En autoestop

(Publicat a La Comarca el 10 de febrer del 2017)

Tot i que estave prohibit, quan vaig fer el servici militar bona part de la soldadesca es movie pel país fent autoestop. I és que en aquella època els conductors s’aturaven més confiadament. Sobre tot quan es tractave d’un soldat.

Serien les deu de la nit del 17 d’agost de 1973, festa dels Mossos a Mont-roig, quan Luis Cros, lo meu estimat amic, i jo, vestits d’uniforme, mos despedíem a les Ventes de la Maite, la seua nóvia, i de la Pili de Vicent d’Icart, la meua balladora d’aquelles festes, i també de les posteriors fins al dia d’avui.

Els dos havíem d’estar als nostres destins al toc de diana. De seguida va passar un vehicle que mos va dur a Alcanyís. I allí mos vam separar, ell cap a Saragossa i jo cap a Lleida. Sol com un mussol, vaig baixar a la carretera de Casp. I al cap d’uns minuts va parar un cotxe de línies esportives. El conductor va resultar ser una persona molt cordial que devie rondar la quorantena. Li vaig explicar que venia de Mont-roig i que havia d’estar a Lleida a punta de dia. I ell em va respondre que anave de festa i que em podie dur fins a Casp.

Pel camí vam conversar animadament. I amb aquell bon home i les seues amistats caspolines vam allargar despreocupadament la festa, fins que, en un determinat moment vaig consultar el relonge. Al vore l’hora que ere vaig quedar molt sorprès i vaig reflexionar en veu alta que s’havie fet molt tard i que em temia que difícilment podria arribar a temps al quarter. Lo del cotxe esportiu no va perdre en cap moment lo somriure. Simplement, en vista del meu nyiguit, va pujar al vehicle, el va engegar i em va dir: “monta”.

A pesar de les contínues bromes sobre si arribaríem o no a temps, el viatge fins a Lleida va anar prou bé. I és que aquella persona em va dur fins a la mateixa porta del quarter de Gardeny. I allí em va dixar, entre atropellades paraules d’agraïment per part meua, en el precís instant que el corneta iniciave un destemplat toc de diana.

José A. Carrégalo