Desideri Lombarte 30 anys

(Publicada a La Comarca el 18 d’octubre del 2019)

Ja fa trenta anys que es va morir l’amic i escriptor pena-rogí Desideri Lombarte aquell que, com canta amb veu potent el cantautor favarol Àngel Villalba, «vivia al carrer Alt del Pedrell / sempre envoltat de companys, / sempre emborronant papers, / des d’Horta a Pena-roja / anava munyint el temps.» Com molts matarranyencs, Desideri, a la dècada dels cinquanta, va emigrar cap a Catalunya: «La mare mos va fer la maleta, / mig plorosa, mig contenta. / Lo vestit dels domenges, / tres camises, la de portar, la nova i la vella. / Unes sabates als peus -no en tenien més que unes-. / I el calaix que va quedar forro.» Ell explicava, a través dels seus textos, com creava el seus poemes: «Busco paraules, les que més m’agraden, / les que m’ixen del cor, les més precises, / les més antigues que del cap me brollen, / i unes i altres les poso arrenglerades / per línies, ben comptades i medides, / i que tingue sentit tot lo que diuen, / que tothom les entengue pel que valen.» La defensa de la nostra maltractada llengua una constant: «que tenim dret a parlar / la llengua que hem parlat sempre, / i això ningú ho pot privar, / que la parlem perqué és nostra / i la volem conservar.» Enamorat de la natura, venia de família masovera, coneixia totes les herbes del camp: «Conec les herbes del ribàs / la melca, l’agaó, / lo romer i el timó, / les motes de fenàs. / La cascaula, el morró, / la porrassa, el donzell, / l’argilaga, el crespell, / ginesta i ariçó, / la ruda, lo fuell.» Desideri ere amic de tot el que tenie prop: els veïns, la vila, el terme, els pobles del voltant, per això va escriure el poema dedicat a la pàtria menuda: «No vull una pàtria gran / ni una pàtria mitjaneta, / que la vull ben menudeta. / Conèixer-la pam a pam / i estimar-la sencereta.» Molt conscient de la seua malaltia, hi convivie resignadament: «Aniré, a poc a poc, sense parar, / i faré nit i dia pels camins. / Ni hort ni bancal, ni vinya ni veïns. / Company de mi mateix haig d’acabar, / Que el meu camí ningú més pot trescar / que la senda és estreta bosc endins.» De Desideri, com ell mateix escrivia en un dels seus poemes més interpretats, «quedarà la paraula.»

Carles Sancho Meix