Eleccions municipals a la Vall del Tormo

(Publicada a La Comarca el 7 de juny del 2019)

Les passades eleccions municipals del 26 maig els veïns de la Vall del Tormo van tindre molts motius per a participar-hi. El primer era un canvi d’alcalde, per la renúncia de José Miguel Timoneda del PAR a presentar-se després de tres legislatures presidint el consistori. El PP local, seguint la mateixa dinàmica, situava als antics membres del partit al final de les llistes per donar pas i protagonisme als més jóvens. Una l’altra circumstància positiva era que es presentava un renovat PSOE amb un equip municipal més sòlid que en l’anterior campanya del 2015. I encara més novetats en la convocatòria: la presència de quatre candidates en els dos primers llocs de les llistes del PP i PSOE. Els jóvens prenien la iniciativa en totes les candidatures, tenien ganes d’apostar molt fort i treballar pel futur de la vila, per lluitar contra la despoblació, el gran problema actual de les nostres viles. La necessària propaganda electoral esta vegada també va funcionar millor que mai: àmplia i detallada informació a la web i al Facebook de la vila, entrevistes a Ràdio Matarranya dels tres candidats a alcaldessa o alcalde, programes polítics, mítings dels partits… Tot això va aconseguir mobilitzar l’electorat que va fer augmentar els votants un 6% respecte als comicis del 2015 i, en conseqüència, va baixar: l’abstenció, els vots en blanc i els vots nuls.

Després de les eleccions els votants han donat la confiança a un govern municipal format per jóvens, amb majoria de dones, quatre i tres hòmens i amb les tres forces que es presentaven a la convocatòria equilibrades: PP 75 vots, 69 PAR i 60 PSOE. Panorama molt diferent al del 2015: PAR 98, PP 80 i PSOE 15. Ara els representants municipals, triats democràticament pels veïns, han de formar govern d’acord amb els vots obtinguts i treballar de valent per a il·lusionar la població. Ànims i molta sort!

Carles Sancho Meix

La vida i la mort de 7 en 7 anys (Vallibona i Pena-roja)

Natxo Sorolla

 

Fa pràcticament 7 segles que Europa va perdre un terç de la població, assolada per la pesta negra. Al nostre territori encara es rememore cada 7 anys, en la rogativa dels de Vallibona (Els Ports) que caminen 7 hores per a agrair als de Pena-roja (Matarranya) los 7 matrimonis que els van donar continuïtat.

En la societat de la immediatesa estos «temps llargs» són un xoc mental: memòria de 7 segles commemorada en septennis… Lo meu primer Vallibona era un crio (1984). Al segon, la rogativa a peu va perillar, perquè el camí estave molt brut (1991). Los de Pena-roja hi vam pujar abans a posar senyals, ignorant lo volum de senderistes que hi ha anys més tard. Jo ja tenia prou edat per a fer d’empestat a l’obra de teatre que en va fer Desideri Lombarte. Al tercer estava en la responsabilitat vital de la selectivitat (1998). Lo quart té els records més tendres de la joventut i de la festa nocturna (2005), però ja en vaig fer el primer Viles i gents, reflexiu de bon principi. La cinquena ja comportave la responsabilitat adulta (2012). I esta última segurament és la que haig viscut pensant més en la unió dels dos pobles (2019).

Hauríem de cultivar més les relacions personals entre penarogins i vallibonencs. Vaig tindre unes agradables converses, parlant de mil coses, i de despoblació. Van comptar una trentena d’habitants en dimecres de nit, i menys de deu en edat laboral. Entre ells, gent que per vocació hi ha anat a viure, s’hi ha integrat, hi ha resistit, que han passat 45 + 45 minuts per a portar els crios a escola a Morella, de les nevades, de les infraestructures…

I m’ha fet pensar en moltes polítiques comarcals que ham tingut al Matarranya, i en alguns polítics comarcals que les han fet possible, i que ara deixen lo relleu: mantindre les carreteres en les nevades, transport escolar als pobles menuts, servici públic dels busos de l’Institut… I és que hi ha decisions que s’han de prendre al territori, fora dels interessos partidistes. Perquè estos problemes que amarguen rurals només preocupen a qui els pateix. En 7 anys podrem fer retrospectiva adulta del que mos ve.

De les europees i l’independentisme

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juny del 2019)

Amb vint diputats, la victòria del PSOE ha estat ben evident pel que fa a l’elecció del Parlament Europeu, tot i que a Catalunya, el guanyador claríssim ha estat l’independentisme. Es diu que els independentistes, tot i no haver-se comptat com déu mana, no són majoria a la societat catalana, per tant les seves reivindicacions són menyspreables i no cal tenir-les en compte. Els resultats de la votació del Parlament Europeu a Catalunya ens aporten unes xifres que ens poden aproximar al volum real dels desitjos d’independència del poble de Catalunya. Als partits independentistes i republicans els han votat un 49,7 %, als sobiranistes o només partidaris de la autodeterminació un 8,4 % (Comuns) i als partits unionistes un 42,0 %. No és pas massa arriscat pensar que una petita part del 8,4 % dels Comuns s’inclinaria per la independència en un, impossible per ara, referèndum, la qual cosa faria superar el 50 % d’independentistes de ben segur. A més a més, si restéssim dels vots emesos a Catalunya el vots nuls o no vàlids, el percentatge de vot independentista superaria el 50 % sense comptar l’efecte dels vots dels sobiranistes. Els vots nuls o no vàlids no són de ningú, ni d’independentistes ni d’unionistes. En resum, quan es diu que l’independentisme es minoritari a Catalunya, no es diu la veritat o es menteix interessadament, és clar. Una altra cosa és la teoria poc democràtica que estableix que per fer possible la independència es necessitaria el 55 % o més. No cal dir que els que defensen aquesta teoria no tenen cap interès en dur a terme un referèndum. En realitat no volen que s’expressin els ciutadans, perquè tenen por del resultat. Uns altres s’exclamen perquè els referèndums divideixen el país, sense adonar-se que les societats democràtiques, si ho són de veritat, estan sempre dividides: dretes i esquerres, progressistes i retrògrads, religiosos i ateus o agnòstics, pobres i rics, etc., etc.  Si algun valor té la democràcia és el de resoldre les diferències i conflictes acceptant la decisió de la majoria. Els problemes de la democràcia s’arreglen o s’apaivaguen amb més democràcia, mai al contrari.

José Miguel Gràcia