(Publicat a La Comarca el 14 de maig del 2021)
Me les imagino treballant, passejant i anant a ballar per aquella Barcelona ja inexistent, en una època que estic segura que va ser feliç per les seues protagonistes. Un temps de joventut, d’alegria i de llibertat personal, que difícilment podie dixar entreveure’ls los temps tan difícils que els vindrien al cap d’uns quants anys.
La dècada de 1920 va suposar un canvi de paradigma en les formes de vida urbanes. Degut a la industrialització i a la recent implantació de la jornada laboral de vuit hores, la classe treballadora va obtindre més temps lliure per l’oci i més recursos econòmics per gastar en elles mateixes.
L’entrada de les dones al mercat laboral va contribuir a l’expansió del consumisme i al canvi de valors i costums que les acompanyaven. Entre les noies joves se va implantar una nova forma de vestir que responie al model de la flapper. Este nou estil encarnave la joventut, el dinamisme, l’energia. Hi imperaven les formes rectes i poc voluptuoses; se va dixar enrere la cotilla i se van escurçar les «faldetes» per davall del genoll. Pel que fa al pentinat, se va passar de portar lo monyo arreplegat a tallar-se’l curt.
A raïl d’això vull introduir una anècdota que em va contar ma iaia: «Un bon dia la tia se va presentar a la casa que la mare estave servint, perquè li volie ensenyar com li havie quedat lo monyo ‘después’ de tallar-se’l. La mare, quan la va veure, del disgust que va tindre li va tancar la porta, dient-li (enfadada): Que has fet de tallâ’t lo monyo!? Al cap de quinze dies també se’l va tallar ella i va pensar, ara me mereixeria que ma germana em fes lo mateix».
Qui primer adopte les modes és la joventut, i aquelles dos nonaspines que als anys vint estaven servint a Barcelona no es van quedar enrere. Los canvis en la imatge personal i l’elegància que desprenien no sols queden patents en la memòria oral, sinó també en les fotos que, prop de fer los cent anys, ara jo miro en tanta fascinació.
Estela Rius – Viles i gents
Viles i Gents 