La flama de l’esperança

(Publicat a La Comarca el 9 de gener del 2015)

Porto anys i panys exposant la meua preocupació per la ràpida degradació de l’onomàstica. Una degradació que en molts casos comporte la desaparició dels noms. Les causes més destacades són la dixadesa —quan no perillosa ignorància, volguda o no— dels poders públics, i també l’apatia i/o la desídia dels propis parlants.

En esta matèria és paradigmàtic l’hidrònim “lo riu Escorça” (afluent del Tastavins que naix a Torremiró), un nom preciós a punt de desaparèixer engolit per la denominació-pedaç “lo riu de Mont-roig”. Ara bé, tot i eixa visió pessimista, és també cert que en este camp lo destí em proporcione, de tant en tant, alguna sorpresa. Com és el cas de les tres, ben grates, que exposo a continuació.

La primera: estos anys raders s’observe una certa evolució en positiu de la consciència lingüística dels pares, que ha comportat, pel que fa a l’elecció dels noms de pila, un retorn a les tradicions. Sense anar més lluny a Mont-roig s’han posat noms com Joan, Judit, Andreu, Manel…

La segona: si consultem el Nomenclátor Geográfico de Aragón, dintre del general desori, habitual també en la toponímia cadastral, comprovarem que, en alguns casos (Pena-roja, Mont-roig…), l’ortografia d’una part destacada dels noms hi figure normalitzada. Això es deu, en bona mida, a la bibliografia d’eixos pobles, publicada els últims anys, que arreplegue topònims que hi han segut incorporats tal qual.

I la tercera: fa poc l’Ajuntament de Mont-roig ha retolat diversos vials i llocs emblemàtics del casc urbà que compten amb denominacions populars genuïnes. Es tracte de les Ventes, lo carrer de les Costes, los planets del Forn i de Galí, i els carrerons de la Palanquina, de les Monges i de l’Hostal Vell. Una bona iniciativa tendent a salvaguardar eixos noms, alguns dels quals corrien perill de perdre’s.

Se’m dirà que amb estos pocs elements no és qüestió de posâ’s a tirar coets. I és cert. Però també ho és que detalls com los exposats ajuden en gran manera a mantindre viva la flama de l’esperança. I això per a mi té un gran valor.

J. A. Carrégalo Sancho

Monosíl·labs del Mesquí

(Publicat a La Comarca el 12 de setembre del 2014)

Tinc lo lloc trist, de dol, per la gent gran que mor. Com dus lo mall al coll? No saps que al riu hi ha un toll? Cap cop cal, cant del gall. Si no hi saps fuig del ball. Cell del cel per la vall.

Qui no dorm per la nit, fa un mos de pa ben cuit. Qui no sap el que diu s´hi creu lo que no he dit. Ja val de fer lo ruc quan tinc a la mà el Bic, que el boig diu lo que vol pel seu cap fluix i buit.

Lo pit és gran si és just. Lo pet és baf que put. Lo foc tinc ple de fum. Els peus de plom no vull quan veig lo fons del trull. No dec ni un bri de res. Sol crec en lo que és clar. No faig si puc cap mal, i en poc visc com un rei.

Quan vaig al pou de Roc, a peu pel pas del bosc, me´n duc del mas un pot i vec com en un got. Per fer del cos com cal hai vist un tros al camp pla i ple de brins de gram. Un gat vell que hi té fam i un cuc més gran d´un pam. Lo banc mos treu la sang.

Del pany qui té la clau? Ho sap lo xic del Grau? Lo cial ni és blanc ni blau. Fil pel cos cus lo drap. Vi del raïm blat del sac. Carn en peix curt de sal. Lleit i un tros dolç al plat. Xec! No hi veus que ja és tard? Val de fred, ves al bar

Al sic duc sec un un gra que tinc ni sé de quan. Fonc seu amb sal al foc. Venc llard del brut del porc. A peu me’n vaig a

l´hort i prenc del verd que creix de tot un poc.

Tomàs Bosque

Aragonese Language in 21st

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de juliol del 2014)

Amb aquest títol acaba de publicar-se una esplèndida introducció a la situació de la llengua i la literatura aragoneses ara i ací. El llibre és entès com l’actualització i ampliació de l’obreta El aragonés hoy publicada pel Consello d’a Fabla Aragonesa a Osca fa vint-i-cinc anys. És en anglès i en castellà. Porta adjunt un vídeo en anglès, aragonès i castellà, amb una introducció anglesa i aragonesa. Malgrat la inevitable concisió s’hi indiquen amb detall els territoris on s’enraona aragonès, es descriuen amb encert els dialectes aragonesos, la difícil història de la llengua i se’n fa un bon resum de la literatura contemporània. En tractar de la sociolingüística i de l’ensenyament els autors es permeten una àmplia exposició, especialment del treball inèdit d’Iris Campos sobre les actituds dels estudiants de magisteri envers l’aragonès, actituds altament positives de cara a l’ensenyament d’aquesta llengua. Per les notícies que m’arriben sembla que l’esmentat treball tracta també de les actituds enfront del català d’Aragó. Caldria que els que hi tenen accès, ens n’informessen. Per a conèixer la situació jurídica de l’aragonès i el català convé llegir les pàgines 45-50 d’aquest capítol, i més encara les pàgines 69-70 del següent, on s’exposa sense eufemismes el gran retrocés en el foment de l’aragonès i del català que és la Llei de Llengües actual en relació amb la no pas generosa Llei de Llengües anterior. Els autors ja ens advertien al principi (p. 37) que l’actual llei de Llengües deja prácticament en la desprotección más absoluta a las dos lenguas minoritarias de Aragón, llegando incluso a negarles su nombre científico e histórico (aragonés y catalán). Segueixen els capítols dedicats als mitjans de comunicació, amb la bibliografia (quasi)exhaustiva i ben descrita dels llibres en aragonès del 1971 al 2013. Tanquen l’obra un breu comentari sobre l’aragonès en l’àmbit internacional, les conclusions i un llistat de les entitats que treballen per l’aragonès. Al vídeo observareu que hi ha representants de les tres ortografies –Consello, Academia i Sociedat – un triomf del bon seny aragonès. Llegiu aquest llibre i sabreu molt més bé qui som.

 Artur Quintana

Joan Veny i Clar

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de maig del 2014)

El dia 12 de juliol passat en Joan Veny i Clar rebia a la Universitat d’Alacant la Medalla d’Honor que atorga la Xarxa Lluís Vives, formada pels rectors de les universitats dels diferents estats dels territoris de llengua catalana -dels Països Catalans si poguéssim escriure sense eufemismes. Ha estat un reconeixement altament merescut. Nascut a Campos, a l’illa de Mallorca, el 1932, Veny s’ha dedicat de sempre a l’ensenyament i la investigació de la filologia romànica, amb especial dedicació a la catalana. Des del 2002 es catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. El camp de recerca on ha treballat més és la geografia lingüística i la dialectologia, i en la combinació d’ambdues: els atles lingüístics. És ací on en el camp de la romanística general presideix des del 1999 el projecte de l’Atlas Linguistique Roman, i en el de la catalanística ha estat amb Lídia Pons figura cabdal de l’Atles Lingüístic del Domini Català. D’aquest magnum opus que cartografia les enquestes fetes a 190 localitats, entre les quals 20 d’aragoneses, en Veny n’ha fet personalment 69, i d’aragoneses les Paüls, Sopeira, la Pobla de Roda i Tolba. Ha arrodonit aquesta feinadassa amb una altra en solitari: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, amb 104 mapes comentats. I continua ara dins de l’equip “Scripta i projecció dialectal” de geografia lingüística històrica. Hi ha molt més a dir, però l’espai no dóna per gaire. Indicaré tan sols que en Veny és home just i digne i que quan cal sap denunciar la ignomínia: recordo la cara que va posar quan li vaig dir, cercant ajut, que em processaven per defensar aquest patrimoni aragonès que és la llengua catalana ací parlada, no se’n sabia avenir; i en el discurs de gràcies en rebre la medalla esmentada ha evidenciat el gran desficaci d’anomenar LAPAO la varietat catalana de la Franja; un poeta d’aquella terra, en Desideri Lombarte, ha testificat la seva permanència: “Quan no quedarà res, […] quedarà la paraula. Quedarà.”; la paraula de la Franja, viva, aromàtica, eterna, lluny d’etiquetes desvertebradores, fidel als orígens, […].

 Artur Quintana  

Lo xiquet i la xuta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’abril del 2014)

Havia plogut cinc dies seguits. Aquell xiquet xafarder i xarraire va decidir que, en lo bon temps i la tarda més llarga, aniria a voltar pel terme. Res de tancar-se a dins de casa en acabar l’escola. Feliç com un gínjol pels carrers de la vila, xiulant una cançoneta, va entropessar i va ficar los peus dins d’un xarco. Contratemps insignificant, va continuar fent lo tomb fins arribar a la vora del riu. Que crescut que baixava lo Matarranya d’ample en ample del pont! Quin goi més gran! Xino-xano, sense consciència del temps, pensant en l’espai humit, ple de primavera, se va ficar a caminar mirant bancals, ribes i ribassos amerats d’aigua i les penes xinxeant de dalt a baix. Que divertit llançar pedretes i còdols a les cadolles del camí, que amagaven misteris a la seua mida. De repent, un xelit que va eixir dels xops de les Xerisses lo va aturar. Què seria? Un xoto horrible de cara, més alt que ell corria veloç en la seua direcció. Quina por! Va mirar d’amagar-se, però era impossible enmig de l’horta oberta, plena de bresquilleres. Reculant, va caure dins d’un clot, cap per avall. Que mal! I en sec, un xulit va fer canviar la direcció de l’animal. Era el pastor, que estava allà lluny, vigilant l’escapada. “Xeic, què fas per ací? Torna a casa”, li va cridar des de lluny al xiquet. Tot xop, se va aixecar. Un xirlo com una pilota li anava creixent a la front infantil. Com havia de tornar, ferit, brut de fang, feit un xurrasco? La mare el castigaria: ni puré en xixorretes ni el seu xirigol preferit.

I així, pensant, caminant a cegues enmig d’aquell xavisque, va arribar la nit. De l’horta al secà, tot obscur, sentia xillar els xorobits, moixons xicotets i fugidissos, quan los seus ulls van xocar amb la mirada impassible i enorme d’una xuta. Només n’havia vist a les il·lustracions del llibre de Naturals. Quina xamba!! Quan havia xalat! Demà ho contaria als amics.

María Dolores Gimeno

Genocidis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de gener del 2014)

Els genocidis, tant si comporten l’anorreament del poble objecte de genocidi i amb ell, el de la seua llengua i la cultura que conforma, com si suposen només l’anorreament de la llengua d’un poble, s’han de fer bé, que no quede ningú viu, i si això no s’assoleix, convé que no quede rastre de la llengua del poble que es vol anorrear, perquè sinó sempre hi ha el risc que torne a rebrotar. El cas més ben conegut de genocidi fracassat és el dels  hebreus, víctimes de repetits i ferotges intents de genocidi per part de gairebé tothom, i que malgrat tot continuen venturosament ben vius i han reviscolat la seua llengua, ‘morta’ des de feia milers d’anys. Els gitanos en el passat han estat sotmesos, per part de tothom, sense excepcions, a permanents intents de genocidi tan o més virulents que els que s’han exercit sobre els hebreus, i en l’actualitat aquests intents, vagament encoberts, continuen caient-los al damunt. Més aviat malament segueixen vivint. D’altres pobles encara ho han tingut pitjor. Citaré només dos casos exitosos de genocidi en  temps moderns. El Govern Britànic al segle XIX va fer desaparèixer en escassos cinquanta anys els tasmanians, sense deixar-ne quasi més rastre que el sol fet que van existir. De tasmanians no en va sobreviure cap, només algunes tasmanianes, amistançades, diguem-ne, de baleners britànics. Alguns dels descendents d’aquestes parelles s’identifiquen actualment com a tasmanians i reclamen al Govern que els indemnitze pels maltractes rebuts pels seus rerebesavis. El Govern potser els faça cas, però mai no podran tornar a ser tasmanians ni recuperar la llengua  ni la cosmovisió dels seus avantpassats, eficaçment destruïdes pels britànics. L’altre exemple és el dels guanxes de les Canàries. No van ser eliminats sistemàticament, però déu n’hi do de com el Govern de Castella els va maltractar. Tanmateix van sobreviure, si bé no pas la seua llengua i cultura, definitivament irreconstruïbles. En el present els genocides ho tenen una mica més difícil perquè gairebé totes les llengües i la cultura que conformen es troben ben documentades, i per més ‘mortes’ que siguen, sempre podrien renàixer.

Artur Quintana

Intel·ligència minvant

(Publicat a La Comarca el 13 de desembre del 2013)

Tanta evolució i conquestes espectaculars de la intel·ligència humana, perquè ara mos trobem en una pèrduga, fluixera o merma de les capacitats humanes per entendre coses tant senzilles com que, quan dos persones es troben i comencen una conversa entre elles, sempre és perquè parlen la mateixa llengua. Diguent-ho d’altra manera: si dos persones que no es coneixen s’entenen parlant, lo normal serà que ni se’ls passo pel cap discutir sobre el nom d’eixe idioma, que el cervells respectius processarà a l’instant com a idèntic.

Este complex fenomen social manyo de la incapacitat per acceptar les diferències naturals dintre d’una mateixa llengua, ja l’estudien diferents especialistes de la Corona Aragonesa, entre els que destaque el sociòleg N. Sorolla. Però necessitaran temps per esbrinar tots els aspectes d’un embolic de proporcions autonòmiques, degut a què el país està farcit de pobles menuts en cases buides, és molt gran, difícil de recórrer i encara més difícil d´explicar.

I entremig les noves creences legals com la LAPAO, espargides de forma oficial a l’univers irònic de les xarxes socials, en un èxit que alguns humoristes ja voldrien; per un Govern que done ales al fanatisme xapurrianista de grups anònims que actuen d’amagatons, fent així les seues secretes actuacions: Quan la nit ho ha deixat tot a escorines surten del cau per marcar el territori (com als documental de la 2TV) i en un aparell que done voltes pinten lletrers grossos, en la confessió implícita –segons diu lo diccionari– que no saben parlar bé. 

Però aquesta volta s’han passat de la ratlla: Tant voler ser com els seus agüelos, dels agüelos, dels agüelos… que han anat a parar més enrere d’Atapuerca i l’esclavó perdut, quan encara anàvem a quatre potes per la sabana africana. I ells solets s’han delatat donant la culpa de la bogeria als xiquets del poble; cosa impossible, perquè els que marquen el territori sempre són els individus mascles adults.

Tomàs Bosque

La memòria col·lectiva al Matarranya

(Publicat a La Comarca el divendres 29 de novembre del 2013)

Celebro que el col·lectiu “Yo parlo chapurreau” vullguen “conservar les nostres costums, les nostres tradicions, les nostres formes de parlar, la forma de ser dels nostres iaios i tot allò que en conjunt ha format la nostra historia”. Subscric totalment els seus objectius.

Bé, una reduïda mostra de tot això que reivindiquen, ja està fet, però no està tot acabat, podem seguir investigant, encara tenim molta faena per fer i cal sumar esforços. Una part de la nostra història, costums, tradicions, parla dels iaios… la poden trobar a les llibreries, es tracta de “Lo Molinar”, una obra d’investigació escrita en tres volums, editada per l’Instituto de Estudios Turolenses el 1995. El nom fa referència al mas on va nàixer l’escriptor matarranyenc Desideri Lombarte, un dels més destacats col·laboradors, que va morir durant el procés de la recollida de materials. El primer volum està dedicat a la narrativa i el teatre, el segon és el cançoner i el tercer sobre els gèneres menors de la literatura popular. Prop de mil pàgines dedicades exclusivament al territori del Matarranya. A partir del Molinar es van editar altres materials més específics tant per temes com per viles: Mont-roig, la Freixneda, Queretes, Massalió, la Portellada, Calaceit, Pena-roja… De Vall-de-roures al Molinar hi van participar, durant els cinc anys de recollida, un total de 21 informants, avui, 25 anys després, han desaparegut la meitat perquè eren persones d’edat avançada. A tota la comarca 350 van ser els enquestats i més de 43 l’equip dels col·laboradors en recollir i organitzar els materials dels testimonis.

Però no cal adormir-se, falta encara molt per arreplegar la memòria col·lectiva dels nostres iaios, i és que quan en mor un d’ells, se’n du una part important de la nostra història, del nostre patrimoni, trencant la cadena de transmissió generacional de la literatura oral. Si no es fa així, ningú no ho farà per natres.

Carles Sancho

Lo chapurriau dels iaios dels nostres iaios

Publicat a La Comarca del 22/11/2013

Natxo Sorolla

L’últim monument que s’ha alçat a la “dignitat” del Matarranya és una pintada que diu “Yo parlo chapurriau”. L’afirmació demostre moltes coses. Però en sobreïx una: que abans de l’atac de nervis no s’han mirat lo diccionari de la Real Academia Española: “Chupurrear: hablar con dificultad un idioma, pronunciándolo mal y usando en él vocablos y giros exóticos”. Dir-li xapurriau és una innovació del segle XX que algú que no mos estimave massa va patrocinar. I es podrie contrargumentar, en la línia del marketing més contemporani: “Yo no soy tonto”. Continua llegint

Minories hispano-alemanyes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de novembre del 2013)

Tothom sap que Espanya té minories autòctones —bascos, catalans, gallecs, …—, el 25%, encara que molts fan com si no ho sabessen. A Alemanya, on són l’1%, la situació és inversa: fins i tot bastants dels qui ho voldrien saber, ho ignoren. Però n’hi ha, de minories: uns 50.000 danesos —incloent-hi uns comptats frisons— a Schleswig, i altres tants sòrabs a  Lusàcia, si més no. Quines diferències existeixen en el tractament de les minories a Espanya i a Alemanya? Si a Alemanya un ministre declarés que cal alemanyitzar els sòrabs, només l’aplaudirien els partits neo-nazis, hauria de dimitir i s’hauria acabat la seua carrera política. A Espanya el ministre Wert declara que cal espanyolitzar —eufemisme per no dir “castellanitzar”— els infants catalans, no dimiteix ni cal que pateixca per la seua carrera política, perquè troba recolzament en molts partits, i, en tot cas, en la majoria absoluta dels diputats a Corts. A Alemanya no hi ha ministeri de Cultura i Educació perquè aquests temes són competència exclusiva dels länder, com a Espanya ho són també de les autonomies, i tanmateix ací existeix un ministeri de Cultura i Educació tan inútil com un goll, com diuen en alemany, o, si ho preferiu, com els gossos a missa. Evidentment Spain is different! Haureu observat que en xifres absolutes tant Aragó com Alemanya tenen les mateixes minories: unes 100.000 persones en cada cas. Cenyint-nos a l’escola trobem que els alemanys de llengua danesa tenen per a 5.650 alumnes 46 escoles i dos instituts de batxillerat, on només l’assignatura d’alemany és en alemany, la resta en danès. Tenen a més 55 guarderies en danès per a 1900 alumnes. El danès és la llengua vehicular de totes aqueixes escoles i guarderies. La situació per al sòrab és semblant. La de l’aragonès i el català a l’Aragó mostra que no hi ha cap escola ni cap institut on l’aragonès o el català siguen la llengua vehicular ni tampoc la de totes les assignatures, menys la de castellà. Davant d’aquesta situació haureu de concloure que no solament Spain is different!, sino que Aragon too!

Artur Quintana