HIT, l’educació a debat

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de desembre del 2020)

Feia anys que no seguia una sèrie televisiva, i menys encara a la 1 de TVE. Ja era hora que la TV pública fes un treball de ficció digne d’un servei públic. Com molta gent ha comentat, el treball d’en Oristrell (el director de “Cuéntame”) és valent, innovador, realista i en gairebé tots els aspectes, convincent, malgrat que el que més destaca és la força emotiva. En tot cas, un treball que no ha deixat indiferent a ningú, cosa que em sembla de vital importància. Ara ja estic jubilat, però he estat molts anys professor de secundària, i com gairebé tots els meus col·legues, em sento i em sentiré professor sempre. Crec que és una sèrie que ha valgut molt la pena seguir, perquè s’implica molt en l’anàlisi social de l’educació, tenint en compte els problemes familiars, socioeconòmics i psicològics dels nostres actuals adolescents. També em resultà força interessant la figura d’un pedagog tan implicat en la seva tasca cara a cara amb els alumnes. Per cert, el personatge és molt creïble. Així mateix cal alabar els esplèndids debats que es desenvolupaven en acabat de la sèrie, molt ben  duts a terme per la periodista Mamen Asenjo. Clar que a molta gent no li ha plagut en absolut. He llegit opinions criticant que els adolescents estan molt estereotipats. Evidentment no pot ser d’altra manera en una sèrie de deu capítols. Cada persona és un món; doncs hauríem de fer milions de capítols per encertar les psicologies reals. També he llegit que està molt polititzada, i clar que ho està, com  tot. Però, com de costum, els liberals i els conservadors són apolítics, tot allò que no es liberal o conservador, està polititzat. També em resulta sarcàstic que els col·legis religiosos anomenin doctrinària o ideologitzada la nova llei d’educació (tema que va sortir en un dels debats). És clar que res hi ha més doctrinari que la religió, que és ideologia pura (i de vegades dura). Ara m’agradaria veure un HIT en el que els protagonistes no fossin els alumnes, si no els professors (amb el risc de no enganxar tant a l’audiència juvenil).

Antoni  Bengochea