La biga d’Ángel Ganivet

(Publicat al Diario de Teruel el 13 de febrer del 2020)

Ganivet fou nomenat cònsol espanyol a Helsingfors, capital del Gran Ducat de Finlàndia a Rússia, el 1895 i hi visqué fins al juny del 1898, quan el destinaren al Consolat d’Espanya a Riga, capital de Letònia, a Rússia, on se suïcidà el novembre del mateix any. En aquests dos anys finlandesos va escriure dues obres fonamentals per al seu concepte de nació: les Cartas finlandesas i Idearium español. A les Cartas denuncià l’afany del govern rus per russificar Finlàndia que havia esclatat el 1898 després de molts anys de tolerància i autonomia. I es posà del costat finlandès –dels futurs independentistes del 1917– declarant: me afirmo más en mi idea que aquí lo que existe con existencia real , y pudiera decirse sustancial, es lo finlandés. Donà testimoni que de les tres llengües de Finlàndia –rus, suec, finlandès– les dues primeres eren  importades i enfront d’elles es trobava el finlandès la lengua nacional, i afegia: el espíritu del país sólo puede llegar a su máxima altura pensando en su natural idioma. Per a evitar la violència que ell veia venir, i que es produiria vint anys després, proposava una solución, que no sólo es fundamental, sino que es en nuestro tiempo la que está más en boga, el referéndum. Calia esperar que, vist el tarannà democràtic ganivetià, a l’Idearium español tractaria com cal, si més no, els bascos i els catalans, que coneixia prou bé: a Barcelona hi havia viscut una llarga temporada i deixà escrit: tengo sangre de lemosín, denominació que a l’època encara cuejava per a qui no volia, o no podia, declarar-se català; dels bascos sabia el que li escrivia Unamuno, i les seues fòbies, això sí.  Mes, ai!, la biga espanyola que duia fermament clavada a l’ull no li va permetre d’escriure sobre les llengües no castellanes a l’Idearium, tret de proclamar: ¿Puede darse nada más bello que … conquistar nuevos pueblos … a nuestras leyes y a nuestro idioma? –o potser ironitzava? D’haver viscut més, els possibles anys passats a Letònia, amb idèntica situació a la de Finlàndia, potser li haurien pogut fer caure la biga.

Artur Quintana

Normalització; etílica

(Publicada a La Comarca el 7 de febrer del 2020)

Cap a l’any 1987 vaig ser testimoni d’un cas de metamorfosi lingüística col·lectiva. Per circumstàncies de la vida, m’havien convidat a un casament que se celebrava a la Molt Lleial ciutat de Sagunt. Jo, del País Valencià, no havia anat mai més avall de Peníscola, quan lo tiet Ramon ens hi havia dut de ben menuts a agafar-hi musclos. Havien passat prop de vint anys i, dalt d’un sis-cents matrícula de València, vam emprendre el camí del sud. A les Cases d’Alcanar, la meua acompanyant va voler rememorar els àpats que solien fer amb la seua família en els viatges de Sagunt a Barcelona. Ens vam entaular en una barraqueta vora el mar, on un home cordial no va parar de portar-mos plats; si l’un era bo, l’altre millor. Quan vam dir prou, la clatellada va ser tan gran que ens vam quedar escurats per la resta del mes.

Vam arribar per fi a Sagunt, marejats de tanta proteïna marina. Després de la cerimònia vam fer cap a un restaurant dels de categoria, per fer servir l’expressió autòctona. De fet, d’expressions autòctones no n’havia sentit cap: allà tothom parlava castellà. Com que ja em rosegava el cuquet eixe de l’idioma, no em vaig poder estar de preguntar a la meua companya a què es devia aquell fenomen, atès que em constava que la majoria dels assistents eren valencians de soca vella. Pel que em va dir, es veu que era habitual per aquells verals que, a mida que s’assolia una millor posició econòmica, s’anés abandonant la llengua dels pares, llauradors que els havien pagat los estudis a força d’escarrassar-se de valent.

Lo sopar va anar avançant. Jo sense molla de gana però conscient que em calia acumular aliment, ja que m’esperaven dies de nevera buida. Lo vi i els licors feien pujar el volum de les converses. En aquell fragor de veus i rialles, me’n vaig adonar que totes aquelles persones estaven parlant en valencià. I quin valencià! Se’m van fer les orelles aigua. Vaig pensar que aquell sistema de «normalització» lingüística era infal·lible de veres. Vaig prendre’n nota, però ningú no me n’ha fet cas. I així estem.

Carles Terès

Dos millor que una

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre del 2018)

No tinc un talent especial per les llengües. No sé si és per un problema congènit d’oïda o perquè vull parlar-les tan bé, que al final em col·lapso. Tant se val, perquè són la meua passió. La meua debilitat són (quina sorpresa!) les llengües minoritzades; per això seguisc a twitter usuaris d’asturià, de gallec, d’occità o -només faltaria- d’aragonès.

També llig amb interès los activistes per les llengües precolombines. Pareix contradictori que països independitzats de les antigues metròpolis extractives, no fan gaire cosa, o fins i tot vagen contra l’esplèndid patrimoni que representen los idiomes dels pobles originaris. Deu ser que el pensament colonial ha arrelat fins lo moll de l’os de la majoria d’aquelles societats. Si no, no s’entén, ja que fins i tot des del punt de vista utilitari, tothom sap que saber-ne més d’una facilita molt aprendre’n de noves. Abans que l’ensenyament arribés a la immensa majoria de la població, era normal pensar el contrari. Com li va passar a ma mare que, per la faena de mon iaio, va néixer i viure fins els cinc anys a Alcanyís. Mons iaios de Queretes, que havien tingut una formació escolar quasi nul·la, van decidir de parlar-li en castellà per evitar-li problemes. Van creure que el català ocuparia en el cervell de la seua filla un espai que li impediria saber correctament l’idioma dels seus veïns. Avui dia, los estudis de capacitat cognitiva demostren just lo contrari: los bilingües nadius, a banda de l’aptitud per aprendre noves llengües, tenen més facilitat d’adaptació en un context nou o imprevist, resolent los problemes amb més rapidesa i eficàcia. Tot i així, encara hi ha algun mestre que «suggerix» als pares que parlen castellà als fills. I, és clar, n’hi ha que els fan cas (és lo mestre!). D’altres ho fan perquè pensen que una llengua com la nostra no servix per a res i per això la neguen als fills, convençuts que els fan un favor. Quan es fan grans, alguns d’estos fills es lamenten (en sóc testimoni) de la mala passada que els han fet de furtar-los la llengua de la família. No hi ha pitjor conseller que els prejudicis.

Carles Terès

Manual del lingüicida

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de novembre del 2019)

 Amb exemples de la Nació Castellana. Els maîtres à penser d’aqueixa nació han inculcat als seus connacionals que han d’exterminar la llengua –i la cultura que aquesta conforma de totes les nacions que la pròpia ha conquerit i sotmès. Ja ho deia Nebrija al segle XV –La  lengua siempre fue compañera del Imperio–, ho repetia en Ganivet –Nada más bello que () conquistar nuevos pueblos () a nuestro idioma– i ho repeteixen ara Gregorio Salvador, Juan Ramón Lodares i Mario Vargas Llosa, entre tantíssims d’altres, fins a tal punt que a tot  membre de la Nació Castellana li fan difícil de negar-se a fer seues aquestes exigències. D’entrada el lingüicida ha de ser absolutament maniqueista: només es positiu tot allò que serveix per a exterminar les llengües de les nacions sotmeses, i es negatiu tot el que les ajuda a continuar vives. Per a aconseguir aquesta actitud ajuda molt el negacionisme, el rebuig a una realitat empíricament demostrable, difonent les mentides i les manipulacions més inversemblants amb orgull i fermesa. Els millors i definitius resultats s’han aconseguit quan la Nació Castellana aplicava el genocidi a les sotmeses: era el cas de les Nacions Cubana i Haitiana precolombines, que desaparegueren sense deixar rastre –mort el gos, morta la ràbia. Quan això no era possible es recorregué a l’expulsió dels sotmesos –musulmans i jueus. Més endavant resultà, però, que aquests anteriors procediments –genocidi o expulsió– no convenia aplicar-los, i el lingüicida hagué de buscar-ne de més sofisticats, com prohibir l’ensenyament de les llengües de les nacions sotmeses i el seu ús en públic, en l’administració i en els mitjans de comunicació de masses, declarar-les dialectes del castellà, etc. Ara cal fer exactament el mateix, però no amb tanta barroeria i una mica més de mà esquerra. Per altra part, amb canvis mínims, totes les nacions amb afanys lingüicides –l’anglesa, francesa, russa, italiana, xinesa, … – poden adaptar aquest manual als seus propòsits, i allà on la Nació Castellana no es la dominant, sinó la dominada –USA, Turquia, …– li servirà per a conèixer millor les ignomínies a què es  troba sotmesa.

Artur Quintana

Paral·lelismes

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de setembre del 2019)

–Que Noruega té paral·lelismes amb el nostre país? –O i tant! És allò que diuen: Aragón ye trilingüe, Noruega tamién. En el passat llunyà ambdós països érem bilingües: nosaltres parlàvem català a l’est i aragonès a la resta del país, mentre que els noruecs enraonaven noruec al sud i sami (lapó) al nord, fins al desastre de Kalmar, a finals del XIV, quan Noruega esdevingué danesa, i nosaltres fins al de Casp, a principis del XV, quan ens instauraren la monarquia castellana, i tots passàrem a ser trilingües. D’un dia a l’altre deixàrem d’escriure en aragonès, per fer-ho només en castellà, i ben poc trigaríem a parlar-lo, arraconant cada volta l’aragonès més cap al nord, i el català més cap a l’est, malgrat es malmantingués tres segles  més en l’escrit. A Noruega passà el mateix: el danès fou prest l’única llengua escrita, i el noruec només parlat. A més a les grans ciutats ràpidament es començà a parlar danès, primer entre els poderosos, després s’hi anà afegint tothom. Només entre la pagesia i a les viles menudes es mantenia el noruec parlat  –i el lapó al nord. Entre nosaltres la situació segueix essent quasi la mateixa: omnipresència del castellà en tots els àmbits, i l’aragonès i el català es malmantenen gairebé només en l’oralitat. A Noruega continua també el trilingüisme, però ara el noruec hi ha passat a ser llengua oficial amb els mateixos drets que el danès, mentre que la situació del lapó és del tot comparable a la del nostre català. Com es produí aquest canvi tan favorable al noruec? El 1814 Noruega deixà de ser danesa i entrà a formar part de la monarquia sueca. Llavors es desenvolupà entre la població un fort sentiment identitari que en el camp lingüístic dugué a la unificació dels diferents parlars noruecs. I no s’aturaren ací: sorgí un ample moviment independentista, vetat sempre pel rei de Suècia. Davant aquest veto suec el parlament noruec féu el 1905 una declaració unilateral d’independència. Per un moment hi va haver soroll de sabres, però s’acordà de fer un referèndum a Noruega, i guanyà l’independentisme. Re, paral·lelismes.

Artur Quintana

 

La resposta aragonesa

(Publicada a La Comarca el 13 de setembre del 2019)

Per reivindicar-se aragonès als anys de la Transició calia rebutjar tot allò que vinguera o estiguera relacionat amb Catalunya, començant per la llengua. Així ere i, per desgràcia, encara ho és en gran mesura. Jo sempre havia parlat català amb mon pare, mos iaios i amb els veïns i amics del poble, Vall-de-roures. Dic que l’he parlat sempre amb mon pare perquè amb ma mare, castellana vella de Burgos, parlava en castellà. Feia anar el català, però tenint molt clar que no era català. Encara que era calcadet al que parlaven la gent d’Arnes o d’Herbers -un poble de Catalunya i un altre del País Valencià amb els quals tenia relacions familiars-, no era català ni valencià. Era xapurraiu. I així ho defensava sense cap argument lògic on tocara defensar-ho. No ho era perquè no em donave la gana. I prou! Allavons, al temps de la Transició, l’autonomisme estava de pujada. L’aragonessisme anticatalà, també. Jo, un adolescent, m’apuntava per ganes -i necessitat- d’integrar-me al grup a la corrent majoritària.

Tenia un amic a qui li van comprar la Gran Enciclopedia Aragonesa, la GEA, i un dia que vaig anar a casa seua per marxar junts de festa em va donar per fullejar aquells llibrots blaus tan llustrosos. Vaig anar de cap a buscar la paraula «chapurriau» amb l’esperança de trobar una definició acadèmica per a la meua estimada llengua. Però el que vaig trobar va ser molt més impactant. El xapurriau, deia l’entrada, és la paraula usada per designar «popularment» al català a l’Aragó, encara que el seu significat és «llegua mal parlada», una consideració que respon a «raons discriminatòries o d’alienació cultural». Una explicació indiscutible, redona i definitiva. Per a qui vulgue entendre, clar. I, a més, venia d’una font reconeguda, prestigiosa i aragonesa.

Des de llavors, la meua parla va deixar de ser una llengua malparlada per considerar-la allò que és, clara i catalana.

PD. Pot ser que el terreny estiguera llaurat i adobat per a la llaor aclaridora gràcies als exemplars de Cavall Fort que la Merxe i la Paquita Gimeno em deixaven a casa cada vegada que venien a visitar-nos des de Calaceit per la gran amistat que tenen les nostres famílies.

Lluís Rajadell

Trobada a Vall-de-roures

(Publicada a La Comarca el 26 de juliol del 2919)

Bona decisió la dels responsables de l’Associació Cultural del Matarranya al triar la ciutat medieval de Vall-de-roures per celebrar el 30 aniversari. El Sr. Boné, l’alcalde, segurament per allò de les confusions que es mantenen a la seva vila sobre la realitat històrica de la nostra llengua, no hi va voler estar present a ningun acte; però s’ha de dir que l’ajuda i bona disposició del seu Ajuntament va ser total, facilitant les instal·lacions de la Casa de la Cultura per les presentacions i els concerts, i el poliesportiu municipal pel dinar de germanor.

La planta fonda de la Casa de la cultura de Vall-de-roures tocant al riu, és lo punt millor per presentar llibres i parlar de meteorologia en un dia de tanta calor. Com també el poliesportiu en aire condicionat és lo lloc ideal per celebrar dinant lo trentenari (com te recordem ara, Desideri) de l’Associació Cultural més important del Matarranya. Érem uns setanta dinadors, que ve a ser la quantitat de participants en la Trobada durant tot el dia, des de la presentació al dematí, fins al magnífic concert del cantautor Clàudio Gabriel Sanna, de l’Alguer, ciutat del nord de l’illa de Sardenya (Italià) on encara es manté el català. Un concert sorprenent per la qualitat artística dels tres músics del grup, i la novetat d’escoltar ritmes i melodies de la tradició sarda, d’una intensitat i un regust mediterrani força intens.

De la Trobada d’enguany ens hem emportat la satisfacció de conèixer nous amics, escoltar les cançons de Clàudio Sanna i comprar els llibres presentats pel seus autors: de Francesc Teixidó, «Les mesures tradicionals i antigues a la Franja», de Lluis Rajadell, «1956, l’any de la gelada» (que naltros encara recordem), i de Joaquim Montclús, «Vicenç Ferrer i Ramos, mestre i referent». També les cançons i palaures radicals del cantautor favarol Àngel Villalba, en rebre el XII Premi Franja, Cultura i Territori. I la constatació de que la gent del Matarranya, els de Clarió, el projecte «lo Bres» i altres iniciatives de defensa de la nostra llengua, li estant donant una nova empenta a la idea fundacional de l’Associació.

Tomàs Bosque