Cretas, Cretes, Queretes

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 11 de novembre del 2017)

Trobar-se a la frontera o parlar idiomes diferents comporta denominacions diverses sobre un mateix topònim. Normalment en són dos, però en lo cas de Queretes en trobem tres: lo castellà Cretas, lo català Cretes i lo català local Queretes. Des de fa uns quants anys lo nom oficial és lo de Cretas – Queretes. Cap problema i tots contens. Queretes té veïnat amb lo poble català d’Arnes i molta relació amb altres pobles de la comarca de la Terra Alta. Relacions familiars, econòmiques, lúdiques i socials de tota mena forjades durant segles i que los seus habitants tenen la intenció de mantenir-les com no pot ser d’altra manera.

L’actual situació política sobre Catalunya ha generat neguit i incertesa, però lo temps passarà i la racionalitat s’imposarà novament. Lo riu Algars que compartim és un riu que los pobles limítrofs mos estimem i gaudim conjuntament d’ell. Crec que avui les separacions difícilment es poden visualitzar per ratlles de delimitació administrativa. Als tríptics turístics de Queretes comptem amb les majestuoses muntanyes dels Ports catalans i de la Via Verda, de la mateixa manera que Arnes, Orta o Gandesa comparteixen i se’n beneficien del Motorland d’Alcanyís, de la bellesa del Matarranya i de la mateixa Ruta del tambor. Tot mos indica que es més fàcil unir que separar. Així felicito i encoratjo al consorci format entre tres comarques limítrofs de tres comunitats diferents, la Terra Alta per Catalunya, los Ports per València i lo Matarranya per l’Aragó. Tres territoris que durant segles han compartit llengua, economia i diferents tipus de relacions socials. Queretes es troba justament al mig d’aquest espai. Fa un temps diem, com un greu inconvenient, que ens trobàvem en la zona més allunyada i equidistant d’estes comunitats. Avui el sentit de llunyania ha canviat, no hi ha distàncies i estes comarques poden sumar conjuntament en l’oferta turística i obtenir molts altres beneficis socioeconòmics. Este és lo camí i no altre.

Juan Luís Camps