Psicosi

(Publicat al Diario de Teruel el 28 de març del 2020)

És un temps obscur. Tot el dia és de nit. Pels matins la gent va pel carrer presumptivament per fer la compra. Regna el silenci i la desconfiança. Tots els que veus al carrer haurien d’estar tancats a casa. Tots són fantasmes amenaçants que no fan cas de les lleis. Tots…menys tu. Al mercat hi ha massa gent. Qui durà la bèstia invisible? Sembla una pel·lícula de Hitchcok o una novel·la de Juan Rulfo, o potser La Peste d’Albert Camus. Les tardes desertes a la ciutat morta. La gent no para de manuclejar el mòbil. Whatsapps amunt i avall. Pel carrer passegen molts duets formats per persona i gos. Mirades inquisitives. Travessen la calçada un pare amb un xiquet (serà autista). De quan en quan parelles home i dona de bracet (potser que alguna sigui dependent) són escridassades pels plusquamperfets guardians de les lleis. A dins de les cases els ordenadors bullen més que mai i a la caixa “tonta” es parla de solidaritat i de patriotisme. Els partits polítics que no governen ho sabien tot, tot el que passaria, per què no ho van dir? Són els principals responsables d’amagar informació? Ho hem aconseguit: per fi a Espanya som tots uns, i a Europa, i al món. Però el que fa goig saber és que a Síria ja no hi ha guerra, que ha desaparegut el problema polític català,  que ja no hi ha vaga d’agricultors, ni armilles grogues, ni reivindicacions d’augmentar els salaris ni les pensions, ni corrupció, ni brexit, ni tan sols el canvi climàtic. Els terroristes islamistes  ja no són perillosos. Els països africans ja no es foten de gana ni de fàstic, gairebé se’ls enveja perquè la hipertrofiada pandèmia té allí poca incidència. També ara tothom enveja el món rural (quina sort poder viure en pobles menuts no contaminats). Perquè ara ens tornarem a adonar que vivim per damunt de les nostres possibilitats, i ens tornarem a flagel·lar amb aquesta mena de maledicció bíblica buscant el pecat original i al Moisès que ens ha infligit la plaga maleïda. I quan tot aquest malson s’acabi, en quin punt començarem a caminar?

Antoni  Bengochea