les persones

(Publicada el 31 de desembre del 2019)

Una consulta de ma filla referent a una vall que vaig freqüentar de jove, m’ha dut a revisar les meues diapositives dels primers vuitanta. A banda del bany de realitat que suposa reveure aquelles imatges, m’ha cridat l’atenció l’obsessió que tenia per retratar paisatges, edificis, postes de sol… coses inanimades que, passats els anys, em parlen ben poc d’aquell temps. Els rodets d’aleshores tenien capacitat per a fer trenta-sis fotos, però mon cosí l’aviador m’havia regalat una petita Olympus Pen que les tirava a mig format. Eixien, doncs, setanta-dues diapos minúscules que, en ser projectades al llençol, mostraven més el gra de l’emulsió que els detalls d’allò fotografiat. Doncs bé, d’entre aquest munt d’instantànies, tot just n’he trobat una dotzena on apareixen persones. Imagino l’avorriment que devia provocar en els hipotètics espectadors, badallant a les fosques amb la remor del ventilador del projector i la meua veu nassal com a banda sonora. Suposo que estava afectat pel desvergonyiment de quan encara no has fet els vint i et penses que ets un artista, per més que l’única opinió que t’avali siga l’entusiasme de ta mare.

Ara em sap greu no haver retratat més els pares, els companys, la gent d’aleshores. De la mateixa manera que lamento no haver pres notes de tot el que m’explicaven els més grans del meu entorn. O no haver preguntat als pares els detalls de la seua peripècia -que, al capdavall, era la meua. Tot pareixia etern, tot era immutable. La vida era un present continu on el futur resplendia i el passat dormitava en unes golfes polsoses. El temps s’ha endut veus i memòries, la meua també. I ara només en queda una sensació més amarga que dolça, la sensació de pèrdua irrecuperable.

Al final, el que importava dels boscos, dels crepuscles, dels masos abandonats on dormíem, érem nosaltres, que ho omplíem de significat. Però aleshores no ho sabíem. Potser és així com ha de ser: repetim errades, sí, però també podem descobrir la sopa d’all a cada generació.

Carles Terès