions? No. T’has de buscar la vida tu, sobretot als pubs. Lo que fem natres és per al nit, quan la gent descanse. Les discoteques grans estan a polígons perquè molesten. I entonces, ningú apoye això. Perquè una discomòbil és diferent al que fem natres. Una discomòbil símplement te fiquen música paxanguera, que és lo que la gent vol sentir. A part, hi ha alguna cosa més alternativa, les raves Conseguir permisos per a fer raves és molt difícil. Una rave és una festa exterior, al monte. Però per exemple la que fan al Pantano de Casp la monten en permisos. Però si la fan a un mas, fiquen una jaqueta al camí i tu passes i “cap a dins que és per aquí”. I si ve la policia paren la festa i gent detinguda i tot lo rotllo perquè és il·legal. Cap dels pobles del costat fa sombra als dissabtes de nit de Vall-de-roures? Vall-de-roures, al ser capital de comarca té gent sempre. Ara mateix han obert la De Luxe a Casp i diuen que està molt bé. Però la gent ja ha d’agarrar lo cotxe i si no té molt de renom, no…! A Alcanyís no hi ha res, està mort. Gandesa competència zero. Amposta la putada és que està a Catalunya i els Mossos d’Esquadra, buferes, registres, de tot. La gent de la comarca són, o d’Amposta, o de la Florida o del poble. Calaceit va tindre la seua època, en la Volumen, que la gent die que Calaceit ere part de la Ruta del Bakalao, la gent pujave de València, pujaven per Amposta, anaven a Calaceit, Madrid, Saragossa o a on fore. Però eren molt vacilons. Però van fotre una redada a la discoteca i al VSD i ho van tancar. Però si foten una bona redada xapen un garito. Moltes gràcies, Piti. Mos veem lo dissabte!

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

(Publicat a La Comarca del 24/1/2014)

Lo tren de Bot arribave quan pot. Però a Tamarit de Llitera no van veure ni el fum. La construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Madrid (1863) tenie programada una estació a Tamarit, que per aquell moment comptave en 4.668 habitants. Però les pressions de les elits a esta obra i al posterior Canal d’Aragó i Catalunya van ser molt importants: «Diuen que no se ferà/el canal de la Llitera/perquè no vol firmar/el senyorito de Codera». I en lo cas del tren així va ser: los enginyers van respondre el canvi de trajecte dient “pues no veréis ni el humo”, i la línia es va desviar fins a Melusa.

Binèfar, que en aquell temps ere un poble de 1.583 habitants, va ser el principal beneficiari de la construcció a la Llitera. Perquè l’obra, juntament en los regadius del Canal, va resultar ser un punt d’inflexió que va convertir la Llitera en graner de Catalunya. Les conseqüències no van ser poques per a Tamarit: l’any 1965 va perdre la capitalitat del partit judicial, Binèfar va guanyar la capitalitat en la comarcalització aragonesa, i l’any 2011 Tamarit tenie 3.625 h. i Binèfar 9.424 h. Lo tancament de la poderosa elit de Tamarit va relegar el poble a una posició secundària. Los suposats interessos d’una minoria van abocar el poble a la pèrdua del tren del futur.

En l’actualitat, al Matarranya, estem en un procés de reconversió econòmica que no deixe de ser paral·lel: d’una economia que encara se sustente en una agricultura i ramaderia en crisi constant, hi ha propostes per facilitar la transició a atractiu turístic que mantingue (almenys una part de) la població jove. I una de les peces clau en este procés ha estat la proposta del Govern d’Aragó per convertir l’àrea més alta del Matarranya en Parc Natural, com ja ho és a la banda catalana i valenciana.

Però alguns propietaris de pinars s’oposen frontalment, de manera pública, a reforçar la figura natural de l’àrea. Evidentment, tots los actors han de participar activament de la construcció del futur comú, i els debats sobre el procés són necessaris i s’han de traduir en una situació de guany general. Però vigilem que les posicions no s’enrocon, perquè temptegen que al Matarranya puguem perdre el tren del futur.

Natxo Sorolla

Lo chapurriau dels iaios dels nostres iaios

Publicat a La Comarca del 22/11/2013

Natxo Sorolla

L’últim monument que s’ha alçat a la “dignitat” del Matarranya és una pintada que diu “Yo parlo chapurriau”. L’afirmació demostre moltes coses. Però en sobreïx una: que abans de l’atac de nervis no s’han mirat lo diccionari de la Real Academia Española: “Chupurrear: hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. Dir-li xapurriau és una innovació del segle XX que algú que no mos estimave massa va patrocinar. I es podrie contrargumentar, en la línia del marketing més contemporani: “Yo no soy tonto”. Continua llegint