No és l’Espanya que volguí

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de novembre del 2017)

Tenia escrita la columna des d’ahir, però m’assabento ara de l’empresonament de vuit consellers i del vicepresident de la Generalitat de Catalunya i m’he indigno profondament, perquè crec que és una gran injustícia. He estripat la columna escrita, ja no tenia sentit davant dels nous fets. La meua indignació venia “in crescendo” des de l’empresonament dels dos Jordis, dues bones persones pacifistes i activistes socials. La Generalitat està presa pel Partit Popular, el partit més corrupte d’Europa que representa només un 12 % dels catalans. S’han vulnerat tots els drets polítics i democràtics mitjançant l’article 155 –versió “democràtica” d’un cop d’estat– aprovat per un Senat de representació minsa i inadequada. Ciudadanos i el PSOE –què estàs fent?– són tant o més responsables. Hem nego a admetre com una Constitució democràtica hi pot contenir un article manipulable per carregar-se les institucions d’una comunitat autònoma.  Dissolt el Parlament per Rajoy i convocades eleccions (21 de desembre) per restablir la democràcia, quina democràcia…! Ja tenim 10 presos politics i en vindran més: els consellers que es troben a Brussel·les juntament amb el president Puigdemont. Se n’adonaran els països democràtics del món de tot el que està succeint a Catalunya?

No es pot negar que a Espanya hi ha una immensa aversió, i en molts casos molt d’odi, a tot lo català i als catalans, un “bon camí” per apropar Catalunya a Espanya, oi? Però, també comencen els jovents catalans, o no tan jovents, a tenir els mateixos sentiments envers Espanya, i això no havia passat abans. En desitjaven la independència i prou.  Algú ha pensat, en aquesta tibant pell de brau, que s’està estripant  per les costures democràtiques, que la comprensió, la seducció i la llibertat haurien de ser gairebé les úniques actituds per aplanar camins? Ni els problemes polítics, ni menys encara els sentimentals o afectius no els pot resoldre la justícia, encara que fos una justícia independent, objectiva i imparcial. A un problema polític, una solució política. Acabo d’escoltar a una persona a TV3 que ha dit que “no és només violentar la seva llibertat –referint-se als empresonats– és també violentar la llibertat d’aquest poble –referint-se a Catalunya”. Més encara, dic jo, és violentar la llibertat de tots els espanyols. Sincerament, jo em sento malament en aquesta Espanya. Encara que a Catalunya votarem (o no) el 21 de desembre, la sínia continuarà rodant, i en el millor dels casos anirem repetint el “dia de la marmota”, tot i que, em sembla que el temps s’hi esgota.

José Miguel Gràcia