Lo mas de Borreguer

(Publicat a La Comarca el 23 de novembre del 2018)

A casa nostra, l’agost de l’any 1962, no estàvem d’humor per a festejar res, ja que uns dies abans havien mort los iaios d’Andalusia. Jo en comptava onze d’edat, i fee poc que la tia Julia i el tio Celestino del mas del Borreguer havien decidit establî’s definitivament a la vila. I com que hi havie bona sintonia, mos van cedir amablement lo mas per a que hi passàrem los dies de les festes. Jo delerava que arribare el moment, ja que mon pare m’havie promés que durant l’estada masovera baixaríem a peixcar a sovintet al riu Escorça. De manera que vam llogar la furgoneta del Jesús Ferreró i el 15 d’agost mos hi va portar.

Fee un dia pesat. Lo cel es mostrave entelat i la xafegor ere sofocant. Però, per a natres, engrescats amb aquella nova experiència, la calor o el fred eren secundaris. Així és que, degudament instalats en tan venerable casalici, vam dinar alegrement i, acte seguit, mos vam gitar a fer la migdiada. Però, de cop, la samorda de l’exterior va desembocar en un formidable aiguat amanit amb un concert de rellampecs i de trons com no n’havíem viscut mai d’altre. Una tronada que es va allargar algunes hores i que mos va tindre a tots acovardits. I, per a acabar-ho d’adobar, ma germaneta menuda, que tenie desset mesos, va escomençar a plorar desconsoladament per culpa de l’otitis, un mal que l’afectave amb freqüència. I així, entre rellampecs, trons i plors desesperats, es va fer de nit. Una nit que va resultar ser llarguíssima ja que vaig passar la major part en vetla mentres los pares intentaven tranquilitzar les meues tres germanetes.

Però l’endemà, a punta de dia, tot estave en calma, llevat d’algun plor de la menuda. Ara, davant de tan nefasta experiència en la solitud d’un mas, aïllats per causa de la tempestat, mons pares ja havien pres una decisió.

-Hala, hijo mío -em va dir la mare-, sube enseguida al pueblo y dile a Ferreró que baje a buscarnos en cuanto pueda, que volvemos a casa.

I jo, que m’havia ilusionat tant, no m’hi vaig oposar. Contràriament, vaig eixir pitant cap a la vila amb l’esperança de trobâ’l i no haver de passar cap altra nit en aquella obscura i immensa soledat.

José A. Carrégalo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s