Identitats?

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», 3 d’octubre de 2014)

El 24 de setembre, vaig participar en una taula rodona anomenada “Identidad nacional”. Formava part de les jornades “Demandas de indentidad”, organitzades per la revista Crisis i el grup de la UNIZAR Riff Raff. Els dies anteriors s’havia parlat d’Identitat i multiculturalisme i de l’Europa de les identitats. Naturalment la qüestió, tot i ser enfocada des d’una perspectiva amplia, tenia com a rerefons la situació a Catalunya. Els meus companys de taula, David Pérez Chico, Bernardo Bayona Aznar [llegir ponència] y Juan Manuel Aragüés, són professors de filosofia a la Universitat de Saragossa, i tenen un profund coneixement del tema. El moderador, Fernando Morlanes, director de Crisis, va fer-ne broma en presentar-me: “Carles no es filósofo” (tots vam riure). De fet, la meua assistència era deguda, suposo, a la meua condició de franjolí més o menys “activista”. Aquesta circumstància fronterera, sumada al fet que vaig créixer en un suburbi barceloní castellanoparlant dels 60, em va fer començar la meua intervenció amb una confessió: quant més vell em faig, menys entenc el que vol dir “nació” i tots els seus derivats. I amb aquesta premissa, vaig preguntar-me: els habitants de la Franja, què som? Què hem de ser? Què s’espera que siguem? La resposta, si la mirem sense prejudicis, seria: aragonesos de llengua catalana. Però aquest fet tant normal ens l’han convertit en un problema identitari. Aquests darrers anys he tingut la sort d’anar coneixent uns quants aragonesos no franjolins que tenen clar el valor de la llengua catalana com a patrimoni cultural propi, la senten seua i la defensen. (Per desgràcia no apareixen gaire als mitjans que omplen el nostre espai mediàtic.) Està bé protegir la natura i el patrimoni arquitectònic, jo també ho faig, però no podem descuidar aquest element essencial que és obra dels nostres avantpassats, i que dóna nom a muntanyes, plantes, sentiments… I que (mai no em canso de repetir-ho) serveix per a tot: per a estimar, per a aprendre matemàtiques o per a parlar del temps que fa. O per a escriure aquest article.

Carles Terès

Un moment de la taula rodona (foto ANDALÁN)

Un moment de la taula rodona (foto ANDALÁN)

Lluna gran

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», 22 d’agost de 2014)

És un dia important i, per celebrar-ho, ens regalem un bany als tolls de Verdura, al riu d’Algars. Encara hi ha claror al cel, tot i que no deu quedar gaire estona de llum. Però la temperatura és bona i l’indret propici. Caminem per la glera de còdols calcinats i per la roca plana. Al primer toll hi ha tres joves amb un gos negre que ens borda, sord als requeriments dels amos. Mirem de no fer-ne cas. Passem vora el jovent i els fem un “hola” cordial.

Seguim cap al segon toll, que té una mena de platgeta de grava. L’aigua és d’un color verd negrós que, si ens deixéssim suggestionar, ens evocaria l’entrada d’algun infern abissal de profunditat inimaginable. El riu és absolutament calm. La roca s’eleva vertical a banda i banda, excepte al nivell de la superfície, on el corrent ha excavat una balma que circumda tot el perímetre. Nedo entre les parets altes. Sota l’aigua només hi veig una massa tèrbola d’un verd obscur. El soroll de les onades que faig colpeja el dedins de la balma, tot creant un so profund i cavernós. “Gloc. Gloc. Gloc”. La meva fantasia de seguida imagina mans llefiscoses que m’estiren avall cap a l’avern del déu dels algars —és a dir, de les coves. Més val no pensar-hi i gaudir de l’instant, que és perfecte. Estem encara una estona més en aquesta bombolla de sensacions.

Quan la nit ja s’ha empassat la major part de la llum, és hora de tornar. El gos negre ens torna a barrar el pas, les orelles dretes i un gruny d’amenaça dubitativa, sord de nou als “ven” dels amos. Avancem malgrat tot. Ell fuig uns metres enllà, el cap cot i sense deixar de mirar-nos. Una de les noies l’agafa, per fi.

Quan arribem a la furgoneta, la lluna gran ja treu el nas entre els arbres. Mentre engego, recordo el iaio Ramon en aquest mateix riu dient-me: “mira, a n’esta banda parlo xapurriau, i quan ixco per esta altra, català”. I em somreia sorneguer. Potser algú hauria de fer una capbussada aquí a l’Algars. L’aigua li aclariria les idees.

Carles Terès

L’alienígena desconcertat

No sé si som conscients de l’aberració que suposa la diferència que hi ha entre l’ús del català en l’espai mediàtic i en la vida quotidiana a la zona catalanòfona d’Aragó. És ja una cosa normal, instaurada de fa segles (instaurada per qui?) i, per tant, assumida com a ‘natural’. Us convido a fer el clàssic exercici d’imaginar un extraterrestre que es planta al mig d’una de les nostres viles. Hem de suposar que és un alienígena amb el do de llengües (en realitat durà un descodificador universal —universal de debò, o és a dir, que funciona a tot l’univers— integrat al seu cervell). Estadísticament, la llengua que sentirà serà, en quasi un 90%, el català. Segurament, entrarà al cafè per socialitzar una mica. Fullejarà els diaris, es mirarà els cartells que hi ha per les parets. Hi haurà engegada la tele, que, com és habitual, sintonitzarà un canal fet a la pròpia comunitat autònoma. “Alguna cosa no encaixa” li dirà el processador de dades. Tornarà a parar l’orella, per si abans ha comès alguna errada. Les converses que l’envolten, efectivament, són en un idioma diferent de tots els mitjans de comunicació que ha vist al local. Algú prem un comandament i canvia el canal. Ah! Des de la pantalla, un espècimen femení s’adreça als parroquians en la llengua que parlen. Pareix que tot torna a la normalitat. Però una veu s’eleva per damunt de les altres: «Trau a n’estos catalans, home! Torna a ficar Telearagón! Estem a Aragó!». El del comandament sospira i torna al programa d’abans. És evident que qui ha nodrit d’informació el nostre extraterrestre s’ha descuidat de posar-hi una bona ració de sociologia. Imperdonable.

Ara tornem a la realitat i pensem-hi. Costa d’entendre que a la Franja, el lloc on més es parla català (de moment), no hi hagi una presència proporcional d’aquesta llengua en mitjans de comunicació. A no ser que ens deixem cegar pels prejudicis, una de les debilitats més esteses del gènere humà. Aquest problema no el té l’alienígena. Per això el seu desconcert.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de juliol de 2014

Escrit mentre preparava la ponència per al curs “Gestionar la diversidad lingüística de Aragón“, celebrat a la Facultat de Ciències Socials i del Treball de la Universitat de Saragossa

Forats negres

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents», 18 d’abril de 2014)

Diuen que un forat negre és l’expressió màxima del mal. Un lloc d’altíssima força gravitatòria on tot el que entra dins el seu horitzó d’esdeveniments és atret i reduït al no-res. No se n’escapa ni la llum. El mal absolut.

Em vénen al cap escenes d’holocaust, d’assassins en sèrie, d’inquisidors. Tot allò que la persona pot fer per infligir dolor i destrucció en els seus semblants, en el seu entorn. Instintivament en busquem la motivació: terroristes moguts per obediència a un déu o una idea; criminals impulsats per l’amargor d’una infantesa atroç; egoistes sense escrúpols que anteposen el propi benefici al benestar general. Necessitem trobar-hi una explicació. No podem acceptar que un humà sigui capaç de fer el mal sense motiu i conscientment. Si ho fem, assumim que tots duem dins el germen de la maldat extrema. I ens converteix, en certa manera, en culpables i còmplices. El forat negre, en canvi, és la destrucció inexorable i total, el no-res incomprensible (qui pot imaginar un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero?).

D’adolescent –quan les preguntes inútils omplien les hores que haurien d’haver estat d’estudi– em preguntava si no érem altra cosa que els pobladors d’un electró que formava part d’un àtom que componia una cèl·lula integrada dins un ésser colossal i possiblement racional. Una cèl·lula potser portadora d’una malaltia que calia destruir per a què l’ésser del que formàvem part sobrevisqués. Si persistia en el somieig davant el llibre obert, arribava a la conclusió que el gènere humà érem la infecció del nostre planeta: ens multiplicàvem sense aturador i consumíem l’hoste que el sustentava.

Això és el que, ja d’adult, em passa pel cap quan veig la incapacitat d’entesa (pitjor: la voluntat de no entesa) entre els que compartim aquest racó de no-res que és el nostre recer. Ni tan sols la nostra insignificança és capaç d’agermanar-no.

Carles Terès

El pas dels anys

He pujat uns trastos al traster. Per a col·locar-los, he hagut de reubicar els que ja hi són, la majoria d’utilitat dubtosa o inexistent, però que dol de llençar. (Llençar-los significa esborrar-los definitivament de la meua vida, i això és un pas que sempre m’ha fet respecte.) Movent andròmines, han aparegut dues grans carpetes, les que duia Rambla avall en els meus temps d’estudiant de l’Escola Massana. L’una és plena de làmines de paper Canson, Ingres o Basik embrutades de carbonet, aquarel·la, tinta o gouache. L’altra, una mica més menuda, es bomba com si fos prenyada. No puc resistir la temptació de baixar-la i fer un cop d’ull a les seues freixures. Dins hi ha treballs de l’assignatura ‘taller’, la principal en els estudis de disseny gràfic. M’he posat a la gatzoneta i n’he començat a extreure estranys artefactes: maquetes de fullets fetes amb còpies fotogràfiques i textos Letraset, acetats, papers sulfuritzats amb instruccions per als fotogravadors, còpies repromàster d’anuncis i llurs originals, convenientment retocats amb gouache blanc per a evitar les ombres a l’hora de fer-ne els fotolits. Moltes coses que m’han traslladat trenta anys enrere, a un món del qual, l’únic que en queda és la creativitat. Tota la resta, les tècniques de muntatge d’originals, de dibuix amb ròtring, de retoc, de laboratori fotogràfic, ha desaparegut sense que me n’hagi adonat. No enyoro aquests treballs manuals. Només una mica la inconsciència d’aleshores, quan pensàvem que aquesta feina era ‘artística’, abans de perdre la innocència amb el món laboral, tot muntant catàlegs tècnics i anuncis d’immobiliàries.

Aquest dies també m’ocupa una feina sobre fotos antigues. N’hi ha moltes del temps de la meua infantesa. Es veuen arcaiques, llunyanes… blanc i negre, pentinats antics, roba pròpia de pel·lícules clàssiques.

Hi ha una conspiració per a fer-me conscient que el temps s’ha escolat a la velocitat que diuen el tòpics. Com deia un ancià al final del magnífic documental El cielo gira: «la vida es un soplo».

En memòria d’en Carles Ferrer Gómez, amic i artista.

La Comarca, columna «Viles i gents», 7 de març de 2014

Dibuixant al moll, en l'assignatura de dibuix de l'escola Massana

Dibuixant al moll, en l’assignatura de dibuix de l’escola Massana

Iguals o uniformes

(Publicat a La Comarca el 31 de gener de 2014)*

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

Carles Terès

Llibres i llibres

Carles Terès, La Comarca, columna «Viles i gents», 15 de novembre de 2013

Per provar el meu primer lector de llibres electrònic, vaig començar per baixar-me algunes narracions gratuïtes d’en Bierce, Poe i Stevenson. Els contes anglosaxons sempre han exercit sobre mi una atracció especial. A la meua adolescència me’n vaig comprar uns quants, al mercat de Sant Antoni. Gairebé tots d’editorials sud-americanes, impresos en paper infame i pitjor enquadernats. Les traduccions solien estar a l’altura del material. Me’ls imaginava, els traductors, malvivint en cambres enxubades, amb màquina d’escriure atrotinada i finestra abocada a un celobert clapat de floridura. Haig de confessar que aquestes traduccions macarròniques, en la meva tendra imaginació, hi afegien encant, a les històries. Aquells girs estrambòtics, les frases calcades de l’anglès, els mots argentins o mexicans, dotaven els contes d’un sabor exòtic, que l’allunyava del castellà anodí dels narradors patris que em feien llegir a l’institut.
Ara que ja tinc una novel·la de pagament, ben editada, reconec que és d’allò més pràctic, l’aparell. Menut com un llibre de butxaca, es llegeix força bé i, a dins, hi cap tota una biblioteca, diccionaris, ressenyes, etc. També et deixa subratllar, anotar i, si cal, fer una ullada a una enciclopèdia online. Tanmateix hi ha quelcom d’antipàtic o, si més no, de distant, en aquelles lletres negres sobre el fons gris clar. Sé que es un tòpic, això del paper imprès, però què voleu que hi faci: no és el mateix. Potser hi influeix, a banda de l’edat avançada, que em dediqui de fa tants anys a dissenyar i maquetar llibres. Tantes hores esmerçades en usar correctament cursives o versaletes, vigilar la punyetera partició de paraules, cercar una tipografia òptima i ajustar-ne l’interlletratge i l’interlineat… tot això, en la pantalleta no hi és. Però potser no li cal. Ja us ho diré d’aquí un temps.