Família

(Publicat a La Comarca el 19 d’octubre del 2018)

No sé si som conscients de la influència que la família té en nosaltres. Ara que les filles ja tenen una edat -la gran és adulta i la menuda adolescent- podem mantenir interessants converses al voltant del tema. El punt de vista de la filla gran, que ja fa uns anys que viu a una altra ciutat, ens proporciona algunes dades insospitades sobre l’efecte de l’educació que, més bé o més malament, li hem anat donant mentre ha estat sota les nostres ales. Ens fa tenir també una altra perspectiva per a l’etapa que la menuda està vivint. Tot es relativitza, tant per ella com per nosaltres. Hi ha moments en què l’única resposta possible a algunes afirmacions de l’adolescent és el clàssic “això ja ho entendràs eduquis les teues filles”. Quan tenim estes converses és inevitable rememorar els nostres pares, els seus advertiments, els ensenyaments.

Al capdavall formem part d’una cadena que ens enllaça amb el passat i es projecta cap al futur. El temps ha anat avançant de manera inexorable, com una màquina infinita el combustible de la qual som nosaltres, la percepció que tenim del seu pas. Recordem escenes puntuals, fotografies d’instants que per algun motiu han perdurat en la memòria. Els amics de l’escola, aquell comentari que l’àvia va fer sobre el pare, l’olor de casa els oncles. I més endavant les angoixes de l’adolescència, els pulmons plens d’il·lusions de la joventut, la vida tan ampla. I la primera maduresa -encara tendra-, i la progressió vertiginosa fins el dia d’avui, on la família que hem format ja s’ha convertit en un ens amb vida pròpia. Per a nosaltres, els progenitors, és una etapa més en la nostra trajectòria vital -la més important, sens dubte-, però per a les filles serà la base a partir de la qual construiran la seua vida. És fàcil fantasiejar amb l’evolució de la nostra línia familiar, i impossible endevinar-ne l’esdevenidor. Tantes nissagues vigoroses s’han extingit sense rastre, tants llinatges prims com un fil s’han perpetuat, obstinats, al llarg de generacions.
La primavera d’hivern, més primavera que hivern, m’ha dut aquestes cabòries.

Carles Terès