Un nom per a una comarca: Matarranya

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 d’agost del 2021)

Un cop establertes, bé o malament, les autonomies en  el procés de descentralització de l’actual segona restauració borbònica, calia continuar-lo amb l’establiment de les comarques  partint d’espais amb vincles territorials, històrics, econòmics i culturals com diu la Llei de Creació de les Comarques 15-4-2002 –potser no és casualitat que el vincle cultural aparegui en darrer lloc en l’enunciat, perquè efectivament la llengua com a vincle cultural decisiu molt sovint no hi ha estat considerada, i se l’ha esbocinada en dos o més comarques.  Ha calgut crear noms a corre-cuita per a espais que sovint no en tenien, perquè, llevat de la Ribagorça i la Llitera, les nostres “comarques” o eren massa grans –Bajo Aragón, El Somontano,  … – o massa menudes –Val de Tena, Val de Benás, … . Matarranya era el nom d´un riu d’una fracassada Província d’Alcanyís, i res més. ¿I com fou que aquest hidrònim passés a ser el nom d’una comarca? Doncs gràcies a filòlegs i geògrafs de Catalunya que ja de temps estudiaven la  comarcalització de la Franja. Eren d’un país amb  fort sentiment d’identitat comarcal, on ja al 1936 s’havia promulgat una pionera Llei de Comarcalització. El primer a proposar el nom de Comarca del Matarranya va ser en Joan Coromines en un extens treball publicat el 1959 sobre els noms de les comarques i municipis franjatins, reeditat sovint i comentat àmpliament en altres obres seves, com l’Onomasticon Cataloniae (1996). Aviat fou adoptat, amb alguns  canvis territorials, per obres tan importants com Gran Enciclopèdia Catalana (1968) o Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1984). Més tard, com ha escrit el professor Vicent de Melchor, desaparegut enguany: també ha segut acollit amb naturalitat per la població i fins i tot per l’Administració aragonesa, encara que n’ha separat 10 municipis al N i SO –ço que ara obliga a distingir entre Matarranya i Matarranya Històric. Vist així no deixe de ser remarcable que un “invent” de persones i mitjans catalans hage tengut tant d’èxit a l’Aragó. I més remarcable encara, afegeixo, vists els altíssims percentatges d’anticatalanisme de nosaltres aragonesos.

Artur Quintana