La memòria de les llengües minoritàries

(Publicat al Diario de Teruel el 3 d’octubre del 2020)

Per iniciativa del Consell d’Europa cada 26 de setembre es celebra el Dia Europeu de les Llengües. Per este motiu, el passat dilluns 28 va tindre lloc a Saragossa la firma d’un Compromiso de Trabajo conjunto entre la Dirección General de Política Lingüística y Asociaciones del ámbito del aragonés y el catalán de Aragón. Va ser una manera solemne i pública de fer partícip a la societat aragonesa de la importància de les seues llengües minoritàries i de la col·laboració necessària entre els diferents agents, governamentals i socials, per incentivar la seua dignificació i difusió. Un total de 53 associacions van subscriure el document, entre les quals Associació Cultural del Matarranya (Ascuma), Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC), Iniciativa Cultural de la Franja (ICF), Associació de Pares del Matarranya “Clarió”, Associació Amics de Nonasp, Grup d’Investigació “Coses del Poble” de Mequinensa, Fundació Crisàlida de Camporrells, Centre Aragonès de Barcelona, etc. Un dia abans Luis García Montero publicava a Infolibre l’article “Las palabras saben mucho”, on revisava críticament la política de l’English only de Donald Trump contra la oficialitat del castellà, que ja compta amb 50 milions de nadius als Estat Units, identificant-la així amb una “lengua de pobres (sin prestigio cultural, científico y tecnológico)”; el poeta i actual director de l’Instituto Cervantes destacava la igualtat essencial entre totes les llengües, amb independència del seu abast o situació legal, perquè els seus drets són los de les persones que les parlen, ser socials que al seu través es connecten amb la realitat, i perquè sense el seu reconeixement queda agredida la riquesa cultural, “un modo de construir sociedades basadas en la injusticia, el dogmatismo y la violencia”. L’article acabava reflexionant sobre el nostre país: “En España hay significativos territorios bilingües en diverso grado. Ojalá sepamos apreciar la riqueza humana y cultural que esa realidad supone. Ojalá los territorios bilingües comprendan la suerte que tienen. Ojalá no pierdan nunca esa suerte por culpa de los fundamentalistas inclinados a enterrar idiomas en las fosas del olvido”. Les associacions aragoneses mencionades fa anys que mantenen esta memòria.

María Dolores Gimeno

Un llibre que cal llegir

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de setembre del 2020)

Artur Quintana i Font

Un llibre que cal llegir i divulgar:  El aragonès medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón d’en Guillermo Tomás Faci publicat enguany a Saragossa. I per què cal fer-ho? Doncs  perquè d’una vegada i per sempre –on sempre vol dir mentre visquem en democràcia, encara que siga prou aigualida–  s’hi acaba amb la lingüística ficció del Lapapyp i Lapao, i amb els abusos d’autoritat dels qui declaren que El aragonès es un idioma universal que se llama espanyol o que En Aragón no se ha hablado catalàn, ni se habla ni se hablará, enviant totes aqueixes rampoines a l’infern de la història, d’on mai no haurien d’haver eixit. En Tomás, doctor en Història i funcionari del Cuerpo Facultativo de Archiveros del Estado, tot just acabada la carrera ja es devia adonar de la urgència d’escriure aquest llibre, reclamat per l’aragonesística i catalanística des de la dècada dels seixanta del segle XX, i es va posar al tall el 2009 per a acabar-lo el 31 de juliol de l’any passat. L’autor mostra amb tot detall, basant-se sempre en una amplíssima documentació, sobretot dels segles XIII a XV, i puntualment fins al XVII –que n’anuncia la propera edició in extenso–, com al Regne d’Aragó es va crear una llengua romànica comuna: l´aragonès, que va persistir plenament durant dos segles, i que va començar a decaure a partir del Desastre de Casp –i no espereu que faça servir l’eufemisme Compromís– del 1412, i més encara quan l’escapada del Magnànim a Nàpols el 1432 fins quasi desaparèixer com a llengua escrita. No oblida pas de descriure, per més que no amb tant de detall, la situació d’aquells anys a la Franja, i és de plànyer que per raons evidents no ho haja pogut fer als territoris aragonesòfons del Regne de València del mateix temps –hi hauria altres desiderates, però no se li pot demanar la lluna en un cove. En Tomás té ben poques esperances en el futur de l’aragonès, si bé declara al final del llibre que: pase el que pase la lluita hará valeu la pena, que subscric plenament.                         

Bielorússia

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de setembre del 2020)

És notícia aquests dies caniculars, dia sí, i altre també. Té quatre vegades l’extensió nostra i el doble de la població que ens correspondria si fóssem tan grans com ella -200.000 kmtrs.2 i 9.500.000 d’habitants. La llengua n’és el bielorús, llengua indoeuropea com les nostres tres, amb una història prou pareguda a la de l’aragonès: es començà a escriure al segle XIV a les cancelleries del Gran Principat de Lituània  i s’hi mantingué fins a finals del XVII, quan la substituí el polonès i més endavant el rus. A partir del 1990 torna a ser oficial, però d’estar per casa,  malviu al camp i minoritzada a les ciutats per la forta immigració russòfona de fa anys. Només he sabut trobar un escriptor franjatí, en Francesc Serés, que tracte, encara que molt de passada, de la llengua bielorussa. Als seus esplèndids Contes russos, de lectura altament recomanable, escriu que l’any 2007 va ser convidat a Minsk pel crític bielorús Karl Batlòvitx. Explica que va anar a un restaurant i li presentaren una carta on Hi havia, a dalt el menú en anglès i, a baix en l’idioma local. Volia dir: en bielorús? En rus? O en lituà, polonès, ucranìà o alemany, si més no, que també han estat llengües pròpies i històriques de molts bielorussos, i algunes encara ho són. M’inclino pel bielorús perquè se’m fa costa amunt de creure que en Serés pogués anomenar llengua local el rus en un menú a Minsk o a Sant Petersburg, o el francès a Chartres o el castellà a Toledo … . I de part bielorussa què tenim? Els manifestants bielorussos d’aquest dies canten L’estaca d’en Lluís Llach. I en política tenim el tractament que la Unió Europea ha donat, per un cantó, al procés sobiranista dels catalans, i per l’altre, al refús per part dels bielorussos a acceptar les recents eleccions. Als primers els tracta de sediciosos, en processa els exiliats, n’informa tant poc com pot, i no n’accepta el referèndum guanyat, mentre que tot el que fan els contraris al Govern bielorús troba bona acollida als governs i difusió als mitjans de la Unió Europea.

Artur Quintana

Acudits sobre l’arrel castellà ‘chapu’

(Publicat a La Comarca 14 agost 2020)

Chapu-ceries: lo que tots fem alguna volta volent o sense voler.

Chapurrial: lloc del terme on no creix res de bo.

Chapurria: cosa de poc valor com los grançats al porgar lo blat, o el que es replega del terra (d’en tiarra) quan s’agrana.

Chapudentina: com mala olor, farum polític persistent o felumbre, dit en aragonès de Castellseràs. El fenomen, diuen, podria vindre d’aquell dia de les pancartes contra la llibertat d’expressió, de fa deu anys.

Chapurrianista: que segueix per influència política partidista o religiosa, el culte a la no cultura; per exemple, els que abans digueven que la tiarra no era redona, o els pocs que encara neguen lo que diuen les acadèmies i els acadèmics sobre la nostra llengua.

Chapurrianitis: inflamació somarda de les vies baixes de les víctimes, que se manifestava en molta picor al cul només que te vinguere al cap la paraula idiota LAPAO.

Chapu-baish: aquella cagada de nom inventat per l’oncle Baiot de Bellmunt, posant davant l’arrel pudent.

Chapurriania: territoris del Mesquí on tenim una pàssia de naixcuts i enamorats del chapu que fa enveja. Però en eixes pregàries castellanes buides, fluix favor li fan a la memòria dels seus pares i agüelos, perquè les llengües sols se defensen quan se parlen i s’escriuen.

Chapuexemple: si un rus de Rusia parlare i parlare als mateixos rusos del seu poble, però fent-lo sempre en francès, què llengua estaria defensant, la de Putin o la de Macron?

Chapubarran: Si els de la Torre -la del moro Velilla- quan escriuen del riu posen barran Fondo, perdent la «c» final de barranc, com diuen quan pugen al Piló sant Marc, van al banc a posar diners o pinten de color blanc?

Resum: si algú creu que d’eixe arrel gramatical castellà, que put i ofèn més que un cau de tafugos (teixons) del Barranc Fondo, es pot fer bandera d’alguna cosa bona, cha mo s’ho explicarà.

Tomás Bosque

Quan penses que s’acaba, torna a començar

Publicat al Diario de Teruel el 11 de juliol del 2020)

La Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarava al § 3.2. que les  llengües espanyoles no castellanes  serien oficials. Els seus redactors pretenien reparar així, d’alguna manera, el coloniatge i discriminació que des de segles patien aqueixes llengües per part de la castellana. Podia semblar que s’havia acabat la persecució de la llengua aragonesa i la catalana al nostre país, el malson que ens aclaparava des de principis del XVIII, però que anava molt més  enllà, i que s’havia acabat també l’afany de destrucció per part de la nació castellana de totes les altres llengües de l’Estat, per més pròpies i històriques que en fossen, com les nostres aragonesa i catalana. D’ara endavant podríem conviure plenament amb els nostres conciutadans, sense haver de témer que molts d’ells ens discriminessen per la nostra llengua. Aviat s’evidencià que tot plegat era un miratge: set comunitats establiren l’oficialitat de les llengües pròpies i històriques, sempre que no fos gens efectiva, perquè quan n’han pretès l’efectivitat, els han caigut repetides prohibicions del Govern, jutges i tribunals. A moltes altres comunitats ni aqueixa pelleringa d’oficialitat s’ha aconseguit, com ha passat a la nostra, on la majoria dretana que governava en 1982, quan la redacció de l’Estatut, actuà com si no existís el mandat constitucional del § 3.2. i al §7 estatut només escriviren que les modalitats lingüístiques d’Aragó gozarán de protección, i com que l’aragonès i el català no són modalitats, sinó llengües, el §7 no s’hi pot referir, i, ergo, les nostres llengües pròpies i històriques segueixen sent plenament discriminades. Amb el § 7 el nostre estatut no es constitucional, com sovint s’ha declarat, però això no ha inquietat mai els nostres governs, que quan hi havia majoria dretana s’han rabejat a perseguir sobretot la llengua catalana, però no només, i que el PSOE, quan hauria pogut declarar l’oficialitat de l’aragonès i el català, no ho ha fet. Això ha donat ales als moviments anticatalans,  o sia profundament antiaragonesos, com Chapurriau, Facao, No hablamos catalán,  i tants d’altres. Efectivament: torna a comencar.

Artur Quintana

La taca

(Publicat a La Comarca el 10 de juliol del 2020)

Compatibilitzar la llengua catalana materna amb la ciutadania aragonesa és complicat per determinats aragonesos catalanoparlants. Per als veïns del Matarranya i de part del Baix Aragó, assumir les dues vessants de la seua identitat pot ser difícil si es considera que parlar català suposa un demèrit de l’aragonesitat. Alguns catalanoparlants d’estes dues comarques han trobat una solució per eixir del pas. Allò que parlen no és català, és una altra cosa, xapurriau.

L’argumentació filològica d’esta tendència és, bàsicament: «No mos done la gana que el que natros parlem sigue català, i prou!» Així la seua consciència queda més tranquil·la, més en pau. La traïció a la identitat aragonesa queda atenuada, encara que no totalment esborrada, que no s’enganyen.
Però no n’hi ha cap incompatibilitat entre parlar una llengua comuna amb un altre o altres països i identificar-se amb el país de naixement o de residència. És més, una part essencial de la cultura de Bèlgica i Suïssa, per exemple, és la llengua francesa, com de Canadà és l’anglès o de l’Argentina l’espanyol. Igualment, una part essencial de la cultura d’Aragó és el català. Convertir el català en una taca per la identitat aragonesa es anar contra les essències d’Aragó, de l’Aragó real, no del que somnia el supremacisme castellà.

Però cal reconèixer que les elits aragoneses s’han esforçat històricament en arraconar i eliminar la taca del català. La primera passa és traure-li el caràcter de llengua i reduir-la a un xapurriat, una barreja. Defensen que només el castellà és propi d’aragonesos «fetén». Però, si això pensen, tenen un problema, parlen la llengua de Castella, la llengua que va arribar d’una altra comunitat. O és que unes llengües taquen i altres no?

Lluís Rajadell

Toponímia del Matarranya

(Publicat a La Comarca el 26 de juny del 2020)

Per tal de representar gràficament el territori, s’ha avançat moltíssim perquè, actualment, tenim molts mitjans i tècniques per fer-ho: la fotografia aèria cada vegada més evolucionada, el tractament informàtic de dades i imatges, les mesures i referències de camp… Així que la millora de la cartografia és evident amb les noves edicions de les representacions del territori. El que no s’ha avançat massa és en el nom dels llocs. Es copia la toponímia d’uns mapes als altres i poques vegades es comprova i es rectifica. Si consultem, per exemple, els mapes del cadastre, i passa també en altres, en veurem molts exemples. Al terme de Valljunquera ‘los Aiguatxals’ -lloc de molta aigua- s’ha substituït per ‘Abochales’ -sense significació-, la partida dels ‘Canyamassos’ -lloc de moltes canyes- per ‘Canimases’ -com l’anterior sense significació-, la ‘valleta de Rullo’ -relleu- per ‘Bayeta del Rullo’ -producte de neteja- i el ‘mas d’en Puchol’ o ‘mas d’en Soros’ -en, propietat- han passat a ser ‘mas deu Puchol’ o ‘mas deu Soro’ -deu, deïtat-. Molt prop del terme de Valljunquera, al de la veïna Massalió, la partida de les ‘Garraveres’ -planta arbustiva que dona mores- s’ha convertit en ‘Carravena’ -cognom, segons internet-. Al terme de la Vall del Tormo, al costat de les anteriors viles, el ‘Racó de Fos’ s’ha traduït per ‘Rinco Fos’, topònim estrany per a la gent del territori i un mateix element del relleu apareix, en el mateix mapa, amb dos denominacions diferents ‘val Jorba’ i ‘barranco d’en Jorba’ -mig en castellà i mig en català- per definir el tradicional ‘vall d’en Jorba’. I això mateix passa en la toponímia rural de les altres viles matarranyenques que tenim una llengua pròpia diferent a la castellana. Davant d’este desgavell dels noms de lloc dels nostres pobles, la Comarca del Matarranya hi vol posar ordre i sentit comú i recuperar la toponímia tradicional dels nostres municipis a través d’un ambiciós projecte patrimonial immaterial objectiu que compartix també el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

La literatura popular en català a l’Aragó

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de juny del 2020)

Efectivament fins als 1980 la literatura popular catalana a l’Aragó era la gran desconeguda a tot arreu. És més, la nostra intel·lectualitat, que si bé en part admetia, sovint a contracor, que a l’Aragó s’hi parlava català, continuava convençuda que suposant que hi hagués literatura popular aragonesa en català, tal literatura només podia ser una còpia matussera d’originals castellans. I podia semblar que tinguessen raó perquè –efectivament– s’havien recollit pocs textos d’aquesta literatura, i encara eren menys els que havien estat publicats, a més, en llibres i revistes de  molt mal consultar, i per a acabar-ho d’adobar la Sedició del 1936 havia interromput el gran projecte de l’Obra del Cançoner  Popular, on Palmira Jaquetti havia enquestat amb bons resultats per la Ribagorça, si bé no s’han pogut fer públics fins al nostre segle. Resumint: després del toc de sortida del conseller José Ramón Bada en un col·loqui a Fraga l’abril del 1984 per a recollir la nostra literatura popular franjatina, uns quants investigadors es posaren al tall, primer de Torredarques a Mequinensa i després de Torrent a Aneto, partint de zero, o gairebé. En deu anys enquestaren en més de 150 viles de la Franja, i en sis volums es publicaren de 10.000 a 12.000 textos de literatura popular amb mostres de tota mena de gèneres. Des d’aleshores han anat sorgint nous reculls, alguns dels quals esperen publicació, com ara els esplèndids Contes Ribagorçans d’en Jordi Moners, i la nostra literatura popular s’ha anat obrint pas, malgrat els entrebancs de costum, pels mitjans de comunicació, per la festa. la litúrgia, l’escola, els escriptors, músics, contaires … . Tot recentment té un capítol dins de la magna Història de la literatura popular catalana (Alacant, Palma, Tarragona, 2017) i un altre a la també magna A History of Catalan Folk Literature (Amsterdam/Philadelphia. 2019) amb frases tan punyents com Today, in the Aragonese Strip, the collection o folk literature in Catalan is still viewed as  an enlightened effort that involves breaking deeply held taboos and superstitions among a population long subjected to the blackest of linguistic obscurantism.

Artur Quintana   

25 anys de Viles i gents des de l’altre mil·leni

(Publicat a La Comarca el 5 de juny del 2020)

Al volum antològic Deu anys de «Viles i gents» (2006) jo no hi figurava, i creia que no havia format part d’aqueix col·lectiu. Rellegint-ne ara el pròleg veig que sí que n’havia estat. Però no en trobava la prova perquè en aqueix llibre no hi figura cap «Viles i gents» de la meua autoria.

Sort d’en Carles Sancho que m’escriu que hi vaig participar tardanament el 2005 i, per motius que ja no recordo, només amb una columna el 14.10 i una altra el 16.12 d’aquell any. Allí s’aturà la meva activitat vilera, perquè el febrer del 2006 eixia el primer «Lo Cresol», col·lectiu que feia una columna semblant a Diario de Teruel, i com que hi faltava personal, me n’hi vaig anar. I a Terol segueixo. Aqueixes dues columnes vileres no han estat els únics escrits meus a La Comarca. Hi havia connectat des de 1988, si més no, i en tinc escrits en castellà i català des del 89, que de tant en tant reprenc, però no pas com a «Viles i gents». La iniciativa, tan útil i necessària, de publicar una columna setmanal en català als diaris aragonesos de llengua castellana va sorgir del periodista bellmuntà en Ramon Mur, la primera volta fa 25 anys a La Comarca amb «Viles i gents», i 15 anys més tard amb «Lo Cresol» al Diario de Teruel, i així ha demostrat la viabilitat d’un periodisme en llengua catalana a l’Aragó en diaris castellans. Malauradament els esforços que s’han fet per tenir columnes semblants en català en altres diaris de l’Aragó, no han donat ara com ara resultats positius, tret del mensual alcanyissà Compromiso y Cultura, ço que situa la nostra província en capdavantera en la promoció i defensa d’aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el català d’Aragó. Estic verament agraït a La Comarca per publicar ininterrompudament des de 1995 «Viles i gents», i especialment en llegir-n’hi en una que: Aragó té al costat d’un ric patrimoni arquitectònic i paisatgístic, un altre de molt ric també: el lingüístic. Les dues grans joies d’aquest darrer patrimoni, verdaderes catedrals de la llengua, són el parlar català d’Aiguaviva i l’aragonès de Sercué.

Artur Quintana i Font

Més anys que el tango

(Publicat a La Comarca el 29 de maig del 2020)

Se’m fa un nus a la gola quan penso que fa vint-i-cinc anys del primer i segur que encertat, com a mínim per pioner, ‘Viles i gents’. El popular tango ‘Volver’, que mon avi beseità Antonio Giner adorava en veu de Carlos Gardel des que el va admirar a Buenos Aires, diu, en lletra del gran poeta argentí Alfredo Le Pera -i ja em perdonareu la llicència lingüística d’honorar la llengua original de tan bella composició, que segur tots enteneu-, ‘que es un soplo la vida, que veinte años no es nada’. Podem estar-ne d’acord o no, i més en los temps tan estranys i durs que mos toque viure als qui tenim la sort de ser-hi, el cas és que a mi sempre m’ha paregut una reflexió encertada, com la resta de la lletra de la cançó. I, com totes les grans frases i lletres, té més d’una lectura, segurament centenars; per raó d’espai, se me n’acuden dues que podrien servir d’aplicació a la nostra estimada columna. D’una banda, vint-i-cinc anys -o vint, no ve de cinc- no és res si atenem a la rapidesa i fugacitat de la dimensió humana del temps en el marc de la immensitat espai-temporal de l’Univers, i segurament tampoc si ho mesurem en termes de la durada d’una vida, que passa, sobretot per als qui ja no som precisament joves, més ràpid del que la majoria voldríem, si no estem patint turments insuportables. Però de l’altra, tenint en compte la singularitat, valentia i constància del ‘Viles i gents’ i dels qui l’heu feta possible, és tota una gesta poder dir en orgull que ha arribat a les noces d’argent i que hem estat part, en un o altre moment, dels continguts que molts hem llegit en interès. Que una columna en català en territori en bona part hostil -per la ignorància hereva d’una dictadura- hagi arribat al quart de segle és una fita que mos ha de servir de guia i de model quan, per les circumstàncies que fóra, estem temptats de tirar la tovalla sense esgotar la nostra capacitat com a persones i territori, com a gents i viles d’un entorn natural i social bell i singular, que mos acull i mos fa mirar en optimisme present i futur.

*Publiquem una columna de tots els que al llarg d’estos 25 anys han format part de Viles i gents

Josep Puche Giner