Lo gran dia

(Publicada a La Comarca, 15 de setembre del 2017)

I el gran dia va arribar. Jo comptava sis anys però la resta de combregants en tenie vuit de fets. I em veig caminant de casa a la iglésia, vestit de mariner a la usança de l’època i encapçalant la il·lusionada comitiva familiar. Ere una jornada d’alegria i felicitat, i allí, amb la casa de Déu atapeïda de gent expectant i amb el cerimonial propi de tan gran celebració, vam prendre la Primera Comunió. A l’única foto de grup dels xiquets i xiquetes protagonistes de la festa que tinc i que es va fer a l’eixida de missa es note molt la diferència d’edat. Se’m veu menut i molt formal (les circumstàncies ho requerien), i amb una expressió entre tímida i innocent. Però pel que fa a la roba no desentono gens.

Lo banquet de celebració el vam fer al menjador de casa Sastron, i per a l’ocasió em van preparar una gratíssima sorpresa. Va ser a l’hora del vi ranci i de les pastes quan van sintonitzar la ràdio d’Alcanyís per a escoltar la cançó “Mi primera comunión” d’Antonio Molina dedicada especialment. Quan es va sentir la dedicatòria i el meu nom els grans es van emocionar molt. I a mi em va quedar un record molt dolç d’aquell moment. Un record que m’ha acompanyat tota la vida.

Però en acabar de dinar els menuts no tartíem i mos van enviar a jugar al carrer mentre els adults continuaven la festa entaulats. I estant a la plaça de Baix van arribar alguns mossos amb la intenció d’encendre uns coets borratxos. A la canalleta mos dominave la curiositat. Per tal causa, sense calcular el risc, vam optar per presenciar el divertit espectacle dels perillosos explosius corrent entre les cames d’aquells imprudents. Amb tan mala fortuna que en l’anar i vindre dels maleïts petards, un d’ells em va sorprendre per la reraguarda i es va apalancar justament al sofrage de la meua cama dreta. I bufant com un condemnat em va fer una dolorosa cremada que em va dixar fora de joc dos o tres setmanes. Aquella feta va representar el contrapunt trist d’un dia que havie de ser feliç, i que, a pesar de tot, vist en la distància, realment ho va ser.

J. Antonio Carrégalo