On hem arribat!

(Publicada a La Comarca el 27 de setembre del 2019)

Calaceit ix a la tele. Les xarxes socials en van plenes, ho anuncien per ‘La 1’ i també als diaris. No és el primer camí que Calaceit ix per la tele, però pot ser que el programa ‘La Paisana’ de RTVE del passat 13 de setembre fora la vegada que el poble eixia amb més temps al primer canal del país i s’ensenyaven amb més deteniment els seus camps, carrers i places. A més, la presentadora, l’Eva Hache, és, com a humorista, del milloret.

El format televisiu mostra d’una manera propera com es viu als pobles, parlant amb la seua gent, donant-los el protagonisme i convivint, encara que només siga durant dues jornades. Encara que, en el cas de Calaceit, no va ser prou proper per mostrar un ingredient fonamental de la realitat local, la seua parla.

La vida del poble, de qualsevol poble, és ja un exotisme i es mostra com s’ensenya la vida de les tribus amagades a les vores de l’Amazones, al cor d’Àfrica o a Nova Guinea. «Mireu, gent de ciutat, així viuen als pobles, així son als pobles, així son els pobles», pareix dir ‘La Paisana’. Sense cap toc despectiu, amb simpatia i inclús certa idealització. Però, en tot cas, el programa presenta al telespectador una forma de vida diferent de la del públic urbà al que va dirigit -no perquè n’excloga el rural sinó perquè la població actual, el públic, és aclaparadorament urbana-.

On hem arribat per a què un programa de la tele hague de mostrar com es viu als pobles, que suposen el 70% de la superfície del país? Mal senyal per al món rural quan passa a ser un exotisme, una excepció, una anomalia que desperta la curiositat dels televidents.
Fa només mig segle enrere no calia veure la tele per saber com es vivia als pobles, només calia eixir al carrer.

Lluís Rajadell

Recordar és tornar a viure

(Publicada a La Comarca el 27 de setembre del 2019)

L’estiu de 1961, lo Montecarlo (després Xiringuito) va marcar un abans i un després entre la joventut nonaspina. Lo propietari del bar, Agustí Ràfales “lo Gravat”, un home avançat al seu temps, va comprar una Sinfonola de 96 seleccions de la marca Gedasa.

Com ere mereixedora la ocasió, va fer una habitació nova al bar per ficar-la. Este nou espai, pintat de gris, en no gaire llum i habilitat per poder ballar, va ser concebut com un reducte exclusivament pels joves, on poguessin estar ells sols, fora dels ulls autoritaris de la gent gran que estave al bar. Algo impensable en aquella època.

Agustí sempre va dir que “Si no fos per la Sinfonola, moltes parelles no s’haguessin casat”, i és que parlant en coetanis, me diuen que al “quarto” de la Sinfonola s’hi entraveper estar en la colla, sentir música, ballar o fumar-se algun cigarro d’amagat, però principalment, com l’ambient ere propici, per mirar d’emparellar-se.Allí, los nois i les noies, tenien carta blanca. Ere un punt de llibertat en un temps gris.

Sempre estaven preparades les raderes novetats musicals a la Sinfonola. Van sonar Los Bravos, Mina, Tom Jones, Módulos,Adamo,Luis Aguilé, etc. Va ser lo primer bar del poble on esva escoltar música en anglès.I evidentment,The Beatles, que a molta gent no els agradaven perquè al cantar en anglès, ere freqüent sentir lo comentari de: “Bé cert que us estan dient malparits i no usenterau”

Cap allà l’any 1973, la Sinfonolase va canviar per una de més novai esta va dixar de sonar. Lo passat 28 d’agost, dia de Sant Agustí, lo Montecarlo–Xiringuitova celebrar lo seu 65 aniversari. Les voltes que done la vida, van fer que, després de més de 46 anys, la mítica Sinfonola que va marcar a tota una generació tornés a sonar. Aquells joves de la dècada de 1960 van ballar, van cantar,es van emocionar. Però per damunt de tot, van recordar aquelles meravelloses tardes de joventut a la Sinfonola, perquè al final, recordar és la millor manera de tornar a viure.

Estela Rius