El monstruo marino

(Publicat a La Comarca el 20 de juliol del 2018)

Tota la vida havíem peixcat en aigües dolces, però va arribar un dia en que mon pare va voler provar fortuna al mar. Jo coneixia una platja prop de Cambrils que estave casi sempre deserta i que pareixie ideal per a l’exercici de la peixca. I allí mos hi vam anar, una vesprada, amb tota la impedimenta.

Amb les canyes plantades, ere ja nit tancada quan cenàvem. L’obscurina ere pràcticament absoluta. I va ser amb lo rader mos quan mon pare va comentar en un to que denotave preocupació:
–Mira, Antonio, hace un ratillo que veo, detrás de ti, cerca del agua, unos ojos brillantes como brasas que parpadean continuamente.

Mon pare ere un andalús una mica “guasón”, però jo, sense pensar-hi, vaig saltar de la cadira i, girant-me, vaig comprovar que, efectivament, a escassa distància es vee com uns ulls molt retillents.
–Ostras, papá, es verdad. Y qué hacemos?
–Y si fuera un monstruo marino? -va respondre.
–Vamos a rodearlo! -va afegir de seguida–. Tu, con la linterna, le entras por un lado, y yo, con este palo, por el otro. Cuando le enfoques a los ojos quedará deslumbrado y, según lo que sea, le daré con la estaca en la cabeza.

I dit això, vam escomençar la maniobra d’aproximació. Mentres avançàvem los ulls continuaven parpellejant però el “monstruo” no es va sorollar. I quan ja el teníem a mà vaig encendre la llinterna i enfocant-la als ulls vaig cridar:
–Ahora! Dale!

Però el cop d’estaca no va caler, perquè a la llum de la llinterna vam poder comprovar, estupefacres, que aquell presumpte “monstruo” ere el tronc d’una foguera mal apagada al que li quedaven dos punts de brasa que s’anaven revifant i esmorteïnt al ritme de la brisa.

Menos mal que no mos va vore ningú, perquè el ridícul haguere segut espantós.
I esta és la increïble aventura del “monstruo marino”, que va acabar amb unes rissotades (per fortuna les nostres solament) que encara ressonen per aquella platja. Ara, a n’esta història la incògnita a resoldre ha segut sempre el grau d’influència que va poder tindre la “guasa” de mon pare. Perquè ell no ho va aclarir mai.

José A. Carrégalo