Rebordonits: de la inocència al profit

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de setembre del 2013)

La paraula “rebordonit” traspua connotacions negatives. Sona a “bord”, és a dir, a persona de filiació dubtosa, a arbre que no fa fruit o a aquell que apareix salvatge sense cultiu. Deriva de l’arcaic “bordó”, del llatí “burdone” (‘mul’, ‘bastard’), segons indica el Diccionari d’Alcover i Moll per a la corresponent forma verbal “rebordonir”, que hi apareix amb sis acepcions diferents. Paraula poc comú dins del domini lingüístic català, va sent substituïda també en la derivació adjectiva per d’altres més similars a la corresponent castellana, tot i que encara es pot sentir de tant en tant en algunes zones rurals franjolines entre la gent gran.

Un “rebordonit” pot ser ja qui no té un creiximent normal, l’arbre al qual solament li creixen bordissos, ja un degenerat, algú “decaigut de la pròpia virtut”. La primera definició subratlla uns paràmetres generals que fan de norma; la segona comporta la creença que tots naixem amb unes qualitats primigènies virtuoses que anam perdent a mesura que la vida mos canvia. Naixem bons i mos fem malbé dins de la societat, com defensava Rousseau? Perquè mirant al voltant, s’observen molts rebordonits de diverses espècies, però destaquen sobretot aquells que es dediquen al servei públic, dins de les estructures polítiques tant dictatorials com democràtiques. Lo polític rebordonit usa la posició de privilegi per utilitzar allò que és de tots en benefici propi. Fica, per exemple, la mà a la caixa dels fons que provenen dels impostos ciutadans, demana sobres de diners a particulars a canvi de favors econòmics o laborals, obté privilegis afegits al sou (que ells i la resta de partis han votat unànimement), se fica a la faltriquera o butxaca allò que havia d’anar a parar a unes beques, a un hospital, a una escola… En fi, o menja bitllets o se’ls gasta en un increïble tren de vida. Això els rebordonits democràtics, perquè els dictatorials tenen les presons i les fosses comunes plenes. Jo sovint me’ls miro i em plantejo si estes persones sense compasió van ser alguna volta xiquets ingenus i despreocupats com tots.

 María Dolores Gimeno

Basc i romanès

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 22 de juny del 2013)

Llegeixo aquests dies un vell i interessant opuscle del conegut historiador basc José María Lacarra. Són unes conferències pronunciades a Donosti el 10 i 11 de gener del 1956, i publicades l’any següent a aquella mateixa ciutat amb el títol de Vasconia medieval. Historia y filología. L’autor si bé hi declara que ell no és filòleg ni bascòleg, sinó historiador, vol oferir la seua experiència de lector i editor de textos medievals per ajudar a conèixer els segles foscos de la història de la llengua basca. A manca de documentació basca medieval recomana de recercar romanalles d’aqueixa llengua en els textos en llatí, castellà, occità i fins i tot en francès produïts al País Basc, dels quals dreça una llarga llista amb moltíssims exemples. Lacarra, en aquestes conferències, sembla com si el sorprengués que el basc, malgrat ser la llengua parlada per tot un poble i que constitueix un estat —Navarra—, no s’haja escrit durant tot el període medieval. I observa que això no passa amb les llengües romàniques, les quals primer només es manifesten per algunes paraules dins dels textos llatins —com passa també amb el basc—, però ja a finals del segle XI —començaments del XII entren en l’escriptura. La llengua basca haurà d’esperar fins a principis del segle XVI, sobretot per les necessitats missionals del protestantisme, per a entrar plenament en l’escriptura. A l’altra punta d’Europa trobem un cas paregut: el de la llengua romanesa. El basc és una llengua aïllada dins d’un mar romànic, i la intercomprensió basc-romànic és impossible. El romanès, per més que sigui una llengua romànica, es troba també aïllat enmig de llengües —eslau i magiar— sense cap possibilitat d’intercomprensió. La llengua de l’església, l’administració i l’alta cultura no és el llatí-romànic del País Basc, sinó l’eslau. I el romanès no s’escriurà durant tota l’Edat Mitjana, llevat d’algun cas comptat a finals del segle XV. L’entrada del romanès en l’escriptura vindrà al segle XVI, com en el cas basc, de la mà de les necessitats missionals del protestantisme. Casos semblants es troben també en altres països de l’Europa de l’Est.

Artur Quintana     

Rutes lingüístiques

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 d’abril del 2014)

Es fan rutes com la del mossàrab al Serrablo, o per ací del mudèjar, o literàries al Matarranya: Brauli Foz, Desideri Lombarte, Llorenç Vilella …, o dels vins o del pernil.  Poc conegudes són les rutes lingüístiques, i això que són d’allò més interessants. D’aquestes ha aparegut l’any passat una esplèndida guia Els parlars del Pirineu. Un viatge lingüístic per totes les valls del sud de la serralada de n’Eugeni Casanova. De la seua mà podreu seguir la ruta lingüística que va del Cap de Creus al de Higer amb tota la riquesa que els Pirineus ofereixen: català, aragonès, basc, amb  múltiples variants, i amb la major o menor penetració del castellà. Per a seguir la ruta només cal que no tingueu pors ni temors a preguntar a tothom que us trobeu pel camí per qüestions lingüístiques. La guia d’en Casanova us en donarà un munt d’exemples: si hi ha algú que parla basc; si dieu en aragonés betiecho o bediello, o muxardina o martual; o si dieu  na Carme o sa taula com els mallorquins. No cal que els seguiu tots, perquè no acabaríeu, però sí que us podeu especialitzar en alguns, com ara el tema de les fronteres lingüístiques, és a dir, anar resseguint els primer pobles que parlen basc, o la frontera entre català i aragonès, o fins on arriben els imperfets amb –eva, –iva. Això sí, heu de parar bé l’orella i no tenir, repeteixo, pèls a la llengua a l’hora de fer preguntes ben directes –Saleu o no? Los xiquets parlen el mateix basc que la gent gran, o només batua o castellà? Però com en dieu del vostre parlar: català, xapurriau, patuès?-,- que gairebé sempre us seran contestades amb tota amabilitat, i us hi afegiran tot de paraules enriquidores que no esperàveu. La darrera pregunta a segons quin lloc us podrà costar més d’un moc. Però és l’excepció: no us immuteu i continueu preguntat. En traureu molt de profit. Esperem que en Casanova publiqui aviat la ruta lingüística de la vessant nord del Pirineus, que promet ser molt estimulant.

Artur Quintana i Font

Refranyer aragonès

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 26 de gener del 2013)

No fa gaire s’ha publicat Refranes del Aragón que se fue (Saragossa: Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias de Zaragoza, Gara d’Edizions 2012) a cura d’en José Luis Aliaga Jiménez, conegut investigador de la llengua aragonesa. El llibre és l’edició molt reelaborada de l’obra Colección de refranes, modismos y frases usados en el Alto Aragón que havia escrit l’any 1902 en Benito Coll y Altabás, i havia quedat inèdita fins fa pocs anys. Amb molt bon criteri el curador ha presentat per temes els refranys que en Coll havia ordenat alfabèticament i hi ha afegit uns pocs refranys trets d’unes altres fonts, indicant-ne sempre la procedència. Són refranys recollits de les nostres tres llengües: n’hi ha, doncs, en aragonès (no gaires), en castellà estàndard (bastants), en castella d’Aragó (molts) —que Aliaga mai no anomena així, sinó de cinc o sis maneres diferents (castellano rural, vulgar, vulgarizante, subestándar popular …)—, i català d’Aragó (no gaires). Els textos aragonesos són escrits en ortografia castellana  —l’única coneguda a l’època—, mentre que els textos catalans vacil·len entre l’ortografia castellana i la catalana, aquesta evidentment prefabriana. Els refranys van precedits de dos pròlegs molt informatius d’Aliaga: un per a tothom, i un altre per al públic sense curiositat filològica. Recomano encaridament prescindir d’aqueixs distinguos i llegir els dos pròlegs com si fossen un de sol, perquè si encara avui en dia es poden dir coses sobre l’aragonès com “el lenguaje de nuestros refranes es afrancesado en el Pirineo” (p.18), tal com denuncia Aliaga, tothom hauria de llegir la informació del segon pròleg. Només una  observació: Aliaga indica (p. 21, nota 12) que el procés de substitució de l’aragonés és “(quizá irreversible)”, dos mots que sobren, car tota llengua ben documentada, com és l’aragonesa, per molt agònica que es trobe, fins i tot si fos morta, sempre podrà ser reversible. Però prou comentaris: llegiu els pròlegs, hi aprendreu moltes coses útils i aclaridores, i fruïu dels refranys, des dels turolencs: A Sant Martí, posa’t a cullí, de la Torre de Vilella, fins als pirinencs: Pa Nadal , cada güella en su corral.

Artur Quintana