Vida

(Publicat a La Comarca el 13 d’agost del 2021)

Un insecte minúscul vola pel damunt lo llibre que estic llegint. No em puc estar de ventar-li una manotada. Sorprenentment l’encerto. No s’ha mort, malgrat la meua mà grossa com un tossal vora la seua minusculitat. Volar no vola, però s’ha posat a córrer com un dimoni, tot dibuixant esses i vuits entre les lletres de la pàgina 325 de Llum de febrer, com un punt que no és final, seguit ni suspensiu, sinó fugisser..

M’he preguntat per la magnitud dels danys que li he ocasionat. Potser valdria més matar-lo d’un cop, que no patisca. Però vet aquí que s’ha precipitat a terra i l’he perdut de vista.

Em costa d’entendre el funcionament d’eixes criatures. Són vives i fan lo possible per seguir estant-ho, però no sé si el seu sistema neuronal permet que s’angoixen per la imminència de la mort, si senten lo dolor de la mateixa manera que nosaltres. En tot cas viuen, i volen seguir vives.

Això em porta a recordar un altre episodi que també em va torbar. Ja he explicat que solc deixar molles pels pardals que acudixen a la meua finestra. Un dia va fer acte de presència una gralla, negra com l’estalzí, i els va espantar. Va espicossar una mica abans que jo la fes fora. Ella, intel·ligent com tots los còrvids, va aturar-se uns metres enllà i em fità amb lo seu ull lluent. «Per què em fas fora?» semblava interpel·lar-me. La gralla només volia alimentar-se, nodrir els seus pollets… Viure, en definitiva. Com els pardals, com l’insecte lletraferit, com jo mateix. Que fos més grossa i tingués aquella veu badada no la feia dolenta.

Vet aquí com un fet banal et pot abocar a l’abisme de l’existencialisme. Per sort (?), fa més de quatre dècades que vaig abandonar l’adolescència. Ara prou faena tinc de tirar per avant, com l’insecte, com la gralla. I com vós, lector pacient.

Carles Terès