Escola espanyola de pintura?

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de març del 2019)

Sempre he sentit parlar de l’escola espanyola de pintura, de la qual El Greco era el seu pare, Ribera i Zurbarán els representants, Velázquez el gran mestre i Murillo la culminació. Dos pilars sostenien la idiosincràsia d’aquesta escola: la religió catòlica amb màxima expressió de profunditat i, per suposat, el realisme, sempre la icona de la marca Espanya. El Greco com pedra cantonera de l’escola espanyola fa ja temps que se’m va enfonsar. La religiositat d’aquest original artista era sobre tot intel·lectual i expressiva més que directa, popular i sentida, i evidentment de realista no en tenia res. I també cal afegir que aquest bon senyor no es va integrar mai com espanyol i es va sentir sempre foraster, estranger. El cas d’en Ribera es tot al contrari. Era de Xàtiva, i es sentia molt espanyol, però es formà totalment a Itàlia, on ja hi era als setze anys. El seu estil és totalment italià, basat en el classicisme i, sobre tot, el caravaggisme. En resum: era un pintor espanyol d’escola italiana. I el mestre Velázquez? Com he pogut confirmar a la exposició Veláquez i el Segle d´Or, ara a Caixa-forum Barcelona, però amb obres integrament del Museu del Prado, aquest artista no té cap influència hispànica en el seu estil. Parteix del caravaggisme napolità. Rep molt aviat la influència de Rubens, del que es farà bon amic, i del realisme flamenc que va del paisatge (Patinir o Brueghel “de Velours”), la natura morta o la retratística de palau (Anthonis Moor). I sobre tot integra en el seu estil d’una manera molt personal, però també molt clara, tot el millor de la pintura veneciana siscentista (molt ben representada a les col·leccions reials, sobre tot Ticià i Tintoret, però també Giorgione). En el seu primer viatge a Italia rebrà també l’ impacte del classicisme (idealista) bolonyès,  especialment de Carracci i Guido Reni. En resum: el gran mestre de l’“espanyola”, no té cap segell hispànic, fins i tot té molt poca obra religiosa. Tampoc el Murillo espanyol, veritable epígon, és un exemple de pintura realista. Total: un cas més d’adoctrinament nacionalista espanyol. Malgrat tot, sempre ens quedarà Zurbarán.

Antoni Bengochea