Diferents models de país

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 d’agost del 2018)

Des de que s’ha fet palès el conflicte polític català, hi ha una tendència que va guanyant adeptes a l’estat espanyol: el centralisme. Si l´autonomisme va acompanyar la “exemplar transició”, actualment es manifesta una força regressiva o involutiva en aquest aspecte. Des de diverses tendències polítiques m’han fet l’observació de la conveniència de seguir el model francès, i això em sorprèn. França és un país que funciona com una nació centralitzada pràcticament des del segle XIV o XV, és a dir, al menys tres-cents anys més que Espanya. París és una capital molt més centralista i potent demogràfica, cultural i econòmicament que totes les altres, mentre que l´actual Espanya no s’entén sense el binomi Madrid-Barcelona. També el monolitisme lingüístic francès es força diferent, ja que el francès és la única llengua oficial de tot un territori on se’n parlen moltes: bretó, eusquera, occità, alemany, català, etc. I s´han d´afegir dos coses que ens fan molt diferents als nostres veïns: la tradició laica dels francesos, on la església està clarament separada de l´estat; això es nota sobre tot al sistema públic d´ensenyament on les religions no hi tenen lloc. I finalment la forta tradició republicana  on parlar de la República és sinònim de la nació francesa. Feia trenta anys que no vivia a París la Festa (14 juliol), on es fan actes militars (en això som iguals) pel matí, civils a migdia i per la tarda al Congrés i al Panteó, i ciutadans i populars a la vesprada a la Torre Eiffel. El cas d´aquests últims monuments és molt representatiu: el Panteó és un monument civil a la memòria dels ciutadans il·lustres de França, on estan enterrats personalitats com Rousseau, Víctor Hugo, Marie Curie o Braille; em sembla impensable a Espanya. La Torre Eiffel (monument ciutadà i popular) és l´actual icona de París, per damunt de Nôtre Dâme (religiós), i el Louvre (monàrquic). L’endemà de la Festa Nacional es produí la victòria futbolística de França: milions de banderetes sortien en honor de una nació (no en contra de ningú), i el seleccionador francès Didier Deschamps acabava les seves primeres declaracions amb un espectacular “Vive la republique”!

Moltes diferències per seguir aquest model.

Antoni  Bengochea