Estimada tia Estebania

(Publicat a La Comarca el 31 de gener del 2020)

Vull traure del caixó de la memòria aquells records tant entranyables que tinc de quan era petita i anaves a veure a la iaia Alicia. Me revenen aquelles converses «de coses d’antes» a la cuina, enmig d’un ambient de complicitat i estimació, i de les que jo, mentrestant jugava no gaire lluny, procurava ficar l’aurella per l’admiració que em causaven.

La teua arribada al poble sempre ere motiu d’alegria per mi. Me fascinave la teua altura, la teua vitalitat. Te veia una dona en caràcter, forta, independent i progressista, eres «la tia (nonaspina) de Barcelona», o «la tieta», com te díem carinyosament per ser la més petita de tots los germans. Però sobretot, lo que més apreciava ere la boníssima memòria que tenies, tal com vaig poder corroborar amb lo pas dels anys.

Al fe’m més gran, vaig passar a assenta’m a la vostra vora i a escoltar atentament les històries que anaven eixint a la conversa, fossen les que fossen (naltres ja mos entenem). Quan ere hora de marxar, te m’agarraves del braç dissimuladament i jo, tota contenta, aprofitava per acompanya’t a casa, i així, poder allargar una mica més la conversa.

Fa quatre anys, los camins pels que mos porte la vida, me van fer anar a parar molt prop d’on tu vivies i per tant, poder seguir privilegiant-me encara més a sovint del teu coneixement.

Quan jo vaig nàixer, tenies 79 anys i lo fet de ser germana de la meua revisiaia Joaquina «la Coca» te va convertir, des del punt de vista de la meua generació, en la més longeva dipositària de la memòria dels nostres predecessors i d’un poble, un llenguatge i unes costums ben diferents a les d’avui. Llegant-me lo teu patrimoni immaterial vas contribuir a desperta’m l’interès per conèixer la nostra història comú.

Lo passat 9 de gener, Leonor me va donar la notícia de que mos havies dixat, davant d’un sentiment de profunda tristesa i al mateix temps d’incredulitat. Ara te vull dir per última volta que sempre m’he sentit molt afortunada de tindre’t amb mi. Gràcies per haver viscut 100 anys i durant estos 21 i mig que ham compartit, haver-me volgut tant com jo t’he volgut a tu. Passaran los anys però sempre seguiràs sent la meua tia preferida.

Estela Rius

Pin parental, un vell problema

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2020

La família és l’àmbit habitual on los fills naixen i s’eduquen, i els progenitors són responsables legals del seu manteniment, de la seua educació i, per extensió, de les seues accions fins la majoria d’edat. Los alimenten, los eduquen en unes creences o valors, los premien, los castiguen… Per la seua part, les administracions públiques han de garantir el dret a l’educació, recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, amb un sistema educatiu obligatori, gratuït i regulat, que, segons l’article 27.2 de la Constitució espanyola, promourà el “respecte als principis democràtics de convivència i els drets i llibertats fonamentals”. Estes garanties entren en col·lisió amb les pretensions promogudes per partits de dreta o ultradreta d’un possible veto parental a alguns continguts formatius que mostren realitats diverses sobre opcions identitàries o sexuals, afavorint actituds integradores. Si el debat és recent, lo problema ja vell. Una vinyeta del desaparegut Forges denunciava l’any 1984 que alguns “enfrentan la libertad de enseñanza con la enseñanza de la libertad”. Ara i abans los programes educatius han de facilitar una formació integral en continguts i en valors, buscant desenvolupar la personalitat. Han d’ajudar a pensar, oferint amb rigor científic la diversitat del saber, evitant les supersticions que el contravenen, com lo “creacionisme”, polèmic als Estats Units. Han de garantir també un equilibri i varietat de coneximents, amb algunes assignatures bàsiques no subjectes a optativitat per caprici personal o objecció ideològica. Entre estes la llengua és fonamental, instrument d’expressió del pensament i de comunicació social, l’aprenentatge de la qual queda recollit a totes les constitucions democràtiques, i protegit per la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries, que va signar el govern espanyol al 1992. No s’entén com encara a la Franja catalanoparlant, a l’est d’Aragó, l’assignatura de Català depèn de la voluntat dels pares, ofertada als centres de la zona només si alguns pares fan una sol·licitud expressa i cursada pels fills només amb la seua autorització: un pin parental en tota regla, que no passa amb les Matemàtiques o l’Anglès i que no suscita cap alarma dels partits progressistes.

María Dolores Gimeno

Cadàvers il·lustres

(Publicat a La Comarca el 24 de gener del 2020)

La Llibreria Serret de Vall-de-roures ha tancat després de quatre dècades de promoció del llibre i de la lectura en general i de la literatura en català en particular. Després de lluitar per mantenir el negoci adaptant-se a les noves tendències del mercat i de rebre premis per la seva feina cultural des d’Aragó i des de Catalunya, abaixa la persiana. No ha pogut superar la competència aclaparadora d’Amazon, que anuncia grans inversions a l’Aragó mentre fa taula rasa amb el comerç tradicional en general i amb les llibreries en particular. Quaranta anys de contratemps i de lluita, però ha estat la proliferació de la venda per internet que exemplifica Amazon la que li ha donat el cop definitiu a la llibreria més representativa de la Franja.

I no és un cas aïllat. Fa trenta anys vaig començar a treballar a la delegació de Terol de l’Heraldo de Aragón. El meu subministrador habitual de llibretes, agendes, piles i altres articles de papereria ha estat el mateix des de llavors. Una tenda a les portes del diari que tenia en una propera escola de Primària un dels seus principals mercats. També tanca. Per què? Per la competència d’Amazon. Com li passa a l’Octavio Serret, no pot competir amb les condicions i els preus que ofereix el gegant de la venda i distribució per internet.

I, abans de les llibreries, les papereries i qualsevol tipus de tenda, van caure les discogràfiques, els videoclubs, els cines, les editorials, els diaris i els bancs. Tot circula per internet més ràpid i més barat, i s’ho tornen a emportar si no t’agrada. I ara venen els gurus de la modernitat i ens diuen que cal adaptar-se a internet, que és el present i el futur. Sí, és veritat, fora d’internet no quedarà més que un desert socarrat infestat de cadàvers, de vegades il·lustres, com la Llibreria Serret.

Lluís Rajadell

Guitarte i el tripartit

(Publicat a La Comarca el 17 de gener del 2020)

Des de les Eleccions Generals del 10N el polític aragonès més conegut de la nova legislatura és el diputat de “Teruel Existe”, Tomás Guitarte. La fama li ve, des d’aquell mateix dia, per la plantofada espectacular que van arrear als del bipartidisme a tres (pp, par, pesoe), que a la nostra província, des del 78, sempre han portat a la butxaca, en amistosa alternança, la clau de la Diputació, de les influències, el nomenament de càrrecs de confiança, les assignacions de les partides més grosses dels pressupostos, la fragmentació a idea del Baix Aragó Històric per dissoldre l’espai de llengua catalana… i els contactes privilegiats a Madrit i Saragossa.

Tomás Guitarte va guanyar rotundament les eleccions a Terol i des d’eixe dia ja li ha passat de tot, perquè els poders fàctics i els mateixos esvalotadors de l’època de Labordeta no el poden tragar, per la senzilla raó que veden en perill, com dic, els seus privilegis d’administradors únics del que és de tots. Però sembla un tipo en bon aguant i convençut del que esperen a fer i conseguir pel territori dels seus votants, un dels més oblidats de l’Estat en qualsevol tema que parlem.

Encara que es facin molts mèrits, que els de T. E. els han fet, està vist que la fama arriba quan vol i com li dona la gana. Però Tomás Guitarte també hi deu saber que, en política com en la vida de les persones, el prestigi i reconeiximent social també es poden perdre amb la mateixa facilitat que s’han guanyat. De segur que ell i els que l’envolten deuen estar ben preocupats imaginant com plantejar l’articulació del seu moviments i el treball polític a desenvolupar per un territori pràcticament tan gran com la meitat de Bèlgica, en més de dos-cents municipis menuts i no tan menuts, molt poqueta gent, i un munt d’infraestructures sense fer, tan necessàries i urgents com l’Autovia fins a Vinaròs i l’Hospital d’Alcanyís.

Tomàs Bosque

Turquia i Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el 11 de gener del 2020)

Les relacions turco-aragoneses han estat de confrontació bèl·lica quasi permanent des dels primers contactes als segles medievals fins ben entrat el XIX. Només he sabut trobar als llibres de la història dues excepcions a aqueixa constant confrontació bèl·lica turco-aragonesa, prescindint de l’OTAN, això sí. Quan a principis del XIV la nostra almogaravia es posà a sou de l’Emperador de Bizanci ho féu per a lluitar contra els turcs. Tanmateix després de l’assassinat a Constantinoble dels cabdills almogàvers per part dels bizantins, l’almogaravia  canvià de bàndol i s’uní als  turcs d’Anatòlia, facilitant-los naus perquè passessen a Europa. Aleshores combatérem junts, per primera i única vegada, turcs i aragonesos contra els grecs, durant un cert temps, fins que ens separàrem amigablement. L’almogaravia se n’anà a conquerir Atenes i Neopàtria, mentre els turcs seguien a Tràcia lluitant sols contra els bizantins, que finalment els anorrearen. L’altra excepció a la confrontació turco-aragonesa es produí a finals del XV quan nosaltres, els aragonesos de fe cristiana, ens dedicàrem amb l’eficient ajut de la Inquisició a perseguir-ne els de fe mosaica, bastants dels quals, per no acabar a la foguera, hagueren d’exiliar-se, com li passà a  Baruj Almosnino, de  família jaquesa documentada des de mitjans del XIII. A en Baruj no li fou fàcil de trobar una terra on refugiar-se. Segurament després de breus estades a Occitània i Nàpols finalment trobà acollida a Salònica, a Turquia. I com ell centenars d’aragonesos que gràcies a Turquia ens salvàrem de l’afany nostre en perseguir les minories. Per a arrodonir aquestes relacions turco-aragoneses, us recordo que en aquests últims mesos el president de Turquia  ha vist unes altres interessants relacions entre el seu estat i el nostre. El president turc s’ha queixat de les crítiques sovintejades que li arriben de la Unió Europea i el Consell d’Europa, segons les quals a Turquia hi hauria una forta deriva autoritària en detriment de la democràcia, jutges prevaricadors i persecució de les minories. El president turc ha declarat que no entenia les crítiques que li fan des d’Europa, ja que Espanya fa el mateix que Turquia, i Europa no ho critica.

Artur Quintana i Font

 

Serret, punt i apart.

(Publicat a La Comarca el 7 de gener del 2020)

Octavi Serret és un entusiasta dels llibres. Només acabar l’escola va dedicar-se al projecte personal d’obrir una papereria-llibreria als baixos de la casa dels pares a l’arraval de Vall-de-roures, el 1981. Uns anys més tard, cap al 1987, amb la publicació del Govern d’Aragó de la col·lecció ‘Pa de Casa’ en la nostra llengua, Octavi incorporà a la seua llibreria volums en català per ampliar l’oferta de la botiga. Una nova etapa va iniciar-se en obrir un nou local al carrer més comercial de la vila que enllaça la carretera amb el pont de pedra. De seguida es va especialitzar en bibliografia de les viles del Matarranya. Va aparèixer internet i ell va ser pioner en integrar al seu negoci les noves tecnologies i començà a oferir els seus productes on line i creà una web. Això el va portar a establir contactes amb els escriptors per iniciar la firma de llibres als seus lectors. I va estendre més l’expansió comercial a les terres de l’Ebre amb les trobades d’editors i escriptors ebrencs a Fondespatla. Serret incorporava el concepte de terra de cruïlla entre Matarranya, Els Ports i Ebre, superant les anacròniques línies de separació entre territoris veïns. Amb el turisme cultural en alça va ser un referent pel senderisme, la BTT i les rutes rurals: guies i mapes. A final de la primera dècada de l’actual segle farà una incursió com a coeditor de llibres participant amb una desena de volums. Després vindria el merescut reconeixement de la seua faena com activista cultural en forma de premis atorgats per diferents entitats. Però tota esta contínua adaptació comercial de l’Octavi i activisme no ha segut prou per salvar-se de la crisi general de les llibreries i ha hagut de tancar, encara que no vol perdre l’oportunitat de ser gestor cultural i les marques ‘Ilercavònia Terra Nostra’ i ‘Camins Serret’ poden ser una nova oportunitat per aprofitar la seua experiència comercial de prop de quaranta anys com a llibreter. Molta sort Octavi!

Carles Sancho

les persones

(Publicada el 31 de desembre del 2019)

Una consulta de ma filla referent a una vall que vaig freqüentar de jove, m’ha dut a revisar les meues diapositives dels primers vuitanta. A banda del bany de realitat que suposa reveure aquelles imatges, m’ha cridat l’atenció l’obsessió que tenia per retratar paisatges, edificis, postes de sol… coses inanimades que, passats els anys, em parlen ben poc d’aquell temps. Els rodets d’aleshores tenien capacitat per a fer trenta-sis fotos, però mon cosí l’aviador m’havia regalat una petita Olympus Pen que les tirava a mig format. Eixien, doncs, setanta-dues diapos minúscules que, en ser projectades al llençol, mostraven més el gra de l’emulsió que els detalls d’allò fotografiat. Doncs bé, d’entre aquest munt d’instantànies, tot just n’he trobat una dotzena on apareixen persones. Imagino l’avorriment que devia provocar en els hipotètics espectadors, badallant a les fosques amb la remor del ventilador del projector i la meua veu nassal com a banda sonora. Suposo que estava afectat pel desvergonyiment de quan encara no has fet els vint i et penses que ets un artista, per més que l’única opinió que t’avali siga l’entusiasme de ta mare.

Ara em sap greu no haver retratat més els pares, els companys, la gent d’aleshores. De la mateixa manera que lamento no haver pres notes de tot el que m’explicaven els més grans del meu entorn. O no haver preguntat als pares els detalls de la seua peripècia -que, al capdavall, era la meua. Tot pareixia etern, tot era immutable. La vida era un present continu on el futur resplendia i el passat dormitava en unes golfes polsoses. El temps s’ha endut veus i memòries, la meua també. I ara només en queda una sensació més amarga que dolça, la sensació de pèrdua irrecuperable.

Al final, el que importava dels boscos, dels crepuscles, dels masos abandonats on dormíem, érem nosaltres, que ho omplíem de significat. Però aleshores no ho sabíem. Potser és així com ha de ser: repetim errades, sí, però també podem descobrir la sopa d’all a cada generació.

Carles Terès