Clar com un mirall

(Publicat al Diario de Teruel el 20 d’octubre del 2018)

Conviure amb gent gran és una excel·lent escola que aporta bocins de la seua vida passada. Escoltant-los, apareixen records personals mesclats amb formes de vida desaparegudes, part d’un altre temps quasi pretecnològic i absolutament predigital, un temps inclús prehistòric als ulls de les noves generacions, filles de tecnologies i xarxes socials. Dins de la conversa, entre record i record, se filtren de tant en tant algunes sorpreses lèxiques. “Clar com un mirall”, diu la mare, que així rescata el sinònim ara estàndard del nostre “espill”, la forma específica del nostre dialecte occidental. Són resurreccions momentànies des dels orígens medievals de la llengua, que mos connecten amb la paraula perduda dels avantpassats i  informen d’un vocabulari ric que ha pogut sobreviure a través dels segles per l’exclusiva via oral. També ressusciten formes verbals difícils i cultes, que ja no s’utilitzen i que es perdran amb la seua memòria: “els planygo”, com encara va dir fa poc la mare. A ella i al pare encara “els ve de gust” alguna cosa, “no hi donen” en alguna altra o els trasbalsa alguna circumstància. Més humilment, pels seus llavis reapareixen paraules comunes, quotidianes: lo ‘passadís’ s’implanta per un moment sobre el ‘passillo’, lo ‘formatge’ oculta el ‘queso’ foraster, i el ‘porro’ recobra un efímer domini sobre el ‘puerro’. La ‘fruta’ torna a la ‘fruita’ originària i ‘fruiteret’ qui la menja amb deliri. Un bon penjador acaba sent “l’endreç” d’una habitació. I n’hi ha camins que el tractor no “s’estorba” sinó que “s’espatlla”. D’esta manera, més ràpida que lenta, lo patrimoni lingüístic correcte resulta una raresa abans de convertir-se en pèrdua, i així los parlants vells s’autocorregissen entre el record avergonyit d’una escolarització infantil precària i monolingüe i la disglòssia dominant. O són corregits pels més jóvens, creadors d’una koiné pretesament moderna, analfabets de la pròpia llengua,. “La iaia a la ‘sandia’ li diu ‘meló d’aigua’”, diu la néta rient. També, des dels altaveus de la torre, un jove pregoner anuncia en bilingüe: “Se venden sandías/ Es venen sandies”. Galleguització imparable, empobridora, del nostre català secular.

María Dolores Gimeno

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s