Nonaspines i nonaspins

(Publicada a La Comarca el 9 d’agost del 2019)

Lo mes d’agost és sinònim de Festa Major. A molts dels nostres pobles se fan les anomenades Reines i Dames, en variacions tant al nom com a la manera de portar-ho a terme.

Si fem una cronologia ràpida, Nonasp se va afegir a n’esta moda emergent l’any 1965. L’any 1970 se va reprendre ininterrompudament i al 1979, per primera volta, se van introduir les Reines i Dames infantils, havent-hi un parèntesi entre els anys 1992 i 1995.

Al 1989 se va dixar a un costat la innecessària jerarquia de les Reines i les Dames per passar a ser totes Nonaspines. Vam tindre que esperar al 2004 per reprendre-ho definitivament, eliminant-se també lo polèmic sistema de l’elecció de les tres o quatre noies per votació popular, i dixant pas a que ho poguessin ser lliurement totes les que volguessin.

Les festes d’enguany també portaran una novetat. A les Nonaspines s’hi afegiran los Nonaspins, dixant de ser un acte exclusivament femení.

Penso que esta incorporació dels nois a les Festes ere més que necessària. S’ha de tindre present que, per desgràcia, a Nonasp i a tots los pobles en general, cada dia la població és més vella, lo que se traduïx en menys parelles joves i per tant, menys xiquets i xiquetes.

A part d’això, estam en un temps on és necessari parar-se a fer una reflexió sobre lo paper que ocupen les noies que son Nonaspines durant les Festes. A voltes, esta figura ha sét tatxada d’obsoleta i de tindre un component mascliste al considerar que és únicament una exhibició de les noies.

Incorporar als nois és un gran encert. Però lo que realment considero més important és la bona acollida i acceptació que ha tingut la proposta. Per damunt de tot, ser nonaspí o nonaspina és xalar amanta i viure les Festes d’una forma totalment diferent, lo que se convertix en una experiència fantàstica, us ho asseguro.

En petits -o grans- passos com este, és com se veu que realment los temps canvien i que la societat, a voltes, va cap a davant. Qualsevol pas cap a la igualtat està bé. Quin sirà lo pròxim?

Estela Rius

Reines per uns dies

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 d’agost del 2019)

Enmig de prèdiques per la igualtat entre hòmens i dones, d’estadístiques que constaten avenços o retrocessos al mercat laboral o les faenes domèstiques, i d’evidències extremes del problema de la violència masclista, a les nostres viles es manté ben arraïlat lo costum de les reines, damisel·les o pubilles de les festes majors. És la cara més amable de la diferència entre els sexes —o gèneres—, que entronitza com a centre de la festa unes quantes xiquetes i jovenetes, en les categories respectives d’infantils i grans. Hi ha tot un ritual establert, des de l’elecció o la mera postulació de les candidates, a l’aparició somrients al programa de festes que culmina en la presentació o proclamació davant tot lo poble. És eixe un gran dia en què es fa un acte solemne, amb les que finalitzen lo regnat i les noves, totes vestides de gala —no sé si encara algunes en vestit regional— i acompanyades de la corporació municipal i la família, que s’ha consolidat amb tot un protocol: discursos, imposició de bandes, intercanvi de flors i vals final. Los dies següents elles ocuparan llocs de preferència en cada acte —professó, concerts, vaquilles, etc.— lluint les bandes i més o menys mudades, segons los usos locals. Algunes viles han suprimit esta figura, molt crítics amb la dona “florero” que suposa esta presència pública, que té certes concomitàncies amb concursos de bellesa de més abast, tan combatuts des del feminisme. D’altres, amb la intenció de desmuntar este argument, han “igualat” l’exposició juvenil afegint uns “reis” masculins de la mateixa edat, ben sovint reduïts a acompanyants durant la cerimònia de presentació. Ací podríem identificar relacions amb d’altres rituals de pas, com les graduacions dels instituts nord-americans, recreades en tantes pel·lícules banals de sobretaula; o també amb les “puestas de largo”, que perviuen entre l’aristocràcia i alta burgesia de ciutats principals. Poden ser, en fi, l’evidència del desig d’admiració i protagonisme adolescent, sobre el substrat dels contes infantils de princeses, ara convertit en manifestació de l’omnipresent “postureo” contemporani.

María Dolores Gimeno

 

Dones de poble

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2019)

Les dones que m’han acompanyat durant tota la meua vida al meu entorn rural han treballat sempre de valent. I no només a casa, al servei de pares, homes i fills; també a la terra en època de recol·lecció o al cap de negocis propis o familiars. No sempre han sigut reconegudes. A l’àmbit domèstic era faena invisible, lo que tocava per defecte de naixement: fer llits o dinars, organitzar la casa, arreglar els fills, anar a parlar als mestres, fer-se càrrec de vells i malalts… L’home, mentrestant, eixia a treballar fora, faena productiva, la que du diners que paguen manutenció i bens: l’equació de la importància la teniu ací. A unes les hai vist demanar als seus hòmens per anar a comprar una barra de pa; d’altres han tingut més sort i la caixa en igualtat de condicions, o s’havien d’espavilar fent mortet: un remitjó d’almeldes o de blat, sobres en acabar la collida o miques que haurien cisat d’amagat que venien a vendre al magatzem del meu pare. Sense autonomia econòmica, la majoria de les dones del món rural no ha cotitzat a la Seguretat Social, refiant la vellesa de la paga del home o de la més reduïda de viuda. Les solteres ho han tingut més cru. Tot açò les ha feit ben fortes. Elles més que ells s’han reunit en associacions locals femenines, impulsant activitats dins del reduït entorn: demostracions de cuina, tallers manuals, clubs de lectura, exposicions… I gràcies a elles i als canvis socioeconòmics, la generació més jove ha pogut millorar: capacitació professional, estudis migs o superiors i, al mateix temps, més llibertat per decidir i eixir sense un home de bracet i, potser, una major compartició de les faenes domèstiques. Algunes treballen ara a l’explotació agrària familiar en igualtat gràcies a la tecnologia més jugera, o han trobat a la vila una ubicació professional; però moltes han marxat fora, per força o per l’atracció dels horitzons urbans. Són clau en la supervivència del medi rural: les recordaran los partits polítics, des de les seues oficines ciutadanes, als programes electorals?

 María Dolores Gimeno

Festes locals religioses

(Publicat al Diario de Teruel el16 de febrer del 2019)

 “Tres dijous hi ha a l’any que llueixen més que el sol, Dijous Sant, Corpus Cristi i el dia de l’Ascensió” . Bé, estos tres celebrar-se se celebren, però no com a festa lúdica. Crec que són l’excepció. Ho dic perquè la comissió de festes de Cretas-Queretes ha editat un pràctic calendari en el que apareixen remarcats los telèfons d’interès i també les festes locals més importants. Repassant los arxius veig que no hi ha massa diferències amb les festes locals de ara fa cent anys. Tot i que ara en compte de celebrar-se lo dia que toca, algunes se celebren en diumenge, per allò que puguen assistir-hi los de fora. Entre les que s’han mogut de dia trobe Sant Antoni, el Corpus i  l’Ascensió. Es mantenen lo dijous Sant, lo dia de Pasqua, la Puríssima i les festes de Nadal i Reis. També les patronals dedicades a Sant Joan i Santa Pelaia i les que les envolten: l’Assumpció, Sant Roc i la Verge del Pilar. I a més s’han introduir i arrelat amb força Santa Àgueda i Sant Jordi. També es celebra amb molta festa lo dia de l’Ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Fixeu-vos, segueixen sent totes festes religioses. Solament la Fira del vi/mercat medieval, i lo dia de la Constitució són dos de les festes laiques que també s’han consolidat. I és que lo tradicional és lo que impera. Hi ha hagut un gran canvi en la nostra societat, de manera que hem passat d’una societat agrícola, profundament religiosa, a una societat industrial i de serveis cada dia més laica. Però vet aquí que les festes ni tocar-les. Necessitem déus i sants o santes, los humans? No sé, aquí los sociòlegs tenen feina per fer. Lo que es cert es que estes festes van a més i probablement donats a escollir preferiríem mantenir a Sant Antoni, tot i que queden quatre animalets a beneir, que no pas el dia de la Constitució, que és la norma més important que estructura la nostra societat. Sigue com sigue les festes representen l’alegria de la vida, i avui d’això ens fa molta falta.

Juan Luís Camps

Regals i festes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de desembre del 2018)

Cada volta més paganes, les festes de Nadal i dels Reis signifiquen bona taula i fer regals. Los principals destinataris d’estos són los xiquets, que viuen hores d’emoció i nits sense dormir eixos dies, enmig encara de llegendes antiues. Ja abans, quan érem més pobres que les rates —fins als plans de “Desarrollo”—, era tradició general a la comarca lo modest tronc de Nadal, una eloqüent metàfora d’aquells temps: fusta crescuda a la terra i tallada com a llenya, que cagava torrons i pixava vi blanc, coses dolcetes eixides de mans femenines, a l’abast d’economies rurals sense massa infraestructures comercials. Un llibre de contes, una nina de roba cosida a casa, un plat de palometes, unes birles, una pilota, llibretes i llapis passaven a la gama mitja. Algun cavall de cartró, fregasseta i cases de nines o una bicicleta eren ja regals de categoria. A poc a poc van anar apareixent forts apatxes, clics de plàstic, miniprojectors de cine, legos, Jocs reunits i el Monopoly. Avui, en plena època consumista, s’ha incrementat la quantitat de regals i el seu tipus ha variat a la mida del nostre progrés econòmic i tecnològic: ninos robots, nines supermodels, cotxes a escala infantil, playstations, tablets, etc. Los canvis han afectat los hàbits de compra, invertint la proporció de les tendes pròximes a favor dels grans centres comercials massificats i, cada volta més, la immensa xarxa. Los destinataris són ara tota la família, també els grans, que així revivim en edat adulta l’experiència de desembolicar un paquet ple d’expectatives. Prèviament, en un intercanvi obligat, bombardejats per interminables i sofisticats anuncis televisius, ham triat les futures sorpreses, amb l’alegria de pensar en la cara dels qui els rebran i la por de no encertar gustos i desitjos. En funció de l’encert, los nostres regals s’usaran, s’amagaran o, si es pot, siran retornats o inclús tornats a regalar a d’altres ben lluny; i els xiquets, en acabar de ser-ho, los llançaran o els donaran en campanyes de recollida pals que tampoc ara, enmig de l’opulència, no en tenen.

María Dolores Gimeno

Gegants i capgrossos

(Publicat a La Comarca el 2 de novembre del 2018)

En unes fotografies de Vall-de-roures, del 1926, apareixen a la plaça, per a la festa major, els personatges més populars per als xiquets que participaven en les animades cercaviles per la població. Eren els tradicionals gegants i capgrossos que s’acompanyaven de la banda de música municipal vestida de rigorós uniforme i gorra de plat. En una d’estes fotos, al centre i davant dels gegants, es veuen un grup de set dones jóvens, vestides elegantment, que pareixen les probables amfitriones dels actes festius organitzats per l’ajuntament. En una altra instantània, els capgrossos, d’aspecte poc agradable i simpàtic, estan acompanyats per la canalla. En altres dos fotos la comitiva festiva està a casa Pallarés, esperant el pas de la processó religiosa, amb creu i peanyes, que passa pel carrer Pla en direcció al carrer del Carme. Els gegants representen el rei i la reina, amb capa i corona, i els capgrossos en són sis: un senyor amb barret de copa, un baturro amb mocador al cap, una dona guerxa, un personatge desdentegat i dos més, un d’ells pareix una dona. Tota la gent que acompanya la comparsa va ben mudada, els hòmens amb camisa blanca, ajustador i, alguns, el cap amb gorra, uns pocs amb mocador. Segons ham escoltat a la gent més gran els gegants i els capgrossos van desaparèixer de les festes patronals durant la revolució del desembre del 1933. Els revoltats, profundament antimonàrquics, van llançar els reis al riu des del pont de pedra i, després, els hi van seguir els capgrossos. Els xiquets, en córrer la notícia per la vila, van anar a veure com baixaven els seus personatges populars arrossegats per la corrent d’aigua del Matarranya sense que ningú s’atrevire ha salvar-los de morir ofegats. I pareix que els nostres transmissors, que durant els fets revolucionaris eren menuts, conservaven una bona memòria perquè els aquells tradicionals personatges mai més van formar part dels actes festius.

Carles Sancho Meix

La recadera

(Publicat el dissabte 11 d’agost del 2018)

Toquen lo timbre de casa cap a les 3 pm, hora de la migdiada d’estiu, canícula. A la vila es dine a la 1 en punt, just en acabar de tocar la solitària campanada després dels quarts. Un horari gairebé solar, racional, bastant més europeu que el de les zones urbanes. És la recadera d’una empresa de missatgeria que duu un paquet per a la tenda d’electrodomèstics de la porta de damunt, ara tancada. Que si no mos importe… Firmo a on me diu. L’endemà torna a passar en un nou paquet, mateixa hora, mateix destinatari. Que li diga a on viuen los propietaris de la tenda, que els ho dixarà allí, que li sap mal tornar a molestar. No és cap molèstia en absolut. Com que m’ho sé d’altres voltes, li pregunto si ve d’Alcanyís: diu que sí, que la delegació comarcal està allí. S’excusa que ha de fer un trajecte llarg, eixe dia des de Pena-roja a l’Alt Matarranya, etapes per carreteres de tot tipus, i ja se li fa tard quan arriba al Baix Matarranya, en hora intempestiva, fora de la comercial. Passen uns quants dies, i tornen a tocar lo timbre en la mateixa franja horària; esta volta és un repartidor i duu un sobre per a mi. En uns quants repartiments més me podria fer una idea aproximada de les rutes de comunicació comarcals i l’economia associada. De moment, penso que, per sort, als pobles encara funcionen les relacions de veïnatge, i reflexiono sobre el recader de la meua infància, sempre el mateix camió en dies fixos, repartint paquets voluminosos, però no documents, reservats als Correus oficials. Des d’allavòrens han millorat les carreteres de la zona, tot i que encara n’hi ha alguns punts negres, estrets i plens de revoltes, que fan que distàncies curtes siguen una autèntica aventura; i línies fèrries convertides en via verda mentres los trens regionals que queden, a Teruel o a Saragossa, agonitzen per una combinació de desídia, mala planificació i megalomania política i urbana.

María Dolores Gimeno

Dies de llibres i roses

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’abril del 2018)

 La festa doble de Sant Jordi i la celebració dels llibres del 23 d’abril ha inaugurat esta setmana. Des de fa uns quants anys lo dia d’Aragó coincidís en la commemoració de l’aniversari de mort de Cervantes. I podríem dir que este guanya simbòlicament al sant llegendari, patró de l’estament nobiliari de l’antiua corona aragonesa i ara de la comunitat autònoma. Ací van unes quantes dades pròximes. Organitzat per la comarca, Mont-roig va acollir la VII Lectura continuada d’obres literàries del Matarranya a càrrec de xiquets i adults, seguida de la presentació de dos publicacions: Qüentos encadenats i El arca de Moret, de David Albesa (traducció al castellà de Quin món més bèstia, Ascuma/IEBC, 2003). A Saragossa, lo passeig de la Independència se va omplir de paradetes de llibreries, igual que els carrers principals de les poblacions catalanes, a on conviuen la tradició de comprar llibres i la de regalar roses. A la Fira del Llibre de Fraga, Mario Sasot, escriptor de Saidí, signava la seua novel·la Espills trencats, premi Guillem Nicolau 2017 en llengua catalana del Govern d’Aragó. I una mica més lluny, al paranimf de la Universidad de Alcalá de Henares, ciutat natal de l’autor del Quixot, l’escriptor nicaragüenc Sergio Ramírez rebia amb solemnitat lo prestigiós Premi Cervantes. Com a preliminars de la celebració llibresca, a Saragossa lo passat dissabte 21, Diago Lezaun presentava En os bandiadors, finalista del Premio Arnal Cavero 2017 en llengua aragonesa, al Museu Pablo Serrano; i el diumenge 22, a la plaça del Pilar, se celebrava el Dia de la Cultura Aragonesa. Continuant la festa, l’endemà 24 Merche Llop, poeta de Nonasp, presentava al Museu de Saragossa el poemari Esclat, finalista del rader Guillem Nicolau, acompanyada pel director general de Política Lingúística, Ignacio López Susín; per Chusé Aragüés, de Gara d’Edizions; i pel rapsoda Luis Felipe Alegre. Tots estos esdeveniments culturals, ben presents als mitjans de comunicació i xarxes socials, mos transporten sobre lluites quotidianes i grans problemes insolubles als mons millors de la ficció literària.

María Dolores Gimeno

Bodes i maridatges.

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de febrer del 2018)

L’Associació Cultural Medievo de Cretas – Queretes, com ja hem fet en altres ocasions, ens hem desplaçat a la capital de la província per participar de la gran festa medieval de la recreació de les bodes d’Isabel de Segura i Juan Diego de Marcilla. Los espectacles de les recreacions històriques són sempre complicats perquè predomina lo fer-los atractius més que lo rigor històric. A Teruel trobarem un equilibri suficient entre los dos aspectes d’acord amb la documentació avui molt ben treballada per historiadors de prestigi. Dit això la festa es enorme amb un mercat medieval molt complert que manté les exigències de la imatge de l’època i que afecta tots los espais, places i carrers de la ciutat. Això sí, com a prova que la festa es viu al carrer, hi ha multitud d’espectaculars parades de menjar quina cuina i brasals fumegen tot lo dia.  Per a natros, lo Medievo, organitzadors d’un altre mercat, lo que més valorem és lo grau de participació veïnal tant extraordinari. Enveja sana. Los turolenses han fet la festa seua i així les casetes de grups particulars li donen un ambient i vida necessaris per alhora garantir la continuïtat de l’esdeveniment. Los membres d’estes tendes de tela es vesteixen i s’engalanen a l’estil medieval i això determina que l’ambient apareix-hi per qualsevol racó de la ciutat. Molt bé i moltes coses per aprendre i encara copiar per al nostre i no menys important Mercat Medieval de Cretas – Queretes a celebrar lo 24 i 25 del mes de març pròxim conjuntament amb la Fira del Vi. Un bon maridatge de dos fires, que a Cretas – Queretes és el secret per a l’èxit de la millor fira del Matarranya. Trobar aquell punt diferenciador és bàsic per obtenir l’èxit. A Cretas – Queretes celebrar conjuntament el mercat medieval i la fira del vi. A Teruel la celebració d’aquella desgraciada boda dels recordats Isabel i Diego, los “Amantes”. Que per molts anys sigui i ho puguem gaudir.

Juan Luís Camps

El Cant de la Sibil·la

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada  per un sagalet vestit de donzella,  modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut  justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del  País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en  català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en  llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye  a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña?  Tenim versions del Cant en català  i aragonès, i  encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.

Artur Quintana