Classes de literatura comparada

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de novembre del 2018)

        Per un tuit del passat dia 13 ham sabut que a Javier Lambán li agrada la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza “que como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”: lo nostre president, expert en la literatura comparada a Catalunya. Des de Tweeter, aparador de la imatge pública, comprimida i a l’instant, se presenta: “Doctor en historia. Lector entusiasta”, i no para de piular miniressenyes (Patricia Highsmith, Pérez-Reverte, etc.), més d’un llibre alhora, viatges de curta i llarga distància, fragments de premsa afí i una agenda política ben plena. Tants desplaçaments dixen bastant temps per llegir! Una altra piulada seua l’endemà troba l’excepció per haver nascut a un costat de la ratlla: “el mejor novelista en catalán, Jesús Moncada, era aragonés orgulloso de serlo”. ¿Ho deu de dir al Camí de sirga, que Lambán afirma haver llegit en català? Tres dies més tard, beneït per Juan Bolea a El Periódico de Aragón, se ressitua a la casella de partida: “Que decir eso no denigra ni a la hermosa lengua catalana ni a la gran comunidad de Cataluña, también”. Xufla, xufla… Eixe escriptor gadità resident a Saragossa (Premio de Novela Corta Alcalá de Henares i II Premio Abogados de Novela) explica la fórmula conjunta de la quantitat i la qualitat literària dels escriptors catalans en castellà: per vendre més. Des dels Mendoza i Marsé, als germans Moix, Cristina Fallarás i Idelfonso Falcones, o l’estereotip del català pesseter compartit per tutti quanti. Este embolicat argumentari, que dispara a discreció (los escriptors menors “apesebrados” de la Generalitat i els que fora de Catalunya, oh sorpresa, responen entrevistes en castellà), pretén edificar un cànon literari sobre criteris extraliteraris, igual que els tuits presidencials. Perquè si és cert que hi ha literatures amb més escriptors i lectors o més ressò acadèmic i crític, convertir-ho en orgull nacional per coincidència amb la llengua pròpia resulta mesquí i absurd, i evidencia lo mateix supremacisme —o “fascismo pancatalanista”— que critica. A l’autonomia de l’estètica i no a la pàtria dels 26 autors seleccionats, invoca El canon occidental de Harold Bloom.

María Dolores Gimeno

Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018

(Publicat a La Comarca el 21 de setembre del 2018)

‘Arbàgel. Un revolt d’amor’ de Marta Momblant Ribas és l’obra guanyadora del Premi Literari Guillem Nicolau d’enguany. L’escriptora va nàixer a Barcelona i està vinculada a la població matarranyenca de Beseit on hi ha viscut deu anys i on, actualment, resident a la ciutat comtal, hi passa les vacances amb la família. L’autora ja va guanyar este mateix premi el 2009, atorgat pel Govern d’Aragó, amb la novel·la La venta de l’Hereua. Segons el jurat el relat guardonat té lloc al Matarranya i és la història protagonitzada per la relació entre un home íntegre i una dona que lluita per conservar la seua llibertat i independència. L’autora introdueix en la novel·la vocabulari i expressions pròpies del territori matarranyenc en un text que, per altra banda, es mostra molt respectuós a la llengua normativa. Com en totes les obres de Momblant el seu feminisme està molt present. Any passat la seua obra presentada a la convocatòria ja va ser finalista d’este mateix premi que va guanyar el periodista i professor Màrio Sasot amb ‘Espills trencats’. El jurat del Guillem Nicolau 2018 estava format, a més del secretari, pel president López Susín, Director General de Política Lingüística, i els vocals Dolores Gimeno, Màrio Sasot i Tomàs Bosque.

Momblant també va publicar el 2009, en la col·lecció “Lo Trinquet”, editada per l’Institut d’Estudis Turolenses, l’obra de teatre ‘Fora de temps’, fora de lloc, finalista del Premi Literari Guillem Nicolau 2008. I és que la guardonada, a més d’escriptora, és dramaturga, directora d’escena i actriu. Com autora teatral, posteriorment a l’anterior obra premiada, ha publicat ‘Resposta a cartes impertinents’(2013) i ‘La pèrdua’(2017).

Carles Sancho Meix

Àngel Villalba. Cançons i poemes

(Publicat a La Comarca el 7 d’agost del 2018)

La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.

Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.

Carles Sancho Meix

Fantasmes

(Publicat a La Comarca el 15 de juny del 2018)

Vull parlar de fantasmes -no dels safraners que presumeixen d’allò que ignoren, sinó dels que habiten l’indret nebulós que hi ha entre la nostra percepció i la imaginació.

Transito pels camins esborrats i les carreteres desertes del meu racó de món, sovint en les hores on l’entrellum obliga els ulls a servir-se de la fabulació per a completar el desdibuix de les imatges. Una part de mi espera que, en aquesta bombolla d’espai-temps que és la solitud, s’esdevingui alguna cosa d’extraordinària. He desitjat de tot cor que mon pare se m’aparegués a la vall de Lluna, que s’enfilés a la furgoneta i em digués unes paraules reconfortants. O que, assegut a l’era de la torre de cas de Parisi, a Estopanyà, l’avi Terés m’expliqués moltes coses, per exemple com i quan va morir i on jeuen les seues restes. De moment, però, no he tingut cap revelació que em faci sentir que hi ha alguna cosa més enllà de la meua vista, oïda, olfacte, gust o tacte; ni a nivell religiós ni paranormal. I no és per manca de ganes. M’encisen les històries d’esdeveniments que s’escapen a la realitat: la dona que s’apareix de nit en l’habitació d’una fonda, aquell viatge fora del cos, un somni premonitori, les regressions cap a identitats pretèrites o la visita d’una comitiva espectral al capçal d’un moribund. Totes estes coses i d’altres igualment insòlites me les han explicat persones que m’asseguren haver-les viscut directament. Jo sempre les he volgut creure, igual que he desitjat tenir la certesa que, després de mort, em retrobaré amb els éssers estimats. Però no hi puc fer res, l’escepticisme del ‘si no ho veig no m’ho crec’, se m’apodera sense pietat. Només em queda mirar i remirar fotografies, taques que configuren uns rostres però que no em diuen què hi havia endins aquella mirada, quines cabòries ocupaven aquell cervell. Tantes coses, tantes persones que ja no hi són. Presències que deambulen al meu voltant invisibles, inabastables, impossibles. Fantasmes.

Carles Terès

Llibres i més llibres

(Publicat a La Comarca el 27 d’abril del 2018)

Amb motiu de Sant Jordi, vaig sentir un debat sobre si era millor el llibre electrònic o en paper. Les raons de qui defensava l’electrònic -un economista brillant i mediàtic- eren incontestables: la comoditat de dur tota la biblioteca a la butxaca, l’agilitat de navegació… fins i tot deia que la lectura electrònica era molt més adequada a la manera de funcionar del nostre cervell. Em va semblar una teoria plausible. Però hi havia alguna cosa que em fallava, algun element que anava més enllà de la usabilitat i que fa que continuem llegint llibres sobre paper.

Jo mateix sóc usuari assidu dels llibres electrònics precisament per la comoditat que em reporten. Però malgrat això, els llibres se’ns continuen acumulant per tot el pis. A les prestatgeries, a les tauletes de nit… I a Torredarques en tenim un munt a les golfes, alguns ficats en caixes i d’altres apilats sobre mobles vells o directament per terra, sota una capa de pols.

Quan la filla gran ens visita, es mira les lleixes del menjador i em diu “No sé per què me’n compro si aquí en tenim tants”, i pregunta quins li aconsellem. “Este és boníssim, l’has llegit?”, “Sí, però no em va agradar gaire”; “I este? Que bé m’ho va fer passar!” Ella l’agafa i se’l mira. “Teniu aquell…?”, “Ui sí, el vaig llegir de ben jovenet; a veure si el trobem… “. I el trec del prestatge, li passo la mà per la coberta, el fullejo. La meua memòria és curta, però cada volum m’encomana la sensació que em va fer viure, fins i tot quan no en recordo clarament l’argument. Els llibres de terror, per exemple, em traslladen a les nits d’estiu de Queretes, als udols de gos que presagiaven morts impensades. D’altres se m’emporten al taller d’esmolar, a la pausa d’havent dinat, amb l’olor del ferro calent i l’enrenou a l’altra banda de la persiana metàl·lica. Cada llibre m’explica no solament la seua història, sinó els moments que vam compartir, encara que sigui d’una manera evanescent. Al final serà per això: guardem els llibres ja llegits perquè, quan els retrobem, tornem als camins que en el seu dia ens van fer recórrer aquelles pàgines.

Carles Terès

Màrio Sasot premi Guillem Nicolau 2017

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

Incerta gloria

Publicada a La Comarca el 14 abril del 2017

L’altre dia vaig anar a veure la pel·lícula ‘Incerta glòria’ basada en un llibre del mateix títol de Joan Sales que explica les vivències d’un oficial de l’exèrcit republicà que estigué destinat a la rereguarda del Front d’Aragó el 1937. Concretament a Estercuel, Olivel de la Virgen a l’obra. Cap al 2014, els responsables de la pel·lícula, principalment la productora Isona Passola i el director Agustí Villaronga coneguts per l’èxit de ‘Pa negre’ (2012), volien rodar-la a la vila minera perquè encara es conserva prou bé l’escenografia que hi surt a la novel·la i que és molt important per a reconstruir el relat, ara passat al cinema: el poble, el castell, el molí i el convent. I és que el guió de la pel·lícula desenvolupa sobretot la primera part de la novel·la que succeeix a Estercuel amb el personatge principal: la Carlana que viu al castell de la població. Un altre escenari imprescindible és el convent de l’Olivar, monestir d’Olivel en l’obra, aquí, suposo, els responsables de la pel·lícula van veure difícil enregistrar l’acció ja que l’actual edificació religiosa està rehabilitada i ara hi viu una comunitat i en la guerra civil va ser saquejat durant la revolta anticlerical del 36. Així que, suposo, van haver de renunciar a la localització i es van endur el projecte a la Cartoixa de Nostra Senyora de las Fuentes, a prop de Sarinyena, als Monegres.

No obstant això, crec que farien bé els habitants d’Estercuel de posar en valor els llocs que hi surten a la novel·la de Joan Salas i marcar una ruta literària i cinematogràfica dels llocs que descriu l’escriptor i que apareixen a la pel·lícula deslocalitzats: el palau i fortalesa on hi viu la Carlana, la senyora de la vila, la població que pràcticament no ha canviat gaire, el convent de l’Olivar on hi van matar els monjos i el molí on hi van viure els humils llogaters de la Carlana. Com que la pel·lícula tindrà un èxit assegurat, per la qualitat del producte i pel seu director i la productora, àmpliament guardonats, farien bé la gent d’Estercuel d’aprofitar l’ocasió per atraure un tipus de turisme cultural seguint les passes de Joan Sales.

 Carles Sancho Meix

Literatura fotogràfica

(Publicada a La Comarca el 6 de gener del 2017)

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

Carles Terès

Lo Molinar, vint anys

(Publicada a La Comarca el 5 d’agost del 2016)

Enguany fa vint anys de la publicació del Molinar, el projecte de recollida de literatura tradicional del Matarranya en català que iniciàrem el 1988. De la informació seleccionada en vam publicar tres volums: narrativa i teatre, cançoner i gèneres menors. Una de les majors sorpreses de la recerca, en el meu cas, va ser la recuperació de la cançó que narra els atacs carlistes a la població de Gandesa ocorreguda el 1874. L’informador que mos va cantar la composició, una tarde d’estiu del 1980, va ser Julio Sancho Dilla, nascut a la Vall del Tormo el 1902, casat amb Loreto Gómez Timoneda, també present durant la gravació perquè l’entrevista va ser a casa seua. Lo tio Julio, amb quasi vuitanta anys encara conservava una sorprenent memòria i un bon domini narratiu. Va anar molt poc a escola perquè als onze anys va morir el seu pare i ja va haver de posar-se a treballar com a llaurador, l’ofici de la seua vida. Mos va explicar en l’entrevista que li vam fer que segurament havia aprés la cançó de sa mare que va morir als 101 anys. La composició és una barreja de jota i cant carlista. Comença per una de les músiques més populars de la comarca de la que se n’han fet moltes versions. Allà ne pugen quatre/ los quatre del gorro roig/ los quatre contrabandistes/ és la ronda de Mont-roig. Lo tio Julio, iaio d’un company amb qui feem la recopilació, com que va observar el nostre interès per les seues contalles mos va agrair el gest i mos va cantar també unes quantes jotes en català. Van ser, en el meu cas, les primeres que vaig escoltar interpretades en la nostra llengua. Quinze anys després, en acabar el treball del Molinar, ja en teníem una bona representació de lletres i músiques de jotes. Després del pas del temps la major part dels informants del recull ja han mort, degut a l’edat avançada dels mateixos. Lo Molinar significa inici de la recuperació de la memòria col·lectiva del Matarranya.

Carles Sancho Meix

Any Llull

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de juliol del 2016)

Enguany en fa 700 de la mort de Ramon Llull, considerat “el creador de la llengua literària catalana” i “fundador de la literatura en aquesta llengua”. Motius de pes perquè en celebrem com cal l’efemèride, ja que toca de ple aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana. Des del Cresol no hi podíem faltar. Llull va nàixer a Ciutat de Mallorques el 1232, tres any després de la conquesta de l’illa pel rei d’Aragó. Pertanyia, doncs, a la primera generació de catalans nascuts a Mallorca. Als 31 anys tingué unas visions, i abandonà la vida cortesana que fins aleshores havia dut, per a consagrar-se a la contemplació i a l’estudi. El seu objectiu era escriure un mètode, l’Art, per a poder convèncer jueus i musulmans de la primacia del cristianisme, sempre només pel diàleg i el raonament. Provist de l’argumentari de l’Art, allò que en deia les raons necessàries, i amb bons coneixements de llengües -català per al món romànic, llatí per a la resta d’Europa i àrab per a la del món- va viatjar per l’Europa Occidental i tota la Mediterrània, exposant arreu, de paraula i per escrit, a papes, concilis, bisbes, imams, rabins i multituds el seu ideari. Es conserven 265 obres lul·lianes, 57 de les quals en català, i les altres quasi només en llatí. Hi ha notícies d’unes quantes de perdudes, entre elles totes les que va escriure en àrab. Tractà moltíssims temes tant en prosa com en vers, i és pels seus llibres que el català, plenament desenvolupat, va entrar, abans que les altres llengües romàniques, en molts camps i gèneres reservats al llatí. La seua immensa obra –novel·les, faules, apòlegs, discussions, sentències, poesies, …– és un clam a la comprensió de l’altre, del jueu i del musulmà, i al diàleg amb ell, de molt recomanable lectura en aquests temps tumultuosos que vivim. Als 84 anys Llull va emprendre un darrer viatge a Tunis per a exposar-hi el seu ideari. Hi fou apedregat, i hagué de tornar malferit a Mallorca. Segons conten morí al moment d’arribar-hi.

Artur Quintana