Visiteu la Torre

(Publicada a La Comarca el 20 de gener del 2017)

Per cap d’any, gràcies a la meua família de la Torre, vaig poder visitar la remodelada església de Sant Pere Màrtir. Espectacular la nova imatge de la construcció religiosa. La planta central gòtica, del segle XIV, ha quedat lliure de la pintura que tapava la pedra de murs i coberta. A l’absis s’ha restaurat tres finestrals amb la traceria que els decorava i ha quedat al descobert unes pintures murals bastant ben conservades. Les dos naus laterals són de construcció posterior i destaquen sobretot les impressionants cúpules barroques. Uns focus des de terra il·lumina la seua majestuositat. A  la sagristia s’ha trobat pintures que pareixen interessants, davall d’una capa de calç que les cobreixen i protegeixen i que hauran d’esperar a una segona oportunitat per ser degudament restaurades. A l’exterior la recuperació del rosetó damunt la porta d’entrada. I el més espectacular de la construcció, vista de lluny, és la torre barroca que havia estat molt malmesa amb perill de despreniments. Ara està totalment consolidada i protegida. No sé si és la més alta de la comarca però en estar envoltada d’edificacions baixes i situada en un pla li dóna unes proporcions gegantines des de qualsevol lloc que s’miro. La Torre, amb la restauració de l’església, compta amb un dels monuments més singulars i impressionants de la comarca del Matarranya. A més, a la població, es poden visitar, si ateneu la meua recomanació, altres edificacions interessants com la Casa de la Vila renaixentista, casa Bergós, casa Ferrer, casa de l’Advocat, casa Gran, portal de l’Escreix, ermita de Sant Joan… Com que la visita per la Torre us haurà fet entrar gana o set, al costat de la carretera en una gran edificació de pedra, hi teniu un hostal amb habitacions, bar i el restaurant ‘Lo racó dels torrats’ on podreu menjar bé o fer una cervesa o un cafetó. Aneu-hi, feu-me cas, mereix molt la pena.

Carles Sancho Meix

Literatura fotogràfica

(Publicada a La Comarca el 6 de gener del 2017)

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

Carles Terès

Concursos

(Publicada a La Comarca el 11 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

Carles Terès

Concursos

(Publicada a La Comarca el 11 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

Carles Terès

El Bosch, un èxit més d’El Prado

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 20 d’agost)

Sí, em refereixo al famós pintor de l’època dels Reis Catòlics, i tant apreciat per Felip II. Bé, efectivamente, parlo del Bosco, italianització del nom que ell es feia dir, que era el de la seva ciutat natal: Bosch (com el músic Palestrina o el futbolista dels 70 Santillana) En els documents en castellà de l’època apareix gairebé sempre com Bosque.

Com va fer Mapfre, també Caixa Forum trampeja el títol per captar clientela per l’exposició “Impressionistes i moderns”. D’uns 65 quadres que presenten (molts força interessants) gairebé tots deuen de ser moderns, perquè impressionistes n’hi ha només cinc. També el Caravaggio de la Thyssen utilitza com a reclam el nom d’aquest artista polèmic i discutit a la seva època (molt criticat pels conservadors), però, com els impressionistes (que en la seva època batien rècords de rialles) ara és de gust dels mateixos que el criticaren. Exposició interessant, però  bastant incompleta, ja que els grans museus europeus (excepte els Ufizzi), i especialment els romans, no han prestat cap de les seves obres mestres.

El Prado juga a cavall guanyador i fa ben fet. Enguany ha presentat unes extraordinàries exposicions de Ingres y de La Tour (aquesta sorpenent), i fins i tot ha prestat al MNAC la imprescindible mostra d’un pintor prescindible com és el “diví” Morales,  per acabar amb aquesta impressionant del Bosch, completíssima i amb una presentació totalment innovadora, que facilita al màxim possible la observació dels detalls. El Prado conté la millor col·lecció d’obres d’aquest misteriós pintor, de mentalitat burgesa tirant a conservadora, però que sorprèn en molts aspectes de la seva infinita creativitat. El polèmic Jardí de les delícies és el quadre més observat del museu i la seva sala la més visitada. I ara podem afegir el meravellós  Les temptacions de Sant Antoni” de Lisboa, el molt peculiar Judici Final de Bruges (recentment atribuït) o les precioses taules restaurades de Venècia amb les Visions del més enllà.

El Prado disposa dels diners del conjunt dels espanyols, però és bo que els rentabilitzi de la millor manera possible, i és clar que el Bosch és més que rentable.

Antoni  Bengochea

De les obres d’art de Sixena

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 de juliol del 2016)

Allò que no es diu de les 53 peces d’art de Sixena que hi eren al MNAC i des del 26 de juliol són a Sixena, de les 44 que resten al Museu de Lleida i de les pintures murals de la Sala Capitular: que fins el 1995 no es va produir la segregació de les parròquies de la Franja (Vilanova de Sixena era una d’elles), per tant el bisbat de Lleida n’era el responsable. Que les 53 obres comprades per la Generalitat l’any 1992, dipositades al MNAC des del 1972 són d’un valor artístic relatiu, amb l’excepció d’una porta policromada. Que les 44 obres comprades per la Generalitat l’any 1983 estan protegides –catalogades– sota la Llei de Patrimoni Català. D’aquestes últimes cal destacar tres sarcòfags i les restes de figures d’alabastre del Retaule de Santa Anna. Hi ha una tomba més al Museu de Saragossa, de la qual ningú en parla. Que el bisbe Malla va demanar a la Generalitat que comprés les obres esmentades, les monges santjoanistes de Valldoreix ho demanaven insistentment per pagar el nou convent. Si no les hagués comprat la Generalitat on serien actualment? Dins o fora d’Espanya com tantes obres d’art? Que si no s’haguessin arrencat, restaurat i protegit les restes de les pintures murals de la Sala Capitular immediatament després de l’incendi en poc temps s’haguessin fet malbé. Que la gent de la vila va col·laborà en els treballs d’arrencament. Que l’any 1960, com la Sala romania encara en ruïnes, tècnics del MNAC van arrencar els fragments del tester, salvats miraculosament per una capa de calç. Que la primera restauració de la Sala Capitular va arribar els anys 1989-1991. Que si les vendes de les 97 obres van ser il·legals  o nul·les  segons sentències del Jutjat nº 1 d’Osca, les monges santjoanistes, o el govern d’Aragó, hauran de rescabalar a la Generalitat dels pagaments de les tres operacions de compra per import de 50 milions de pessetes, despeses de restauracions i custòdia de les obres. On són els bens, joies  i obres d’art que les monges van vendre a més de les esmentades? Si el Monestir de Sixena és una unitat indivisible, que ha de fer el govern d’Aragó envers les obres d’art de Sixena que hi ha a Osca (l’arxiu i moltes taules), Saragossa, Barcelona, Toledo, Madrid i a la resta del món? Si la indivisibilitat només compta d’ençà 1923, poca cosa més serà Sixena.

Dues sentències populars per reflexionar sobre el tema: “Plets tinguis i els guanyis” i “Val més un mal acord que una bona sentència”

José Miguel Gràcia     

Concursos

(Publicat a La Comarca el 15 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).
No estic en contra dels concursos, en absolut; sovint són la millor manera d’evitar clientelismes i donar oportunitats a noves opcions, però les coses s’han de fer ben fetes, és a dir, amb professionalitat. Com tot a la vida, vaja.

Carles Terès

És la tipografia, estúpid!

(Publicat a La Comarca el 3 de juny del 2015)

Els que teniu la paciència de llegir aquestes columnes coneixeu la meua vessant d’activista de la llengua (no paro de donar la tabarra amb el tema). Però les garrofes me les guanyo amb el disseny gràfic. I és que, quan tot apuntava a que acabaria estudiant filologia, el disseny va irrompre a la meua vida, quan Joan Fors va veure un còmic que havia fet per a una assignatura de segon de BUP i em va agafar d’aprenent. Des de ben menut, sempre m’havia tocat fer els dibuixets dels treballs en comú de la classe, però mai no m’ho havia pres gaire seriosament. I vet aquí que aquell món de colors, tintes, lletres, estris de precisió i papers d’espècies insospitades em va despertar la curiositat. D’això ja en fa 36 anys.
Però anem al tema. En aquest ofici, la distància que hi ha entre la imatge que se’n té des de fora i la realitat és molt gran. El disseny gràfic sol associar-se als artistes per la part creativa que té, però la funció primera del dissenyador és transmetre un missatge de la manera més clara, ordenada i, naturalment, atractiva possible. I en això la tipografia hi té un paper primordial. Les nostres parets estan plenes de cartells amb una foto o dibuix bonics però amb els textos col•locats de qualsevol manera. En alguns casos s’intenta imitar les tendències dominants, però sense criteri ni concepte. I això ho nota el receptor: encara que sigui d’una manera inconscient, identifica si aquell imprès transmet professionalitat o descurança. Aquesta estima per la tipografia me la va començar a inocular el Sr. Fors, insistint-me en la importància del «coixí» blanc entre les lletres, i van seguir els professors de l’Escola Massana i els professionals amb els qui he treballat. Per això, quan tinc algun jovencell en pràctiques, no em puc estar de dir-li «és la tipografia!» (l’«estúpid» del títol és només una provocació manllevada a Bill Clinton. Aquí encara no me n’ha vingut cap, d’estúpid. Tot el contrari).

Carles Terès

Subirachs i la porta de la Corona d’Aragó

(Publicat el dissabte 11 d’octubre del 2014)

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, abans Arxiu Reial de Barcelona, està situat al barcelonès Palau del Lloctinent des dels seus orígens al 1314; hi ha una altra seu des de 1994 al carrer Almogàvers amb los fons documentals: i des de 2007 un patronat integrat pels presidents autonòmics corresponents als antius territoris lo presidís. L’edifici històric, ara destinat a usos institucionals o divulgatius, conserva el seu encant al nucli de la ciutat vella: pati gòtic, escalinata majestuosa, sostre enteixinat… que fan un bell contrast amb la porta de l’escultor Josep Maria Subirachs, de 1975.

Esta porta, que comunica amb lo Saló del Tinell de l’antiu Palau Reial, es presenta com un gran mural en bronze de 350×210 cm. amb la síntesi plàstica de la millor història de l’antiua Corona. I és que l’artista —pintor, gravador i escultor traspassat enguany— sempre va estar molt atent a la simbologia, que en este cas combina una sèrie molt significativa d’elements, entre els emblemes, la dimensió geogràfica i la lingüística. Un Sant Jordi, patró de l’estament nobiliari aragonès, destaca dret i marcial a la part esquerra, sobre el drac vençut; i al seu costat la princesa que ha salvat mira la ciutat de Mallorca. Sobre ells lluïssen la creu del Sant, l’escut de les quatre barres i els de cada integrant del Regne: Catalunya, Aragó, València, Balears i Sicília. A la dreta un mapa del mar Mediterrani reproduís l’expansió territorial de la corona a l’Edat Mitjana. Hi ha inscripcions diverses, noms de personatges històrics, la mà del mateix artista –convertida en fetitxe dels turistes que la toquen— i un plafó amb un plànol a escala de la mateixa porta explicant-se a sí mateixa. També apareixen les llengües d’ús als diversos territoris: llatí, aragonès, català i castellà, amb fragments de la Crònica de San Juan de la Peña, de la Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts i d’una carta de Jaume II al papa Climent V. La difícil situació de la llengua catalana a les escoles de la Franja podria millorar d’existir la voluntat integradora de l’Aragó d’abans.

 María Dolores Gimeno

Calaceit

(Publicat a La Comarca el 25 de juliol del 2014)

La consideració de capital cultural del Matarranya a Calaceit està basada en mèrits propis. A la part més alta de la vila, als peus de l’antic castell, lluny del tràfec de la carretera, van instal·lar-se grans personalitats del món cultural ja des de la dècada dels 70, buscant la tranquil·litat i la bellesa de les cases antigues de pedra de grans murs magníficament restaurades que aïllen els artistes i pensadors en busca de la necessària creativitat.

Els cuidats i bonics carrers estrets d’esta part de la vila van oferir als seus veïns il·lustres moltes possibilitats per a la inspiració. Aquí es va instal·lar la Fundació Noesis, molt activa en la dècada dels 80 i 90, refugi i punt de trobada d’artistes i creadors. L’ajuntament, en agraïment als seus prestigiosos veïns, els hi va dedicar el Jardí dels Artistes evocador racó d’alguns dels personatges més significatius que van viure a Calaceit. El Museu Joan Cabré on s’hi fan exposicions temporals i altres de permanents com la dedicada al món ibèric i a l’arqueòleg local Joan Cabré. Este estiu, des de juliol, s’ha obert un altre espai expositiu en una rehabilitada casa que abans del 1609 havia sigut l’ajuntament de la vila. Es tracta de ARTS&MES on es pot veure una bona mostra de tots aquells artistes que han tingut i tenen alguna relació amb la població. Pintors  com Ràfols Casamada, Romà Vallès, Maria Girona, Fernando Navarro, Leopoldina Valdemoro, Ripert Schroeder, Lisa Rehsteiner, José Picó i Laurence Quentin, ceramistes com Teresa Jassà i Àngel Grañena, escultors com Lluís Ribalta i Fernando Navarro, un gravat de Ferran Blanco i una fotografia de Jean Nöel. A més de ser un espai expositiu ARTS&MES és una botiga on ws pot comprar llibres, vins i degustar productes del territori. Un espai tranquil i relaxant a la part alta de la població, decorat amb molt de gust, recuperant la planta baixa d’una casa on encara ara es pot observar l’entrada, l’antic estable i els trulls. Uns grans arcs de pedra divideixen espai creant diferents estances. Una visita recomanada d’este estiu.

Carles Sancho Meix