Hi ha res més autèntic que una llengua viva?

Aquestes vacances de la Setmana Santa he pogut constatar una vegada més l’ambient cada cop més turístic de la comarca del Matarranya. Si fa trenta o quaranta anys era visitada gairebé exclusivament per catalans, ara és més nombrosa la concurrència de gent del País Valencià o de l’Aragó, fins i tot de visitants d’altres comunitats de parla castellana. Als visitants els agrada tastar les coses típiques que ofereix la comarca: els paisatges dels rius i de la muntanya o dels camps d’oliveres i ametllers; l’arquitectura pròpia tan homogènia i característica, de vegades rústica, però també monumental i que compta amb esplèndids conjunts urbanístics, o la gastronomia i la rebosteria. Però també la cultura, la història, la etnologia o el folklore.

Però res hi ha més típic, més característic i més autèntic que la llengua que es parla des de gairebé mil anys a la zona. Només els elements de la natura són més antics que la nostra maltractada i fuetejada llengua. Paradoxalment a una bona part d’aquests turistes que ens visiten (cada cop menys, tot s’ha de dir) no els agrada tastar aquest element tan propi de la nostra terra, amb el que fan una excepció, i suposo que és perquè li troben dos defectes: formar part de la llengua catalana i estar viu (si fos una peça de museu etnològic, com un aladre de fusta, una sàrria o un trill de pedrenyera, molts es mostrarien més interessats). Fa poques setmanes que la Institució Comarcal del Matarranya ha demanat al Govern d’Aragó que reconegui com pròpia la llengua catalana i que reconegui que forma part del seu Patrimoni (del Matarranya i de l’Aragó). Aquesta declaració hauria de ser fonamental per reconèixer el nostre patrimoni lingüístic i començar a fer realitat aquell apartat de la Constitució Espanyola que diu que les llengües seran “oficials als territoris on es parlen”. De moment la pilota és al Govern d’Aragó i la nostra llengua té nom i aquest no és  LAPAO (espero que no sigui només de moment). Què ens falta per a què la Constitució es pugui complir? Podrem ser finalment parlants “normals”?

Antoni  Bengochea