Dos millor que una

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre del 2018)

No tinc un talent especial per les llengües. No sé si és per un problema congènit d’oïda o perquè vull parlar-les tan bé, que al final em col·lapso. Tant se val, perquè són la meua passió. La meua debilitat són (quina sorpresa!) les llengües minoritzades; per això seguisc a twitter usuaris d’asturià, de gallec, d’occità o -només faltaria- d’aragonès.

També llig amb interès los activistes per les llengües precolombines. Pareix contradictori que països independitzats de les antigues metròpolis extractives, no fan gaire cosa, o fins i tot vagen contra l’esplèndid patrimoni que representen los idiomes dels pobles originaris. Deu ser que el pensament colonial ha arrelat fins lo moll de l’os de la majoria d’aquelles societats. Si no, no s’entén, ja que fins i tot des del punt de vista utilitari, tothom sap que saber-ne més d’una facilita molt aprendre’n de noves. Abans que l’ensenyament arribés a la immensa majoria de la població, era normal pensar el contrari. Com li va passar a ma mare que, per la faena de mon iaio, va néixer i viure fins els cinc anys a Alcanyís. Mons iaios de Queretes, que havien tingut una formació escolar quasi nul·la, van decidir de parlar-li en castellà per evitar-li problemes. Van creure que el català ocuparia en el cervell de la seua filla un espai que li impediria saber correctament l’idioma dels seus veïns. Avui dia, los estudis de capacitat cognitiva demostren just lo contrari: los bilingües nadius, a banda de l’aptitud per aprendre noves llengües, tenen més facilitat d’adaptació en un context nou o imprevist, resolent los problemes amb més rapidesa i eficàcia. Tot i així, encara hi ha algun mestre que «suggerix» als pares que parlen castellà als fills. I, és clar, n’hi ha que els fan cas (és lo mestre!). D’altres ho fan perquè pensen que una llengua com la nostra no servix per a res i per això la neguen als fills, convençuts que els fan un favor. Quan es fan grans, alguns d’estos fills es lamenten (en sóc testimoni) de la mala passada que els han fet de furtar-los la llengua de la família. No hi ha pitjor conseller que els prejudicis.

Carles Terès

Testimonis de guerra

(Publicat a La Comarca el 8 de novembre del 2019)

Fa unes setmanes escrivia l’amic Lluís Rajadell de les bombes localitzades a la província, Calaceit i Valljunquera són les poblacions on se’n van trobar més, i només dos les situava a la Vall del Tormo. L’estadística no és molt exacta perquè 3 o 4 projectils es van localitzar a la font de Gafets i 7 o 8 bombes de mà les va desactivar la guàrdia civil al Censal, estes últimes fa uns 35 anys, totes al terme de la Vall. I encara recordo, com si fore ara, el parell de projectils amb qui vam conviure la canalla de la meua generació, en la dècada dels seixanta del segle passat.

Un estava al peu del Molló, al costat del Fossar, a un quilòmetre escàs al nord del nucli de població. Encara ara em venen les imatges de pujar al tossalet del Molló, dit així perquè limitave el terme de Massalió, i des d’allà tiràvem pedres sobre el projectil que es veie apuntar entre el munt de pedruscall que ja li havíem llançat. Després de molt de temps de fer-li punteria, algú ho deurie dir a la Guàrdia Civil i el van fer esclatar, evitant una autèntica desgràcia com a conseqüència del nostre perillós joc. Un altre projectil el vam trobar a l’eixida del ‘catxifòrnio’, que era com denominàvem un passadís, davall la terra, d’uns quinze metres de llargària i que a la part final s’eixamplave. Les parets i el sostre estaven construïts de pedra molt ben tallada que bé podrie ser un refugi de la guerra civil. Allà ere el nostre lloc on jugàvem preferentment els xiquets. Per fer llum a dins la cavitat subterrània agarràvem un topí que feia la funció d’una espalmatòria per il·luminar el passadís. Un dia, per casualitat, traient terra a l’entrada vam trobar un projectil que, ràpidament, va desactivar la guàrdia civil. El refugi estave en el verger de la casa parroquial, molt prop del Fossar Vell, a escassos vint metres de l’església. En fer-se la nova edificació municipal per als jubilats i casa de cultura va quedar inutilitzat. Es perdie un provable testimoni històric de la defensa de la població de la Vall contra els conflictes bèl·lics.

Carles Sancho Meix