Fantasies de xiquets

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 8 de gener del 2022)

Lo món infantil està envaït per un seguit de creences que caduquen al pas a l’edat adulta, on tot ha de seguir paràmetres racionals i lògics. Enyorant-lo, les persones grans mos convertim en còmplices i continuadors de la creença o tradició, entusiasmats per poder recrear davant dels xiquets la il·lusió viscuda anys abans per nosaltres mateixos. Esta setmana acaben de passar los Reis Mags d’Orient, que desfilen simultàniament en cavalcades diverses la tarda del 5 de giner, a la mateixa hora, pels carrers de la nostra vila o ciutat, i alhora a la tele; a la nit, infatigables, van repartint regals, en una prova fantàstica d’ubiqüitat tan inqüestionable com la seua habilitat per parlar la nostra llengua. Són màgics! Mos agrada ensomiar, i potser per això, a la societat de consum, ham acceptat de bon grat lo pare Noel, un competidor procedent d’altres cultures molt simpàtic, que apareix a les portes de centres comercials en qualsevol moment, als voltants de Nadal com la cosa més normal; allí poden arribar a coincidir en los patges o carters dels Reis, que també s’han anat incorporant a la mitologia nadalenca estos raders anys. Quan la societat del benestar i de les telecomunicacions era inimaginable, los xiquets s’havien de conformar en tradicions més humils com la del tronc de Nadal, a l’abast de qualsevol família, que pixava torrons i cagava vi blanc; ara s’explica a l’escola i s’instal·la en algun espai públic, i algunes famílies la mantenen o l’han recuperat adaptant lo tipus de regals. En temps passats, la il·lusió infantil depenia d’una imaginació més barata, sense attrezzos glamurosos, a base d’alguns motius o tradicions. A l’hivern, quan a la matança del gorrino es reunien los parents a fer el mondongo, als xiquets se’ls fie anar a buscar un suposat “lligador de boles”, mentres que en temps de segar la prova iniciàtica consistia en preguntar per un inventat llimpiador del ventador del cereal, i la innocència d’eixos recaders se pagava sempre en algun regalet dolç, un bocí de coca o una pasteta, i el somriure dels grans.

María Dolores Gimeno