Normalització; etílica

(Publicada a La Comarca el 7 de febrer del 2020)

Cap a l’any 1987 vaig ser testimoni d’un cas de metamorfosi lingüística col·lectiva. Per circumstàncies de la vida, m’havien convidat a un casament que se celebrava a la Molt Lleial ciutat de Sagunt. Jo, del País Valencià, no havia anat mai més avall de Peníscola, quan lo tiet Ramon ens hi havia dut de ben menuts a agafar-hi musclos. Havien passat prop de vint anys i, dalt d’un sis-cents matrícula de València, vam emprendre el camí del sud. A les Cases d’Alcanar, la meua acompanyant va voler rememorar els àpats que solien fer amb la seua família en els viatges de Sagunt a Barcelona. Ens vam entaular en una barraqueta vora el mar, on un home cordial no va parar de portar-mos plats; si l’un era bo, l’altre millor. Quan vam dir prou, la clatellada va ser tan gran que ens vam quedar escurats per la resta del mes.

Vam arribar per fi a Sagunt, marejats de tanta proteïna marina. Després de la cerimònia vam fer cap a un restaurant dels de categoria, per fer servir l’expressió autòctona. De fet, d’expressions autòctones no n’havia sentit cap: allà tothom parlava castellà. Com que ja em rosegava el cuquet eixe de l’idioma, no em vaig poder estar de preguntar a la meua companya a què es devia aquell fenomen, atès que em constava que la majoria dels assistents eren valencians de soca vella. Pel que em va dir, es veu que era habitual per aquells verals que, a mida que s’assolia una millor posició econòmica, s’anés abandonant la llengua dels pares, llauradors que els havien pagat los estudis a força d’escarrassar-se de valent.

Lo sopar va anar avançant. Jo sense molla de gana però conscient que em calia acumular aliment, ja que m’esperaven dies de nevera buida. Lo vi i els licors feien pujar el volum de les converses. En aquell fragor de veus i rialles, me’n vaig adonar que totes aquelles persones estaven parlant en valencià. I quin valencià! Se’m van fer les orelles aigua. Vaig pensar que aquell sistema de «normalització» lingüística era infal·lible de veres. Vaig prendre’n nota, però ningú no me n’ha fet cas. I així estem.

Carles Terès