Literatura fotogràfica

(Publicada a La Comarca el 6 de gener del 2017)

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

Carles Terès

El preu de la Cultura

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 6 de gener del 2017)

Mai he comprés per què l’educació es considera una primera necessitat (com la sanitat) i la cultura no. Fins i tot la facció esquerrana considera que “l’educació no es toca” i no l’importa massa que això es faci amb la cultura. Gran part del proletariat no fa ús de la alta cultura ni la troba a faltar: precisament aquest és la l’objectiu dels poders (polític, religiós i econòmic) i per això augmenten els preus del cinema, el teatre o la música (benvingut 21% d’IVA). Déu n’hi do com han pujat els preus sobre tot del teatre i la música des de que es va notar clarament la crisi econòmica; i ara que diuen que tot ha millorat segueixen pujant com si rés. Les activitats que suposen una exigència mental superior (o una mica més de pràctica) són el teatre i la música, especialment el jazz i la clàssica; i si abans de la crisi ja resultaven bastant minoritaris, ara encara ho són més. Un exemple són els concerts de l´Auditori de Saragossa (clàssica i jazz) que  han patit una baixada de qualitat notable paral·lelament a una pujada de preus; i això es pot fer extensible a tot arreu. El teatre (que era gratuït i obligatori en la Gràcia antiga) s’ha convertit en un entreteniment de luxe, i el cas de la òpera n’és escandalós:  l’espectacle total per excel·lència és ara més que mai un luxe per als rics, i el que és pitjor, gran part del poble ho troba la mar de normal. Quina vergonya passarien els anarquistes dels ateneus llibertaris dels anys vint i trenta (com el meu avi) que tant  s’esforçaren per a que el proletariat pogués accedir a la alta cultura (literatura, teatre, música i especialment la òpera) veient que els poders de sempre han aconseguit aquesta involució cultural i social. L’augment del nivell cultural suposa una visió més crítica de la realitat, sobre tot davant dels mitjans de comunicació. La educació i la cultura són el mateix: una moneda de dos cares (la cultura és ara la cara oculta) i aquesta moneda no té preu.

Antoni Bengochea