Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)

Natxo Sorolla (Publicat al Viles i gents de La Comarca, 9/9/2022)

Alguns parlen de «guerra» entre Rússia i Ucraïna. Altres destaquen que l’entrada de tropes no és més que una «invasió» russa. I altres apunten que és una «resposta» a l’agressió d’Estats Units i l’OTAN trencant lo pacte tàcit de no ampliació a l’òrbita ex-soviètica. L’ús del llenguatge és molt transcendent. Evidentment, lo conflicte té moltes interpretacions, i també n’hi ha de materials: geoestratègia, control dels gas, nous candidats a controlar el món, i vells que mossegaran mentre perden.

Però també hi ha un conflicte lingüístic i d’identitats. Fa unes setmanes parlava aquí del conflicte lingüístic pel que Putin suposadament entre a defensar «la seua gent» a Ucraïna. Moltes d’estes coses les explicave, entre altres, l’estudiós Miquel Cabal,quan les tropes van començar a disparar. Lo vaig conèixer fa uns anys com «aquell de filologia eslava que està fent un doctorat per a entendre el context sociolingüístic dels tàtars de Crimea». En aquell moment tot me pareixie tan exòtic, particular, llunyà… Algú dirie que fee «humanitats», aquells coneixements singulars que no se sap bé per què alguns se dediquen tant a preservar. I ara ell té els coneixements bàsics per a interpretar el que pot portar a Europa a passar un hivern fresquet sense gas, o una nova crisi econòmica que pot canviar la nostra posició en la geoestratègia mundial.

I en este marc de conflicte internacional, les TV mos indiquen qui son los bons. Les llengües no són només per a comunicar-se. I en conseqüència, l’ús de la llengua s’adapte. Les llengües emmarquen identitats de tota classe. I no és casual que ara veguem molts més «Kyiv»per a parlar de la capital d’Ucraïna, en ucraïnès, i ja no els «Kiev» que habitualment usàvem, i que mos havien arribat pel rus. Perquè les grans llengües sovint han estat la via per la que mos arribe informació sobre les llengües menudes. I sobre la gent que les parle. Per això quan l’ucraïnès se fa més simpàtic per múltiples raons, abandonem la traducció russa.

En un sentit oposat, tampoc és casual que aquí a molta gent li costo acceptar que en la nostra llengua diguem «Ucraïna». Perquè argumenten que «tota la vida s’ha dit Ucrània». Però eixa és una derivació molt estranya, internacionalment. Perquè en ucraïnès és «Ukraïna», i d’eixa raïl ho deriven la resta de llengües del món. Només lo castellà fa la derivació «Ucrania». Però com sabem, les grans llengües sovint son les que s’interposen davant les menudetes com la nostra. Encara que eixa «traducció» de la nostra gran llengua sigue exòtica i particular. Per això més val que sempre tinguem un sentit crític. Més val que mos fixem en lo valor de les humanitats.

«Ucraïna, aparta, que em pansiràs!» (I)

Per què «Ucraïna» si sempre s’ha dit «Ucrània»? (i II)