(Publicat a La Comarca el 19 de març del 2021)
Ja fee algunes setmanes que es sentie dir que hi havie casos de COVID-19 al nostre país, però, com ere lògic (suposo), tots seguíem en la nostra vida. Pareixie que allò del Coronavirus estave molt lluny i de cap manera podíem imaginar lo que estave a punt de vindre. A nivell local, lo primer cop de realitat va ser la suspensió de la festa dels quintos, prevista per la tercera setmana de març. Això si, en l’esperança de poder-la fer al maig o al juny…
Anave passant la setmana i el dijous dia 12 estava a un seminari a la Facultat. Hi havie un bon home que estave fent una conferència de no recordo què, perquè el cas és que tots los presents estàvem pendents del mòbil, per tal d’estar informats de les notícies que anaven eixint sobre si es declarave o no l’estat d’alarma a causa de l’expansió del virus. Estàvem expectants!
Al final del matí es va confirmar: havíem d’estar confinats a casa quinze dies. Vaig fer-me ràpidament la maleta i me’n vaig anar cap a l’estació. Lo tren anave ple com mai l’havia vist (qui sap si entre tanta gent ja hi havie algun contagiat?). Tothom portave pressa, hi havie una inquietud generalitzada. Ningú es volie quedar tancat a la ciutat.
Lo dissabte 14, va arribar lo discurs del president del Govern, Pedro Sánchez, declarant oficialment l’estat d’alarma, que va aglutinar el 80% de l’audiència, sent l’emissió més vista de l’any. Jo també estava davant la tele. Aquella situació em va parèixer una mica surrealista (qui podie assumir que estave passant una cosa així?), i em va recordar a altres discursos televisats que havia estudiat a l’assignatura d’història quan anava a l’institut. Estic pensant en quan Arias Navarro va anunciar que Franco havie mort o bé el discurs del Rei al 23-F.
Estàvem davant d’un moment d’aquells que es consideren històrics? Segurament sí. Ara que fa just un any, ja es comence a sentir la típica pregunta que ho prove: I tu, que estaves fent quan es va declarar l’estat d’alarma?
Estela Rius
Viles i Gents 