La cervesa més cara

(Publicat a La Comarca el 5 de març del 2021)

Un dia, de repent, et trobes malament. Sents que no pots respirar bé, i tens febre. Recordes que fa uns dies vas quedar amb los amics per anar a prendre una cerveseta… o quatre. Però no cal ficar-mos en lo pitjor. Vas a fer-te una prova i et quedaràs tranquil. De moment estaràs uns dies a casa.
Dones positiu. T’hauràs de confinar durant un temps indefinit, també los teus amics i familiars. Passes los dies minjant coses sense sabor, tenint fred tot lo temps, ofegant-te al caminar. Només esperes curar-te per poder tornar a tindre una vida normal, com la d’abans. Però, encara que no ho vols vore, saps que estàs anant a pitjor. Al remat no pots aguantar, i decideixes anar a l’hospital.

T’ingressen. Et porten a un pavelló molt gran, on ni la llum del sol s’atreveix a entrar. Dotzenes de llits com el teu s’estenen per la estança. A cada un d’ells hi ha algú tossint. De tant en tant, un home vestit amb una granota blanca i triple mascareta, al que només li veus los ulls, passe a vore com estàs i apunte quatre coses a una llibreta. Et regala un somriure brillant, un somriure d’ànims, que tu no veus.

Los dies engendren setmanes, o això creus, perquè no hi ha ningú que et digue quina hora és, i la llum sempre està encesa. Ja has aprés a distingir als metges pels ulls i per la veu, però no tens forces per a dir-los més que «gràcies» de tant en tant. Et preguntes quants dies portes sense vore la teua família, ni els teus amics. Estaran bé, o estaran al pavelló de la vora?

Esta història no té final, perquè encara hi ha cents de persones lluitant contra l’enemic invisible, encara hi ha cents d’històries sense un final escrit. Quan una abraçada és un arma, i un allunyament una prova d’amor, les regles del joc canvien.

Luismi Agud

Brutícia

(Publicat a La Comarca el 12 de febrer del 2021)

Estic tornant a veure ‘Dexter’, una sèrie protagonitzada per un psicòpata que treballa d’analista forense. El seu ofici li permet localitzar criminals que s’han escapolit de la justícia i executar-los sense deixar el més mínim rastre per als seus col·legues de departament. En un dels episodis, segueix un presumpte assassí de noies fins a un abocador clandestí de residus, on el sospitós es desempallega d’un bidó. «És una regla de la natura: deixa un somier vell enmig d’enlloc i aviat hi haurà un frigorífic, un sofà, un motor de cotxe… I ara un bidó», pensa en Dexter. El bidó, tal i com sospitàvem, conté el cos d’una víctima.

La qüestió és que aquest fenomen (no el dels cadàvers dins de bidons, sinó el dels abocadors incontrolats) és recurrent també al nostre país. En una de les rutes que faig pels voltants d’Alcanyís, ensopego amb un parell de punts on s’hi acumula runa, electrodomèstics, mobles… De bidons susceptibles de contindre difunts no se’n veu cap, de moment, però escampats pels camps del voltant onegen multitud de plàstics, gallardets que proclamen la victòria de la brutícia humana.

Fa poc, l’ajuntament ho va netejar i va col·locar-hi unes grans pedres per impedir-hi nous abocaments. Vana il·lusió. Los carnussos continuen vessant los seus detritus uns metres enllà. La paradoxa és que, per arribar-hi, han de passar pel davant del «punto limpio», on s’ocupen dels residus de manera eficient i gratuïta.

És com si els humans estiguéssim posseïts de la fúria d’escampar la nostra porqueria arreu on arriben les nostres grapes. Potser és la manera que tenim de marcar territori.
Alço els ulls al cel a la recerca d’una mica de puresa. Però vet aquí que se’m representa tota la ferralla que orbita sobre els nostres caps. Això no pot acabar bé.

Carles Terès

Paradoxes i  paradoxes, i res més que paradoxes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de febrer del 2021)

Observo que les paradoxes com més va, més creixen. No fa gaire el president turc es queixava que la Unió Europea sovint el critiqués de forta deriva democràtica, amb jutges prevaricadors i  persecució de les minories. El president es defensà declarant que Espanya feia el mateix, i la Unió Europea no la criticava pas. Ara, amb motiu de la guerra entre àzeris i armenis, preguntaren al president d’Azerbaitjan per què no convocava un referèndum a Artzac evitant així futurs conflictes entre el seu país i Armènia, conflictes que podrien afectar molts països veïns, sobretot Rússia i  Turquia. El president respongué que per què ho hauria de fer, si Espanya tampoc no convocava cap referèndum per solucionar el conflicte amb els catalans. Segueixo amb les paradoxes: aquests dies la Unió Europea havia de determinar uns importants ajuts per a tots els estats que en són membres, especialment quantiosos per als que han estat més afectats per la pandèmia, Espanya i Itàlia. L’atorgament dels ajuts no serà efectiva, o es reduirà, per als països que no compleixen el compromís democràtic que havien signat en incorporar-se a la Unió. Tot seguit Hongria i Polònia, països amb forta deriva autoritària, on els partits de govern entenen la democràcia com dictadura de les  majories, amb jutges que prevariquen, retallant la llibertat de premsa, etc., hi han posat el veto, perquè saben que la Unió no els atorgarà, en principi, els ajuts.  Orban, el president hongarès ha dit que no entén l’actitud de la Unió, perquè no es queixa pas d’Espanya, país que es comporta en qüestions democràtiques, si fa no fa, com Hongria mateix. Paradoxes són també la diferent actitud de la Unió enfront del que passa a Bielorússia i a Catalunya, informant complidament del primer país i ajudant  amb efectivitat els adversaris d’en Lukatxenko, mentre es desinteressa tant com pot del que passa a l’altre país. Una Unió que no digué res quan la dita llei mordassa d’Espanya, ni tampoc ara de la seua equivalent francesa: la Llei de Seguretat Global, etc., etc. Re, paradoxes de paradoxes i res més que paradoxes.

 Artur Quintana   

Te mires o t’observes?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de gener del 2021)

A tu què estàs llegint-me. Para un moment. Ix de la roda de l’automatisme i tanca los ulls, observa’t per dins, cada mil·límetre del teu cos, la sensació de la pell contra los músculs, dels músculs contra los ossos i escolta lo delicat fil que ho connecte tot. Ara imagina l’exterior del teu cos, vés des de la pell a l’habitació en la que estàs, arriba a l’horitzó i una miqueta més enllà. Imagina veure tot això en uns altres ulls, en un altre cos, en un altre cor. Si eres xiquinin, imagina que te transformes en gegant i l’altura des del què ara veus lo món. Si eres molt gran, imagina tornar a ser xiquet, i haver d’aixecar tant lo cap per parlar a la gent que acabes ficant-te de puntetes. Traspassa tot això i observa’t dins del cos que sempre has desitjat, aquell del qual faries lo que calguere per poder tindre, mostrar, celebrar. D’ací vés-te’n a l’extrem contrari, troba’t dins del cos que sempre has repudiat, en tots i cadascun dels complexes que sentiries si tingueres eixe cos, percep la teua pròpia mirada si et ficares davant l’espill. Potser així veuràs que tot allò que anheles dels altres, en veritat, no existís, que l’enveja sol és un reflex de les teues pròpies carències, de tot allò que tens i no saps veure. Recorda que tot està bé, repetix-t’ho com un mantra. Lo constant moviment de la vida, lo canvi incessant del teu cos, te fiquen al puesto correcte a cada moment concret, afluixa la corda que diàriament t’apreta el pit i permitis-te respirar tranquil·lament. Recorda, ix de la roda imposada per un sistema que sol te vol quan eres productiva i pensa, de nou, que tot està bé, que estàs exactament on has d’estar. I celebra que cada canvi és teu i eres tu qui l’ha de viure.

Raquel Llop

Els pintors d’il·lusions

(Publicat a La Comarca el 24 de gener del 2021)

Es un fet que avui en dia lo món està fet per i per a la ciència. Vivim rodejats de mil números, gràfiques, caselles a les quals ha d’entrar de manera ordenada (quasi militar) tota la informació.

Estem aveats a rebre diàriament cents de dates racionals, constatats per un home amb diploma, corbata i ulleres quadrades. I tot això està bé, però allavons, que se’n fa de l’altra informació? La que no pot entrar a les caselles? La que no es lògica? Jo tos ho diré: avui en dia, a ningú li importe.
Que serà allavons dels artistes, dels poetes, dels músics, dels pintors? Aquells que saben dibuixar un món que no és real. Aquells que poden vore allò que los altres no podem. Aquells que saben seguir ballant quan ja no quede música. Aquells que saben trobar lo sol quan la ronca tronada descarregue llàgrimes fredes des del cel.

Perquè les persones no som només xifres. No som només hidrogen i nitrogen. Som emocions: alegries, penes, compassions, amors, temors, desitjos, il·lusions. Perquè no sempre es pot comprendre la condició humana, ni plasmar-la a un telediari de vint minuts. Perquè no sempre som científics lògics i metodològics. Perquè a voltes actuem com a màquines, i a voltes fem coses sense sentit. Perquè som persones, i mai deixarem de ser-ho.

Luismi Agud

Les dos cares de la neu

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de gener del 2021)

La borrasca Filomena només escomençar l’any ho ha remogut tot amb una nevada de les que diem històriques per la quantitat caiguda i per haver afectat zones on no sol nevar com lo centre de la península Ibèrica (Madrid o la Mancha) o comarques que no són de muntanya com lo Baix Aragó i la Terra Alta. La raresa i bellesa de la blanca neu des de que cauen lentes les volves i ja quan s’acumula suscita una alegria general, que mos fa agarrar la càmera per captar uns paisatges que sabem efímers, i que ara podem i volem compartir per les xarxes amb parents i amics, sobretot si estan lluny, amostrant-los eixes vistes úniques. Los xiquets xalen més que ningú: corren, fan ninos, llancen boles, se tiren sobre el terra tou… I els grans, per uns moments, podem tornar a ser tan lliures i despreocupats com ells enmig de la blancor. S’han vist estos dies per les televisions o en vídeos casolans imatges curioses d’esquiadors en puestos impensats com la Puerta del Sol o en carrers en costa, convertits en pista alpina. L’altra cara del paisatge bucòlic són les molèsties, los desperfectes i el perill. Cotxes que es van quedar immobilitzats al primer moment, trens i avions aturats i carreteres tallades uns dies, edificis malmesos pel pes acumulat sobre els tellats, tubs d’aigua congelada, granges difícils d’accedir, arbres trencats o en perill de gelar-se, caigudes per les plaques de gel, talls elèctrics… A la nostra terra, qui viu i treballa en poblacions altes a l’interior, enmig de la naturalesa, coneix ben bé esta cara perversa de la blanca neu, que en temps no tan passats, sense màquines llevaneus, sovint los dixava aïllats una temporada. Los meteoròlegs avisen de la major freqüència de fenòmens excepcionals: la Glòria que el giner de fa un any va dur maleses pel vent i les inundacions, o Ignacio, Lola, Rodrigo…, que són los noms ara anunciats a la pàgina de l’AEMET. Si el canvi climàtic no s’atura, caldrà estar preparats.

 María Dolores Gimeno

 

2021, bellesa discreta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de desembre del 2020)

Si miro enrere i, com és tradició, faig recompte d’allò bo i d’allò dolent que m’ha aportat este any que s’acaba, enguany faig un esforç titànic per pensar només en tot lo bo, que al final, crec, tot ho és, perquè tot mos aporte una nova perspectiva, per molt malament que mos ho haigue fet passar. Enguany, a més a més, me noto més sensible que de costum, veig i entenc les coses d’una altra manera i reconec que, allò que m’ha arribat més a dins, allò què m’aporte més tendresa si tanco los ulls i només me dixo portar és l’expectació per la natura, a la qual hem vist recuperar la seva part del món destruït mentre mos havíem de quedar a casa. En aquells mesos de març fins a principis de juny la vam veure pletòrica, inundant los carrers, cada raconet va pintar-se de verd i mos va recordar, ni que siguere per un segon, que ella seguia allà. Encara que l’haguerem oblidat, ella seguia allà. Davall de tota la porqueria que li havíem ficat a sobre, ella seguia allà. És per això, que per este nou any que entre en lo que totes mos reconeixem cansades del 2020, mentalment esgotaes, només me ve al cap un desig pel 2021: cuidam-mos cuidant. Així de senzill. Cuidam-mos cuidant a qui és la casa de totes. Cuidam-mos cuidant a la Terra, que seguirà estant fins i tot quan no la cuidam. La cura dels altres ha set lo motor per no caure en lo desastre més estrepitós d’este 2020, i esta cura necessita inseparablement una acció conjunta i interconnectada de les persones en lo entorn. Enguany, que hem re-descobert les muntanyes i los rius, m’agradarie pensar que també hem compartit la mateixa admiració per la natura que sento quan camino pels voltants de la meua vila, que fins ara només acostumava a comparar en los grans paisatges verds i frondosos que no tenim ací. Espero i desitjo que lo 2021 més que una porta, sigue una finestra per la qual pugues mirar allò que tens davant i sigues capaç d’admirar la bellesa més discreta.

Raquel Llop

Términus no és terminal

(Publicat a La Comarca el 24 de desembre del 2020)

Any 2040. Un expert del Ministeri recorre els districtes de Terol i Baix Aragó (les províncies ja han desaparegut) per avaluar els resultats del projecte ‘Términus’, iniciat una dècada abans. Aquest pla havia estat un altre intent d’apaivagar el desequilibri demogràfic, després de constatar el fracàs de les inversions milmilionàries en infraestructures absurdes i subvencions sense retorn a les zones despoblades de l’interior. La idea consistia en atreure a l’antiga província una comunitat de científics capaços d’aprofitar els recursos del territori amb els mitjans tècnics i intel·lectuals del moment.

Amb aquest argument, Miguel Ángel Gracia ha bastit Viaje a Términus, una novel·la que ens permet intuir quina pot ser l’evolució de les iniciatives actualment vigents i els efectes del canvi climàtic. En el seu periple, el protagonista observa una natura que va recuperant terreny a costa de l’abandó de l’activitat humana; però sobretot parla amb les persones que viuen en aquelles terres. Sentim la veu tant del emprenedors que s’han integrat com la dels que no s’han adaptat a les societats rurals, a més del testimoni dels habitants “de tota la vida”. Descobrim professions que avui no existeixen, però també l’evolució de les activitats actuals: turisme, ramaderia, truficultura, agricultura…

M. A. Gracia és un expert en desenvolupament rural (vegeu el seu web https://consultoraeuropea.com/ ) i es nota. El recurs de la ciència-ficció li permet dibuixar un retrat molt precís de la situació de la nostra província i de les expectatives de cara al futur immediat. La lectura flueix amena i nutritiva, no en va és un escriptor impecable, tal i com demostra en els seus articles.

S’acaba el llibre amb un sentiment agredolç, ja que pareix més factible que el 2030 hi hagi vehicles semi-aeris com el del protagonista, que no polítics capaços de dissenyar un bon pla contra la despoblació. En recomano la lectura a tothom amb sensibilitat pel territori, però especialment als joves, que seran els que hi han de construir els seus projectes.

Carles Terès

La bellesa del desordre més perfecte

(Publicat a La Comarca 4 desembre 2020)

Heu sentit parlar alguna volta de l’efecte palometa? Una palometa que bat les ales a Sri Lanka és capaç de provocar un huracà a Washington, sempre i quan es dónon les condicions apropiades per a què això passo. És la teoria del caos, la que amostre una sèrie d’esdeveniments aleatoris que, combinats sota uns determinats factors, són capaços de girar el timó, canviar el curs de la història. És la bellesa del desordre més perfecte.

Eixa palometa som tots. Comencem a batre les ales al fer la primera passa i només parem quan mo n’anem d’este món. Lo present, on a natres mos agarre l’huracà, és un quadre en blanc, on una sola pinzellada pot acabar convertint-se en una cosa tan màgica com la Nit Estelada, o tan cruenta com lo Gernika. Mitjançant actes «sense importància», responsabilitats i irresponsabilitats, amistats i traïcions, riures i plors, construïm un món nou. Un món fugaç i efímer. On, encara que a voltes creguem tindre-ho tot controlat, no podem. Suposo que no cal ficar exemples de moments on ham perdut lo control total de la situació, ara mateix estem vivint-ne un.

Lo control no existeix. Es només una il·lusió creada per una aparent falta de desordre. Vivim en un present impredictible i caòtic, ple d’oportunitats positives i negatives, on tot i res pot passar tan ràpid que ni mo n’acatem. Lo control pot dissoldre’s com un paper en los primers trons d’una nit borrascosa. Pot aparèixer i desaparèixer en qüestió d’instants, perquè d’això va la vida, d’instants. I això, només això, és la bellesa del desordre més perfecte.

Luismi Agud

Boira

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 21 de novembre del 2020)

Com un estat mental d’embriaguesa que t’atonte i t’emborrone la vista, ho ocupe tot, entre a tot arreu i se quede per un temps. Com lo dia naixent de manera infinita, no acabe mai d’eixir lo Sol. Ixes de casa pel matí i ja la trobes, sol obrir la porta, i te cale los ossos. Intuïsses que, radere de tot això, un dia ha començat, que lo blau del cel ho impregne tot en algun altre puesto. Ací, a ca nostra, tenim la sort de sentir d’esta manera tant profunda i tan directa la connexió natural del canvi d’estacions. Estem acostumades i tenim una gran capacitat d’adaptació a la brusquedat del paisatge i del clima del nostre entorn. Este vincle tan íntim que compartim en la natura l’hauríem de viure com un privilegi, com un regal. En mig d’un món que ha ficat a les persones al centre d’ absolutament tot i on mos hem cregut què tot ho pot controlar, crec que reconèixer la nostra interdependència en tot allò que no controlem, com ara les llargues temporaes de boira, és un acte infinitament valent de conèixer i reconèixer com éssers vius i vitals, que senten i s’adapten als canvis, que viuen de manera coherent en la casa que és de tots i la respecten, perquè sol ho podem fer així. Seguir vivint com si lo canvi estacional no afectare los nostres ritmes vitals és condenar-mos a una vida que no pot ser mai plena. Perquè quan entens que tens la total capacitat de donar-te les pauses que demane la tardor o la planificació que exigís la sequera a l’estiu, comences a crear la connexió que este món fred no vol que conegues. I desapareix qualsevol sentiment negatiu contra la Terra perquè veus que forme part de tu i tu d’ella. I quina sort tenim, a ca nostra, de poder connectar senzillament eixint al carrer i tancant los ulls.

Raquel Llop