“Chapurreando”

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)

Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreo anglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.

        Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.

        Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.

Joan Lluís Camps

Anuncis

4 pensaments sobre ““Chapurreando”

  1. Retroenllaç: J. L. Camps: “Chapurreando” - La Franja
  2. A la Ascuma no esteu defensán lo que dieu que es catalá de Aragó, feu aná paraules catalanes cuan podríeu fe aná (usà?) les nostres, les del chapurriau. Desideri Lombarte u fee, y escribíe en catalá, pero vatros no. Teniu un bon mestre, Arturo Quintana Font, pero agrane cap a casa, tos ha futut lo cap ple de ven, del ven del nord, pronte li direu Tramuntana al sers. Bonic ya u dieu y u escribiu, majo dic yo, y mols atres. http://chapurriau.blogspot.com/2017/08/origen-terme-chapurriau.html no anigueu a la RAE per a buscá chapurrear , no es lo mateix está fotut que está fotén, com no u es chapurrear que chapurriau. Estem escribín lo chapurriau de una manera que se pugue diferensiá del barceloní , sobre tot lo agüelo sebeta aguelosebeta.blogspot.com de Valjunquera.

    • Poseu-vos com vulgueu, la llengua catalana és una amb diferents variants dialectals. A la Franja es parla una variant occidental. L’ortografia és una cosa molt seria. Inventeu lo que vulgueu i tindreu el fracàs assegurat. Una cosa és la llengua parlada i l’altra la literària. Per què no preneu el castellà com a exemple? No anireu molt lluny amb les vostres idees. De tota manera és una pena lo que feu amb la nostra llengua.

    • Ramón, ham compartit debats molt sans al grup Yo parlo chapurriau, i segurament que tenim posicions molt pròximes en bastants aspectes. Però t’has radicalitzat canviant lo nom a la gent (suposo que si algú escriu Monxo entens a què em referixco) i has decidit bloquejar tot aquell que no pense com tu, en l’argument falç que defensar el català no és defensar la nostra llengua del Matarranya. És d’agrair que encara conservos les ganes de debatre civilitzadament. Per a les preguntes que planteges, jo crec que el més apropiat és que recuperos lo que diu la Filologia que vas estudiar. Tots los debats sobre el bonic, majo, fer anar, usar… és més fàcil si et bases en estudiar quan s’ha introduït cada paraula, i no et limites a fer una foto actual i dir que el món sempre ha sigut aixina. Per què s’use la h en castellà i per què usen la ß los germànics s’entén estudiant textos històrics. La nostra llengua té anys d’escriptura al Matarranya. No reiventem l’ortografia, que fa 700 anys que tenim una tradició. I sobretot, i en això sí que coincidim al 100%, usem-la! Però si mos tanquem a la nostra “burbujeta” poc avançarem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s