Amics

(Publicat a La Comarca el 14 d’octubre del 2022)

Hi ha un moment a la vida -los uns abans, los altres més tard- que moltes persones es dediquen a formar i tirar per avant una família. Tirar per avant vol dir, bàsicament, cultivar la relació amb la parella i fer que la descendència estiga ben nodrida (físicament i mental). La tasca no és senzilla, fins i tot hi ha moments que esdevé titànica, especialment si apareixen problemes greus de salut o de comportament. Tanmateix, si les coses ixen raonablement bé i es té la fortuna de poder superar els entrebancs, la família acaba essent la font principal de felicitat.

Esta circumstància fa que, sovint, es vagi esmorteint de manera imperceptible la intensitat de la relació amb los amics de joventut, és a dir, los d’abans del projecte familiar. I arriba un dia on et preguntes qui et queda per compartir eixes confidències que només un bon amic pot escoltar. Potser és cosa del fer-se gran, atès que les amistats que es fan en els anys de maduresa es basen en una altra mena d’afinitats, potser més concretes, menys sentimentals, però igualment fortes. Són companys de lluita, de projectes, de territori, d’aficions, d’objectius.

Tot això pensava els dies previs al meu seixantè aniversari. Les filles (anava a dir xiquetes, però és evident que ja no els hi escau) fan llur vida fora del niu, convertides ja en còmplices, i natres seguim absorbits per la feina i l’etern «tirar per avant» en tots los fronts que podem. Quan et trobes amb los amics dius -i sents- ben fort que «ens hem de vore, que fa temps…», i realment en fa, de temps (i et ve al cap la cançó aquella d’en Silvio que diu «…que de pronto son años»).

Ho pensava el primer d’octubre, un dia abans del meu natalici, mentre conduïa, com tants caps de setmana, cap a les Capçades. I vet aquí que en arribar, es va obrir la porta del minúscul maset i en van començar a eixir un munt de persones. I vet aquí que eren amics i amigues dels d’abans, dels d’ara, dels de sempre. I vet aquí que em van fer molt feliç.

Deu ser que l’amistat, com la matèria, es transforma, però mai no es destrueix.

Carles Terès