Bèlgica

(Publicat a La Comarca el 27 d’octubre del 2017)

El 8 d’agost de 1956 una catàstrofe encongie el cor de la mineria belga amb el tràgic balanç de 274 miners morts. És l’accident més greu de la història de Bèlgica al sector carbonífer. Les ones d’aquella carnisseria que va commoure a tota Europa arribarien fins al Matarranya.
Una vagoneta mal ancorada provocave un mortífer incendi en una explotació de carbó de Marcinelle, al sud de Bèlgica. La major part dels treballadors morts van ser italians. Els governs d’Itàlia i Bèlgica tenien firmat un acord per facilitar la contractació de miners del primer país per a treballar a les mines del segon. D’un costat, el receptor cobrie llocs de treball que no podien o volien acceptar els natius i, de l’altre, la mà d’obra desocupada de les regions més deprimides d’Itàlia trobave una eixida laboral. Però la hecatombe de 1956 va decidir al govern italià a limitar l’exportació d’obrers per a l’extracció de carbó.

Llavors, Bèlgica va mirar cap a Espanya com a alternativa per mantenir a ple rendiment les mines, imprescindibles per a la potent indústria local. Un conveni entre els governs belga i espanyol va posar en marxa un procés d’emigració regulada per proveir de treballadors a les galeries belgues. Més de set mil espanyols van fer este camí entre 1957 y 1965 per buscar les expectatives de futur que seu país els negave. Les principals emissores van ser Andalusia, Madrid i Astúries. Però també se n’hi van anar d’aragonesos, entre ells tres amics de Vall-de-roures que voltaven la vintena d’anys i que, l’any 1957, deixaven enrere un poble que acabave de perdre la seua principal font de treball, l’olivar, per la gelada de febrer de 1956. Van anar a treballar a Valònia, la mateixa regió on, vint anys abans, havien anat a parar desenes de xiquets que fugien del Matarranya per temor a les tropes franquistes que avançaven a sang i foc per l’Aragó republicà.

Lluís Rajadell