Wozzeck, música per a la dignitat humana

(Publicat al diario de Terue el 28 de maig del 2022)

 Wozzeck, del compositor austríac Alban Berg és l’òpera més important de la primera meitat del segle XX. Acabada a l’abril de 1922, enguany es compleix, doncs,  el seu centenari. Afortunadament dos teatres s’en han recordat d’aquest aniversari. Són dos teatres d’òpera no massa llunyans d´aquí: el Liceu de Barcelona i el Palau de les Arts de València. Els dos teatres han apostat per aquest títol, peça capital de la història de la música, amb posades en escena prestigioses i enriquidores, i amb uns repartiments vocals totalment solvents. Ara comencen les representacions als dos teatres. Wozzeck, que té un valor artístic similar a les Senyoretes d´Avinyó o al Guernica de Picasso, és el naixement de l’òpera moderna. Peça totalment revolucionària, és la primera de caràcter atonal de grans dimensions. Composada durant la Primera Guerra Mundial (guerra en la que el compositor participà), el context teatral res té de bonic i melodiós, al contrari, és lleig i desagradable, i així ens ho mostrarà el compositor amb una estètica expressiva que ens recorda les pintures negres de Goya. Amb una base de l’expressionisme alemany proper a Kokoschka o a Nolde, incorpora un caricaturisme més propi d’un Beckmann, o la crítica social d´allò que se’n va dir la “nova objectivitat”, representada per Otto Dix o George Grosz. Un exemple nostre totalment paral·lel és  l’esperpent valleinclanesc, que tampoc va tindre cap èxit comercial, com l’obra que ens ocupa. Musicalment aquesta estètica correspon a l’atonalisme, però amb elements estructurals molt ordenats de caire neoclàssic típics dels anys vint. En un món desigual i inestable, el protagonista és un antiheroi totalment anònim víctima de l’explotació, la pobresa i l’estrès, que li produirà un desequilibri mental que tindrà com conseqüència l’assassinat de la seva pròpia dona. Aquest fet (va ser un cas real) el traurà de l’anonimat. Mai s’havia fet una òpera amb antiherois tan poc rellevants, però amb una música tan intensa al servei del drama. Una de les millors òperes de la història, malauradament molt poc representada, conseqüència d’un públic burgés i autocomplaent, amb poca empatia amb la marginalitat. Un monument a la dignitat i a la llibertat humanes.

Antoni Bengochea