Un brogit impetuós

(Publicada a La Comarca el 8 de maig del 2017)

La Mercè i jo hi vam anar sols, a Madrid, ja que la tan temuda prova de mecanografia de l’oposició s’havie de fer al palau del Tribunal Suprem. Quan va ser l’hora, carregats amb les feixugues màquines, vam anar entrant a una gran sala, amb unes taules molt altes, enormement llargues i amb la tapadora inclinada a la manera dels pupitres. L’ànima mos va caure als peus amb los primers inconvenients. Teníem clar que en aquella pugna que havíem emprés no tot serien flors i violes. Però ningú mos havie previngut de les dificultats i no hi estàvem habituats a tanta altura; i encara menys a la inclinació, ja que, normalment, al jutjat la màquina la teníem sobre una superfície plana. I allí el problema de l’altura el resolíem amb quatre llibres antics o un paquet de butlletins oficials vells sobre la cadira.
Assumits els entrebancs inicials amb resignació, i tots instal·lats i disposats a iniciar l’examen, els membres del tribunal van repartir els fulls amb el text a copiar. Nerviós a més no poder, jo suava la gota grossa. “Qué hi faig jo aquí?” em vaig preguntar per un instant. Però sense més preàmbuls mos van dir que posarem el paper en blanc al carro i immediatament van donar l’ordre d’inici.
En aquell precís moment a la sala es va produir un estrèpit ensordidor que em va dixar descol·locat. L’enorme sarabastall d’una setantena de màquines funcionant a l’hora ere com un brogit impetuós que ho dominave tot, fins i tot, o sobretot, el pensament. Però la sensació que a mi em va produir va ser com si es tractare d’una sola escrivint a una velocitat endimoniada. Durant uns instants vaig perdre l’esme. I assumir aquell fragor em va costar uns segons preciosos que potser -vaig pensar- em serien necessaris al final. Però paulatinament vaig conseguir asserenar-me i concentrar-me, fins que vaig acabar de copiar l’escrit sense esgotar el temps. I encara em va quedar una estoneta per a comprovar ràpidament, amb satisfacció i esperançat, que, tot i les complicacions, l’exercici m’havie quedat prou curiós.

J. A. Carrégalo