L’Espanya buida, moda i realitat  

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de setembre del 2019)

Un assaig del periodista Sergio del Molino La España vacía. Viaje por un país que nunca fue (Turner, 2016) ha posat últimament lo punt d’atenció en la imparable despoblació que des dels anys 50 afecta el món rural i que ha arribat a xifres preocupants este nou mil·lenni. Població envellida, viles buides, terres de cultiu i boscos abandonats… Bastant abans havien sorgit plataformes com “Teruel existe” (1999) o “Soria ¡Ya!” (2000) reivindicant atenció i solucions, però sens dubte l’èxit d’eixa publicació ha estat decisiu en fer extensiva la preocupació pel problema demogràfic rural entre el gran públic de l’entorn urbà, allí a on se creen opinions. L’expressió “l’Espanya buida”, i la seua variant de “buidada” que alguns matisen, ha denominat de forma precisa una realitat, creant-la alhora, a la manera del Gènesi, com si sense els noms lo real fuere invisible. I segurament ha contribuït a revifar les iniciatives de les plataformes defensores de les perifèries i dotar-les de més arguments, que enguany s’han materialitzat en grans manifestacions a Madrid. Així l’Espanya rural i buida ha acabat fent-se visible com a tema de moda, amb certa presència als mitjans de comunicació, i de retruc ha merescut alguna línia als programes polítics. Esta mateixa setmana un curs de la Universidad de Verano de Teruel, “Los medios de comunicación ante el cambio tecnológico”, va dedicar una sessió als mitjans de comunicació a l’àmbit local amb, entre d’altres, lo director d’este diari Chema López Juderías; i va acabar amb una entrevista ahir a Manuel Campo Vidal, periodista natural de Camporrells a la Llitera —que no arriba als dos-cents habitants—, per tal de reflexionar sobre el medi rural. Mentrestant, les viles de l’Aragó despoblat i d’altres comunitats han viscut l’efímer creximent poblacional de cada estiu, sobretot als voltants de les festes patronals respectives: dies llargs i ensolellats, gent que va i ve, activitats lúdiques, piscines plenes, xiquets als carrers, parents que tornen, cases reobertes i una sensació de vida que en acabar l’agost torna a desaparèixer, com un cruel encantament.

María Dolores Gimeno

Calor i festes d’estiu

(Publicada a La Comarca el 6 de setembre del 2019)

Estiu extremat el d’enguany en plogudes insignificants i pujades màximes de les temperatures cada pocs dies. Calor i més calor a la fondonà secativa de la depressió de l’Ebre. Un altre any dolent per les famílies que depenen, al secà, de cultius com les olives -en l’oli sense vendre- i els ametllers que s’assequen per la dura climatologia.

A Fondespatla el 2019 sempre serà «l’any de la Tirolina». Sembla que han atinat posant en marxa un projecte tan original com arriscat. Lo que no sap gaire gent és que, ben a prop del punt de sortida de la tirolina, allí a la punta de la serra, es manifesten els afloraments geològics del cretàcic i el juràssic, on les betes de bauxita (hidrat d’alumini) es veuen a simple vista. Minerals que ja s’han explotat per diferents punts de la serra de la Nevera; no tant per l’obtenció d’alumini com per a fabricar productes refractaris especials. Estaria bé que, on no van trobar una gran mina d’alumini o dinosaures, ara haiguen trobat un potent reclam turístic.

Un estiu ardent també en lo cultural, farcit d’actes per acomboiar la gent i oblidar per uns dies la trista realitat de la despoblació. I per als de Fórnols, la pàtria menuda de l’oncle Sabinet, Braulio Foz i Andreu Piquer, la broma que algú els hi ha gastat posant-los eixe estrany gentilici de «fornolinos». Imaginem que algú dirà algo per defensar lo bon nom dels fornolencs.
Però la novetat cultural de l’estiu ha sigut la lectura del pregó de les festes de Vall-de-roures, a càrrec del conegut escriptor Manuel Siurana, al llegir una part del seu discurs en català d’Aragó. Novetat que, com no podia ser d’altra manera, la gent es va prendre en molta tranquil·litat, tirant a satisfacció, que als de poble sempre mos agraden els discursos en la nostra llengua. I al pregoner també, que se li notava. Llàstima que no s’atrevire a dir lo nom d’eixa llengua i se conformare diguent que és «lo nostre dialecto». No és massa, però algo hem guanyat si ho comparem en lo lletrer infame del mur de la vora del pont de Ferro.

Tomàs Bosque