Los noms de l’ametlla

(Publicada a La Comarca el 27 de novembre del 2015)

L’Etimologia del mot d’esta fruita seca, segons el Diccionari CVB, prové del llatí ‘amygdăla’ ( collida de l’arbre ‘amygdalus’). I, a través d’una forma llatina vulgar, ‘amyndŭla’, segons P. Aebischer, el procés d’aquest mot hauria estat: amyndŭla >amenla>amel•la (=ametla)>ametlla. Que s’ha quedat fixat en ‘Ametlla’ o ‘Ametla’ i les seves variants dialectals: amenla, metla, metlla, almela, almetla, amela i armela. Naturalment, totes elles en la mateixa capacitat d’encisar el paladar literari i el natural de la gent que li agrada llegir.

El cultiu de l’ametller sempre ha set molt estès pel Baix Aragó Històric. Abans de la mecanització, a cada casa en tenien uns quants de comuns i algun de mollar, bàsicament per l’autoconsum; ne venien alguns dobles, guardant les altres per a fer pastes, per a postres quan se collien les olives, i anar-ne menjant quan los apetie. Però en arribar als anys seixanta es van estendre per tot les plantacions d’ametllers de les varietats desmai-llargueta i marcona, aprofitant les terres que abans de les gelades estaven plenes d’oliveres. I els de Fondespatla, que en collien moltes, van muntar la primera trencadora industrial que amb el pas del temps es va transformar en la S. Cooperativa comarcal “Frutos Secos Alcañiz”.
De pocs anys ençà, se tornen a fer plantacions grans , fonamentalment a les zones de nous regadius, en varietats d’ametllers com la Guara, de floració tardana i auto-pol•linitzant, que en tres o quatre anys donen unes collites espectaculars. Llàstima que de tanta producció d’una matèria prima com l’ametlla, no es munton ací al territori indústries de transformació integral del producte, fàbriques de terró i altres dolços, microempreses de productes artesanals, inclús iniciatives relacionades amb el turisme.
I com el Nadal ja el tenim a tocar, pensem en alguna de les llamineries d’armela que ara tastaríem ben a gust: ameles garapinyades, terronets en figues seques, armelats o almendrats del poble, panellets, massapà, terró de Xixona o peladilles de marcona.

Tomàs Bosque

Artur Quintana premiat

(Publicada a La Comarca el 20 de novembre del 2015)

Un dels millors filòlegs especialistes sobre les llengües minoritàries de l’Aragó és el professor i amic barceloní Artur Quintana. Membre de l’Academia de l’Aragonés, membre honorari del Consello d’a Fabla Aragonesa, president d’Iniciativa Cultural de la Franja i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans entre altres entitats de les que forma part.

Va arribar des de Barcelona a les nostres terres cap al 1965 per fer la tesi doctoral sobre l’estat del català a la Codonyera, just a la frontera de la llengua. Esta intensa experiència investigadora el vinculà per sempre al Mesquí i a la Franja. Fins a tal punt que comprà una casa a la Codonyera i, des de la seua jubilació el 2003, Quintana té la residència al Baix Aragó que comparteix amb llargues estades hivernals a Alemanya, a Espira, on va viure la major part de la seua activitat professional com a professor universitari i bibliotecari. Quintana té un currículum molt ampli i diversificat: traduccions, publicacions, investigacions, columnista, editor, conferenciant, activisme cultural… Com a reconeixement a tota esta extraordinària tasca intel•lectual que ha protagonitzat, este mes de novembre li seran atorgats dos guardons ben merescuts. El primer el 24 a Barcelona rebrà el Premi d’Actuació Cívica 2015 de la Fundació Lluís Carulla que es concedeix a les persones que han fet una tasca important per promoure la llengua, la cultura i els valors que configuren la societat catalana. El segon el Premi “Lo Grifonet” és un guardó que atorga l’Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre i que li serà lliurat el 28 de novembre a Arnes –Terra Alta– com a reconeixement per ser una persona d’una gran trajectòria cultural i científica i per la importància i exemplaritat de la seua tasca intel•lectual, social i humana. Enhorabona Artur!

Carles Sancho Meix

La flama de l’esperança

(Publicat a La Comarca el 9 de gener del 2015)

Porto anys i panys exposant la meua preocupació per la ràpida degradació de l’onomàstica. Una degradació que en molts casos comporte la desaparició dels noms. Les causes més destacades són la dixadesa —quan no perillosa ignorància, volguda o no— dels poders públics, i també l’apatia i/o la desídia dels propis parlants.

En esta matèria és paradigmàtic l’hidrònim “lo riu Escorça” (afluent del Tastavins que naix a Torremiró), un nom preciós a punt de desaparèixer engolit per la denominació-pedaç “lo riu de Mont-roig”. Ara bé, tot i eixa visió pessimista, és també cert que en este camp lo destí em proporcione, de tant en tant, alguna sorpresa. Com és el cas de les tres, ben grates, que exposo a continuació.

La primera: estos anys raders s’observe una certa evolució en positiu de la consciència lingüística dels pares, que ha comportat, pel que fa a l’elecció dels noms de pila, un retorn a les tradicions. Sense anar més lluny a Mont-roig s’han posat noms com Joan, Judit, Andreu, Manel…

La segona: si consultem el Nomenclátor Geográfico de Aragón, dintre del general desori, habitual també en la toponímia cadastral, comprovarem que, en alguns casos (Pena-roja, Mont-roig…), l’ortografia d’una part destacada dels noms hi figure normalitzada. Això es deu, en bona mida, a la bibliografia d’eixos pobles, publicada els últims anys, que arreplegue topònims que hi han segut incorporats tal qual.

I la tercera: fa poc l’Ajuntament de Mont-roig ha retolat diversos vials i llocs emblemàtics del casc urbà que compten amb denominacions populars genuïnes. Es tracte de les Ventes, lo carrer de les Costes, los planets del Forn i de Galí, i els carrerons de la Palanquina, de les Monges i de l’Hostal Vell. Una bona iniciativa tendent a salvaguardar eixos noms, alguns dels quals corrien perill de perdre’s.

Se’m dirà que amb estos pocs elements no és qüestió de posâ’s a tirar coets. I és cert. Però també ho és que detalls com los exposats ajuden en gran manera a mantindre viva la flama de l’esperança. I això per a mi té un gran valor.

J. A. Carrégalo Sancho

Monosíl·labs del Mesquí

(Publicat a La Comarca el 12 de setembre del 2014)

Tinc lo lloc trist, de dol, per la gent gran que mor. Com dus lo mall al coll? No saps que al riu hi ha un toll? Cap cop cal, cant del gall. Si no hi saps fuig del ball. Cell del cel per la vall.

Qui no dorm per la nit, fa un mos de pa ben cuit. Qui no sap el que diu s´hi creu lo que no he dit. Ja val de fer lo ruc quan tinc a la mà el Bic, que el boig diu lo que vol pel seu cap fluix i buit.

Lo pit és gran si és just. Lo pet és baf que put. Lo foc tinc ple de fum. Els peus de plom no vull quan veig lo fons del trull. No dec ni un bri de res. Sol crec en lo que és clar. No faig si puc cap mal, i en poc visc com un rei.

Quan vaig al pou de Roc, a peu pel pas del bosc, me´n duc del mas un pot i vec com en un got. Per fer del cos com cal hai vist un tros al camp pla i ple de brins de gram. Un gat vell que hi té fam i un cuc més gran d´un pam. Lo banc mos treu la sang.

Del pany qui té la clau? Ho sap lo xic del Grau? Lo cial ni és blanc ni blau. Fil pel cos cus lo drap. Vi del raïm blat del sac. Carn en peix curt de sal. Lleit i un tros dolç al plat. Xec! No hi veus que ja és tard? Val de fred, ves al bar

Al sic duc sec un un gra que tinc ni sé de quan. Fonc seu amb sal al foc. Venc llard del brut del porc. A peu me’n vaig a

l´hort i prenc del verd que creix de tot un poc.

Tomàs Bosque

Aragonese Language in 21st

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de juliol del 2014)

Amb aquest títol acaba de publicar-se una esplèndida introducció a la situació de la llengua i la literatura aragoneses ara i ací. El llibre és entès com l’actualització i ampliació de l’obreta El aragonés hoy publicada pel Consello d’a Fabla Aragonesa a Osca fa vint-i-cinc anys. És en anglès i en castellà. Porta adjunt un vídeo en anglès, aragonès i castellà, amb una introducció anglesa i aragonesa. Malgrat la inevitable concisió s’hi indiquen amb detall els territoris on s’enraona aragonès, es descriuen amb encert els dialectes aragonesos, la difícil història de la llengua i se’n fa un bon resum de la literatura contemporània. En tractar de la sociolingüística i de l’ensenyament els autors es permeten una àmplia exposició, especialment del treball inèdit d’Iris Campos sobre les actituds dels estudiants de magisteri envers l’aragonès, actituds altament positives de cara a l’ensenyament d’aquesta llengua. Per les notícies que m’arriben sembla que l’esmentat treball tracta també de les actituds enfront del català d’Aragó. Caldria que els que hi tenen accès, ens n’informessen. Per a conèixer la situació jurídica de l’aragonès i el català convé llegir les pàgines 45-50 d’aquest capítol, i més encara les pàgines 69-70 del següent, on s’exposa sense eufemismes el gran retrocés en el foment de l’aragonès i del català que és la Llei de Llengües actual en relació amb la no pas generosa Llei de Llengües anterior. Els autors ja ens advertien al principi (p. 37) que l’actual llei de Llengües deja prácticament en la desprotección más absoluta a las dos lenguas minoritarias de Aragón, llegando incluso a negarles su nombre científico e histórico (aragonés y catalán). Segueixen els capítols dedicats als mitjans de comunicació, amb la bibliografia (quasi)exhaustiva i ben descrita dels llibres en aragonès del 1971 al 2013. Tanquen l’obra un breu comentari sobre l’aragonès en l’àmbit internacional, les conclusions i un llistat de les entitats que treballen per l’aragonès. Al vídeo observareu que hi ha representants de les tres ortografies –Consello, Academia i Sociedat – un triomf del bon seny aragonès. Llegiu aquest llibre i sabreu molt més bé qui som.

 Artur Quintana

Joan Veny i Clar

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de maig del 2014)

El dia 12 de juliol passat en Joan Veny i Clar rebia a la Universitat d’Alacant la Medalla d’Honor que atorga la Xarxa Lluís Vives, formada pels rectors de les universitats dels diferents estats dels territoris de llengua catalana -dels Països Catalans si poguéssim escriure sense eufemismes. Ha estat un reconeixement altament merescut. Nascut a Campos, a l’illa de Mallorca, el 1932, Veny s’ha dedicat de sempre a l’ensenyament i la investigació de la filologia romànica, amb especial dedicació a la catalana. Des del 2002 es catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona. El camp de recerca on ha treballat més és la geografia lingüística i la dialectologia, i en la combinació d’ambdues: els atles lingüístics. És ací on en el camp de la romanística general presideix des del 1999 el projecte de l’Atlas Linguistique Roman, i en el de la catalanística ha estat amb Lídia Pons figura cabdal de l’Atles Lingüístic del Domini Català. D’aquest magnum opus que cartografia les enquestes fetes a 190 localitats, entre les quals 20 d’aragoneses, en Veny n’ha fet personalment 69, i d’aragoneses les Paüls, Sopeira, la Pobla de Roda i Tolba. Ha arrodonit aquesta feinadassa amb una altra en solitari: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, amb 104 mapes comentats. I continua ara dins de l’equip “Scripta i projecció dialectal” de geografia lingüística històrica. Hi ha molt més a dir, però l’espai no dóna per gaire. Indicaré tan sols que en Veny és home just i digne i que quan cal sap denunciar la ignomínia: recordo la cara que va posar quan li vaig dir, cercant ajut, que em processaven per defensar aquest patrimoni aragonès que és la llengua catalana ací parlada, no se’n sabia avenir; i en el discurs de gràcies en rebre la medalla esmentada ha evidenciat el gran desficaci d’anomenar LAPAO la varietat catalana de la Franja; un poeta d’aquella terra, en Desideri Lombarte, ha testificat la seva permanència: “Quan no quedarà res, […] quedarà la paraula. Quedarà.”; la paraula de la Franja, viva, aromàtica, eterna, lluny d’etiquetes desvertebradores, fidel als orígens, […].

 Artur Quintana  

Lo xiquet i la xuta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 d’abril del 2014)

Havia plogut cinc dies seguits. Aquell xiquet xafarder i xarraire va decidir que, en lo bon temps i la tarda més llarga, aniria a voltar pel terme. Res de tancar-se a dins de casa en acabar l’escola. Feliç com un gínjol pels carrers de la vila, xiulant una cançoneta, va entropessar i va ficar los peus dins d’un xarco. Contratemps insignificant, va continuar fent lo tomb fins arribar a la vora del riu. Que crescut que baixava lo Matarranya d’ample en ample del pont! Quin goi més gran! Xino-xano, sense consciència del temps, pensant en l’espai humit, ple de primavera, se va ficar a caminar mirant bancals, ribes i ribassos amerats d’aigua i les penes xinxeant de dalt a baix. Que divertit llançar pedretes i còdols a les cadolles del camí, que amagaven misteris a la seua mida. De repent, un xelit que va eixir dels xops de les Xerisses lo va aturar. Què seria? Un xoto horrible de cara, més alt que ell corria veloç en la seua direcció. Quina por! Va mirar d’amagar-se, però era impossible enmig de l’horta oberta, plena de bresquilleres. Reculant, va caure dins d’un clot, cap per avall. Que mal! I en sec, un xulit va fer canviar la direcció de l’animal. Era el pastor, que estava allà lluny, vigilant l’escapada. “Xeic, què fas per ací? Torna a casa”, li va cridar des de lluny al xiquet. Tot xop, se va aixecar. Un xirlo com una pilota li anava creixent a la front infantil. Com havia de tornar, ferit, brut de fang, feit un xurrasco? La mare el castigaria: ni puré en xixorretes ni el seu xirigol preferit.

I així, pensant, caminant a cegues enmig d’aquell xavisque, va arribar la nit. De l’horta al secà, tot obscur, sentia xillar els xorobits, moixons xicotets i fugidissos, quan los seus ulls van xocar amb la mirada impassible i enorme d’una xuta. Només n’havia vist a les il·lustracions del llibre de Naturals. Quina xamba!! Quan havia xalat! Demà ho contaria als amics.

María Dolores Gimeno